_
_
_
_
_
Provocacions
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Quan torni a néixer...

Encara que l’independentisme sigui una fe en un cel que no existeix, com a mínim és la fe de la religió més ben pagada de la història de la humanitat

"Si quan torni a néixer soc una dona, seré l’escriventa i recremada tertuliana professional Pilar Rahola".
"Si quan torni a néixer soc una dona, seré l’escriventa i recremada tertuliana professional Pilar Rahola".Joan Sánchez

Sempre se sol preguntar als nens què voldran ser quan siguin grans, però mai a ningú no se li acut de preguntar-nos als vells què voldrem ser quan tornem a néixer. Ja quasi ningú no creu en la transmigració. Jo, que hi crec, quan torni a néixer vull ser independentista, però no dels vulgars i plebeus, dels que cremen cotxes i contenidors, tallen carreteres, empastifen de groc els carrers, pengen llacets i fan tantes barrabassades. No, d’aquests no. Jo vull ser dels altres, dels que cobren pasta abundant. Ho vull ser, perquè, encara que l’independentisme sigui una fe en un cel que no existeix, com a mínim és la fe de la religió més ben pagada de la història de la humanitat. I si quan torni a néixer soc una dona, tindré models la mar de potents per imitar; a saber: Elsa Artadi, Laura Borràs, Meritxell Budó, Pilar Carracelas, Núria de Gispert, Míriam Nogueras, Mònica Terribas, Mariàngela Vilallonga, Alba Vergés i un llarguíssim etc., i sobretot la reina de totes elles, la que cobra més: l’escriventa i recremada tertuliana professional Pilar Rahola.

Com que es tracta d’una religió, és normal que hi hagi tantes dones. Quan jo era petit i havia d’anar a missa, sempre hi havia més dones que homes. Les dones ja aleshores eren més devotes i anaven més a combregar. Els homes, en canvi, tendim a fer porqueries, com ara el ratafiós Torra, que va adjudicar contractes a dit al cunyat del rei Artur per valor de deu milions, i això sense comptar amb les vegades que s’ha apujat el sou i la jubilació. I és natural: repartir milions als amics, als mitjans afins i a si mateix deu ser un plaer quasi orgàstic. O potser més i tot.

Sí, sí; hi estic decidit: seré independentista. És la millor manera de fer-se ric sense haver d’estudiar ni treballar. És clar que hauria de fer coses que no m’agradarien. Per exemple: imitar la parla i el to suficient del rei Artur, com fa, posem per cas, Josep Maria Argimon, el secretari de Salut Pública, que l’imita tant a la perfecció que fins i tot repeteix una frase de cada cinc. També hauria de llepar l’escapolit de torn, visitar presos, i fins i tot hauria de dir barbarismes com “Apreteu, apreteu!” adreçats als independentistes que fan la feina sense cobrar. Hauria de mentir molt, ja ho sé. Hauria de contribuir a fracturar el país, ja ho sé. Hauria de gastar diners amb ambaixades en lloc de sanitat, ja ho sé. Hauria de llepar gent repulsiva, ja ho sé. Fer coses així em faria un fàstic terrorífic, ho confesso, però quan a final de mes m’arribés la pasta al banc, ja ni me’n recordaria.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_