La música ha tornat al Castell
El cicle Sala Barcelona reprèn la seva activitat per mantenir presents els concerts en directe
Presa de temperatura i lectura de les restriccions a la porta d’accés al recinte. Parla una jove que controla l’accés, amb el termòmetre digital a la mà. Sent una parella de noies joves, amb prou feines de 20 anys: “La temperatura, bé ”, els diu, “ara heu de saber que no es pot fumar ni beure. De fet, no hi ha bar, no us podeu treure la mascareta i no us podeu aixecar de la cadira excepte per anar al lavabo”. “I no podem ballar dempeus sense moure’ns de la cadira?”, pregunta una de les espectadores, desconcertada per les limitacions. “Vaja”, respon l’empleada, “suposo que sí, el que no podeu fer és moure-us, excepte per anar al lavabo”, concedeix, “perquè està prohibit anar a una altra cadira per parlar amb algú”. La música havia tornat al Castell de Montjuïc, però entre la imponent imatge militar del recinte i la llista de restriccions, podia semblar ben bé que ingressaven en una societat castrense de pètries normes.
Així es viu la poca música pop que avui es pot sentir en una ciutat assetjada per la pandèmia que ha agreujat les limitacions que el públic ha de suportar per continuar gaudint de la seva afició. Quan a l’agost concloïa el cicle Sala Barcelona, tots pensaven que fins l’estiu que ve no es tornaria a gaudir de l’esplèndid lloc, un pati d’armes que la música converteix en espai endolcit. Passat el primer control, en un segon registren el nom de l’assistent i assignen un número d’ubicació que en el tercer control s’ha de comunicar perquè una persona t’acompanyi amablement fins a la teva cadira, aïllada de les altres. En cas d’anar en companyia, hi ha dues cadires juntes. No s’hi veuen grups, només persones separades entre elles, aïllades per la distància i per la roba d’abric. Fa fred a la muntanya.
Aquest fred serà un acompanyant d’aquest cicle, tot i que l’organització ja l’ha previst i distribueix mantes entre els qui les sol·liciten aixecant la mà. La temperatura no és rigorosa, però la immobilitat no ajuda a entrar en calor. La platea sembla una convenció de castanyeres i la brisa fa flotar les vores de les mantes que cobreixen les cames. L’únic avantatge respecte a l’estiu és que la lluna, en quart creixent, ja es veu des que comença el concert, tot i que els que porten ulleres només la veuen a través de les seves lents entelades per la respiració. La mascareta i les ulleres a l’hivern converteixen els seus usuaris en habitants de la Plana de Vic. Però el dia que es reprengui l’activitat de la restauració, el Castell dispensarà fins i tot brou per entrar en calor. Tot amb tal de no parar. Del sexe i les drogues a les mantetes i brou. El més meravellosos és que el públic, només per escoltar música en directe, s’apunta a tot. El cicle, actiu fins a finals d’octubre, ha tingut una bona acollida.
Carmen Zapata, gerent d’ASACC, l’associació de sales de concert que al costat de l’Ajuntament, organitza el cicle, presenta el concert i esmenta un temor “esperem que quan es reobri la restauració, les sales de concerts es tractin com els teatres i auditoris i puguin tornar a treballar”. Els aplaudiments del públic rubriquen les seves paraules. Abans, en un grupet, havia manifestat una inquietud que dibuixa més problemes en l’horitzó: “Ens preocupa que els programadors de concerts acabin ubicant els seus artistes en teatres o cinemes, ja que, ateses les seves llicències pateixen menys restriccions que les sales de concerts. Si això es confirma, resultarà evident que hi ha espais culturals de primera i segona classe i haurem de fer alguna cosa al respecte”. Mentrestant, La Plata, un jove grup valencià de pop-rock que feia un any que no tocava, comença el seu concert. Mai no van pensar que actuarien en un context així, però en tenen prou perquè “és molt guai tornar a sentir-se en grup”. La música pop en directe es resisteix a desaparèixer.
