Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Moció de censura en pròpia porta

La moció d'Abascal no anava dirigida al Govern, sabia perfectament que no estava en condicions de fer-li mal. Era per disputar-li a Casado el lideratge de la dreta

El líder de Vox es dirigeix a Pablo Casado en la moció de censura.
El líder de Vox es dirigeix a Pablo Casado en la moció de censura. EFE

Vox s'ha marcat una moció de censura en pròpia porta. Pablo Casado no va caure en el parany que el seu col·lega Santiago Abascal li havia parat. I una onada d'alleujament ha recorregut els mitjans de comunicació. Certament, tot el pes del lamentable espectacle ha caigut sobre qui el va idear: que surt de l'experiència sense cap més suport que els seus i amb el rebuig més o menys inequívoc de tots els altres. El Govern exhibeix cohesió (sense negar la diversitat) davant d'una dreta totalment fracturada. Pablo Casado es pren un respir. És la primera vegada que gosa marcar distàncies amb l'extrema dreta que va legitimar, com a sòcia de govern i com a companya de fatigues en les batalles contra l'esquerra i contra l'independentisme. I pensant que la interpretació que s'imposi condicionarà la realitat, una onada d'aplaudiments a Casado s'ha desfermat a la premsa. Hi ha pressa per convertir aquest episodi en l'inici d'una nova fase que per a uns només significa que el PP aixequi el cap perquè la dreta torni a ser alternativa i per a uns altres, que la política recuperi la decència perduda en aquests temps de brega i confrontació permanent.

És aquesta la principal conclusió que s'ha d'extreure d'aquest episodi? La moció d'Abascal no anava dirigida al Govern, sabia perfectament que no estava en condicions de fer-li mal. Era per disputar-li a Casado el lideratge de la dreta. Amb els senyals de complicitat que el líder del PP li havia transmès en el passat, el líder de Vox no esperava que aquest anés en contra seva. Un error de càlcul, només explicable per la ceguesa ideològica d'Abascal. Casado es va sentir encerclat. I va reaccionar amb irritació. Va entendre que no podia cedir-li ni un pam, tot i el risc de disgustar els més caparruts dels seus, i va tirar endavant, amb una obsessió: no mostrar ni complicitat ni feblesa, que és el que Vox buscava. Quina serà la traducció d'aquesta maniobra en les enquestes?

Els comportaments de l'electorat de la dreta són molt reactius. L'endemà donarà la raó a Casado o injectarà ànims a Abascal? Dels indicis que arribin als seus assessors de comunicació dependrà en part el que vingui després. En qualsevol cas, l'aliança de la dreta no decau. Els governs de Madrid, d'Andalusia i de Múrcia seguiran comptant amb Vox. Casado ha marcat perfil, però no s'ha desmarcat en la pràctica. I hi havia raons per fer-ho després de la posada en escena d'Abascal, portaveu d'una extrema dreta en connexió ideològica directa amb el feixisme: antieuropea, autoritària, masclista, xenòfoba, supremacista, totalitària en la concepció de l'Estat, menyspreadora davant de qualsevol forma de diversitat o dissidència, i nacionalista del Todo por la patria.

I aquí és on rau el problema que interpel·la a tots, també l'esquerra. Vox existeix. En temps d'enormes dificultats, Vox, amb el seu discurs populista i menyspreador cap als partits tradicionals, ha seduït un sector de l'electorat tocat per les crisis econòmiques, desorientat per les transformacions de la vida quotidiana i dels referents morals i culturals, i irritat perquè s'ha qüestionat la sagrada unitat de la pàtria. El president Sánchez va revelar en la seva intervenció que Vox és el partit que rep més donacions privades, la qual cosa a més de ser indici del compromís dels seus partidaris, indueix a pensar que hi ha un sector de les elits econòmiques que no el descarta com a passarel·la a l'autoritarisme postdemocràtic. O sigui que, independentment del balanç de la moció, el problema Vox existeix. I cal combatre'l políticament i ideològicament. I el primer que l'esquerra hauria de fer –tant el Partit Socialista com Unides Podem– és preguntar-se què els ha allunyat de certs sectors de les classes populars. Què han fet malament perquè gent que abans votava socialista o comunista ara expressi el seu desencís a través de la intransigència d'un partit com Vox, que viu en la malenconia del franquisme?

No és un fenomen exclusivament hispànic, en bona part té a veure amb les mateixes causes que van portar Hillary Clinton a la derrota, un cert elitisme ideològic, acadèmic i cultural que porta a la desconnexió amb sectors molt perjudicats per les mutacions actuals del capitalisme. L'onada de satisfacció mediàtica pel gir de Casado no ha de fer oblidar els problemes de fons que l'existència de Vox planteja. Ni tampoc es pot donar per guanyada la batalla ideològica i política.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >