Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Una ‘Odissea’ en prosa

Samuel Butler, que va traduir la gran epopeia d’Homer a l’anglès, estava convençut que l’havia escrit una dona

'L’Odissea' (en una vaixella grega) va ser traduïda per Riba en un català que no s’ha parlat mai.
'L’Odissea' (en una vaixella grega) va ser traduïda per Riba en un català que no s’ha parlat mai.

L’Odissea —escrita potser per un sol autor a l’època arcaica grega, cap al segle VIII abans d’Herodes el Gran, potser per una colla d’autors i pels rapsodes que la recitaven, tot plegat sintetitzat per Pisístrat i els pisistràtides al segle VI, donant forma al llarg poema èpic que coneixem ara— és una epopeia que narra les desventures d’Odisseu, Ulisses segons la primera traducció llatina, després del final de la guerra de Troia, que és la primera matèria de l’altre gran poema homèric, La Ilíada. Ulisses hi és enviat pel destí, al final de la contesa, no al seu regne, Ítaca, sinó a fer un grand tour inesperat, mogut per la voluntat dels déus, que acaben deixant-lo a cura de la nimfa Calipso en una illa anomenada Ogígia, que cal situar a la vora de les columnes d’Hèrcules —límit dels vagareigs marítims per part dels grecs—, potser en una illa atlàntica tan inventada com la de Jacint Verdaguer, carregada de tradició platònica.

Els més agosarats i tenaços han estudiat grec clàssic per llegir l’Odissea; però si tenim present que després de l’escissió de l’Imperi romà en dues grans zones —la de Roma i la de Bizanci—, el grec va desaparèixer de les terres occidentals d’Europa, i que només va retornar arran del concili de Florència (1431-1445) i de les visites a les capitals itàliques dels savis bizantins que no van trobar-se a gust sota la sobirania musulmana, i si encara tenim present que la llengua grega, des de llavors, només ha estat conreada pels erudits humanistes i pels estudiants de llengües clàssiques a la universitat, llavors hem d’entendre que, des de fa segles, hagin proliferat les traduccions a llengües modernes d’aquella extensa i meravellosa epopeia d’Homer, quasi tan admirable com La Ilíada.

El millor que es pot fer amb un poema, del gènere que sigui, és ordir tot el possible per vessar-lo en vers: en el nostre cas d’avui, en hexàmetres dactílics, cosa difícil, i si això és tan difícil, en alexandrins, com han fet els francesos, o en versos decasil·làbics de rima apariada. Hi ha dues traduccions modernes que convé destacar puix que ens trobem a Catalunya i al continent: l’anglesa d’Alexander Pope i la catalana de Carles Riba, molt posterior i més meritòria que la de l’anglès. Però la de Pope té un gran defecte: està en vers, sí, però significa una lectura molt esbiaixada, per neoclàssica, de l’original d’Homer; i la de Riba té un altre defecte: està escrita en un català que no s’ha parlat mai de la vida: per exemple, en la trobada entre Ulisses i Nausica —també remodelada per Joan Maragall—: “Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora?”, que vol dir: “Reina, t’imploro: ets una deessa o un ésser mortal?”. Molta gent només ha entès: “Jo”.

Com que aquests problemes han estat constants en moltes versions dels poemes homèrics, hi ha hagut desenes de traductors, pertot, que o bé han fet servir una llengua vulgar més actualitzada, preterint el metre i el ritme si calia, o bé han traduït el poema —davant les enormes dificultats de transformar una mètrica quantitativa en una mètrica accentual— en prosa. Així ho ha fet, per exemple, el nostre Joan Alberich, que va fer una de les millors i més comprensibles versions de l’Odissea en català, per a universal gaudi i coneixença de la ciutadania.

A Anglaterra, la traducció de Pope va conservar una certa hegemonia fins al XIX, quan els anglesos ja no solament no coneixien el grec, sinó tampoc l’anglès que va fer servir l’autor neoclàssic. De manera que, no per casualitat, Samuel Butler (1835-1902) va fer una nova traducció anglesa de l’Odissea, que és la que ara presenta l’editorial Blackie Books, traduïda al seu torn al castellà: Homero, Odisea, traducció de Miguel Temprano (Barcelona, 2020).

És una retraducció que es llegeix molt a gust, més i tot que l’altra famosa traducció castellana en prosa, la de Lluís Segalà, que va morir a causa del bombardeig del Coliseum, a la Gran Via. L’edició no deixa de ser extravagant, perquè, com que Butler era del parer que l’Odissea l’havia escrit una dona (tesi políticament correcta, però abusiva des del punt de vista de la història de la dona i de la ciència de la filologia), els editors afegeixen, al final del text d’Homer, un poema molt bo de Dorothy Parker, passatges d’una narració molt ximple de Margaret Atwood (La Penelopíada), un poema d’actualitat, sempre referent a Odisseu, molt dolent, de Nick Cave & The Bad Sees, una narració de joguina d’Augusto Monterroso, i, per fi, una bona peça, almenys ben mesurada, de Javier Krahe. No calia posar res de tot això en aquesta edició: en tot cas, s’hauria pogut apel·lar a poemes boníssims sobre el tema homèric, com ara els de Kavafis (Ítaca) o de Joseph Brodsky (Ulisses a Telèmac). El que s’aguanta sol, en aquest llibre, és la versió de Butler —encara que sigui una mica lliure i ometi molts dels epítets iteratius que la fan tan deliciosa; per exemple, en referència a Nausica, “la de braços nevats”, “la de cándidos brazos”— i la traducció al castellà de Temprano.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >