Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La ciutat és una escola

Som, doncs, davant d’un cas de reparació, en tota l’extensió de la paraula, del teixit educatiu que arriba també al teixit urbà i pot contaminar-lo positivament i convertir la ciutat en un lloc còmplice amb l’educació

Tall del carrer a l'escola Dovela.
Tall del carrer a l'escola Dovela.

L’època que vivim sembla exercir una influència molt poderosa en les coses urbanes. La reformulació del trànsit, les plantes descontrolades i ara els espais educatius, sobre els quals es parla més que mai, en són proves suficients. La pandèmia, unida a la qüestió de quants alumnes per classe són els admissibles, ha desencadenat una sèrie d’esdeveniments que han obligat a repensar els nostres espais educatius. Escoles i instituts han començat a reorganitzar els espais per evitar la concentració d’estudiants a les aules, la qual cosa ha posat a prova la capacitat d’alguns espais per poder convertir-los en aules improvisades, com menjadors, vestíbuls, biblioteques o patis de joc. Això per si sol ja podria ser un desencadenant d’idees i pràctiques, en associar els continguts pedagògics a nous escenaris que la inventiva dels docents segur que ja haurà experimentat. Al mateix temps, i tenint en compte que moltes escoles sembla que han arribat al seu sostre, l’activitat educativa ha començat a plantejar-se sortir dels centres i buscar llocs que reuneixin les condicions adequades per poder allotjar aquestes activitats, intentant fer coincidir la naturalesa dels continguts de les matèries amb aquests espais perifèrics a l’escola d’origen. Amb aquesta finalitat l’Ajuntament de Barcelona ha ofert edificis públics, com centres cívics, poliesportius, museus o biblioteques, que ja han començat a exercir d’espais escolars auxiliars. El pla és tan ambiciós i necessari per a aquest moment, i permet resoldre tantes coses, que mereix la col·laboració i observar-lo amb el màxim interès, atesa l’enorme prova de coordinació que tot plegat suposa.

Però encara hem d’afegir a aquests llocs, en els quals les escoles s’han dispersat, d’altres de naturalesa diferent, com són els parcs i jardins urbans, espais a l’aire lliure d’alguns equipaments públics i fragments de carrer. Arribats aquí, en aquest punt resulta impossible no pensar en el paper que juga la ciutat en aquesta dispersió. Aquest paper no li correspon només perquè la ciutat sigui la “pedrera” que subministra els nous espais educatius per fer front a la pandèmia, sinó que la ciutat també proveeix els espais públics que permeten els trajectes entre l’escola i les noves aules provisionals, sumant-se als que avui dia ja lliguen la casa amb l’escola. Si acceptem que cada escola, com qualsevol edifici, té un “pla” que la defineix, no costa gaire acceptar que les noves escoles disperses sorgides com a resposta a la pandèmia tindran un “pla” que forçosament coincideix amb el d’un fragment de la ciutat. Així potser es poden entendre millor els esforços de l’Ajuntament per atendre l’entorn immediat escolar, una mesura que ha saltat a les notícies, ja que coincideix amb l’interès sobre un altre front diferent, com és el del trànsit rodat. L’únic que es pot objectar d’aquestes mesures és la demagògica terminologia de combat que abusa de la paraula “pacificació”, i de la qual sembla que ni se n’adonin que ens posa a tots en una guerra que ens sobra. Ajuntant, doncs, tots els ingredients, els que provenen directament de la reformulació dels espais educatius i els que provenen de les accions sobre els espais públics, amb l’augment de la superfície per a les voreres resultat de la reducció de la circulació i de l’estacionament, el pla d’aquesta ciutat escola apareix amb més nitidesa i ens dibuixa una nova ciutat educativa.

Aquestes reformes sobre l’espai educatiu urbà tenen repercussions encara avui difícils d’avaluar. Potser quan la crisi remeti, algunes poden desaparèixer d’acord amb l’emergència amb la qual s’han proposat, però d’altres, com passarà amb el cas del trànsit rodat, tenen vocació de romandre. Som, doncs, davant d’un cas de reparació, en tota l’extensió de la paraula, del teixit educatiu que arriba també al teixit urbà i pot contaminar-lo positivament i convertir la ciutat en un lloc còmplice amb l’educació. Només vull recordar que ara l’única complicitat que Barcelona sembla haver establert és amb el temps lliure i el lleure. Amb això n'hi hauria d'haver prou per pensar en dues coses encadenades. Una és que, sense adonar-nos-en, la ciutat s’ha convertit en una ciutat terrassa, i per tant no és impossible que la ciutat s’especialitzi. L’altra és que potser l’educació podria ser un factor que equilibrés el sentit dels nostres espais públics en favor d’una ciutat escola. La ciutat que estem veient emergir per reparar les conseqüències de la pandèmia, podria aprofitar per reparar-se també com a ciutat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >