La celebració de la Biennal del Pensament, amb tres taules rodones sobre el patrimoni, ha tornat a posar en relleu el seu interès, que alguns l’estenen també des de l’arquitectura a les persones, l’espai públic i el paisatge. Sentint les taules, sembla que el patrimoni s’ha convertit en el vehicle de quasi tot: de normatives, de catàlegs, de la memòria, de la política, de la cultura, de l’urbanisme, de l’arquitectura, del paisatge i de la gent. És també instrument polític i instrument tècnic, representa allò extraordinari, però volem que també representi allò ordinari, que inclogui la perspectiva de gènere, que sigui aglutinador de la participació veïnal i, fins i tot, és vist per alguns com a conflicte.
És l’expressió construïda de les accions per defensar-lo; està lligat a la conservació, a la rehabilitació i a la regeneració, també a la sostenibilitat, i és l’activador de les economies locals. Volem que inclogui allò que encara no és patrimonial però és modern, és sinònim de qualitat i activa la pedagogia. És també sinònim de contradicció, de passat i de futur. El patrimoni acaba tenint efectes a totes les regidories, és expressió de peces i també de conjunts, arriba fins als arbres de la ciutat. Atorga sentit a la societat civil que s’encarna al seu voltant, en ell es materialitza el gust de cada època i es modifica amb l’arribada de cada nova sensibilitat. L’expressió corrent: “El patrimoni és de tots” és exacta a més no poder. El patrimoni sembla haver mutat dels elements a la ciutat mateixa, i demostra una presa de consciència general sobre el fenomen que construïm i dotem de vida cada dia.
Sembla que en els darrers anys el discurs sobre el patrimoni s’ha desplaçat de la restauració de l’objecte a associar la seva conservació al seu destí. És una qüestió principal. Però totes haurien de subordinar-se a una idea motriu.
La millor conservació d’un bé patrimonial és cercar la seva utilitat, reactivar-lo. La utilitat s’obre pas i ajuda a incorporar al debat del patrimoni més col·lectius, a més dels arquitectes i tècnics. La vida dels edificis és la suma de les seves diferents activitats al llarg del temps. El que és meritori no són els detalls i l’ofici que exhibeixen certs edificis, sinó tot allò que un edifici ha fet al llarg de la seva vida. No cal insistir més a voler veure’l tal com era: aquest privilegi pot ser desitjable pel boudoir turc de Marie-Antoinette i Joséphine, però no per la immensa majoria del petit patrimoni local. Els edificis neixen per ser útils i canviar d’ús quan cal. Però aquesta premissa té també una contrapartida en els que els usen. Les organitzacions que accedeixen a un edifici per utilitzar-lo han d’entendre les seves regles. Són elles (administracions públiques, empreses privades, institucions lligades a l’educació, la cultura o la salut) les que hauran d’acoblar-se i modificar si cal els seus organigrames, la distribució dels llocs de treball i els horaris. Un edifici patrimonial demana que els que l’utilitzin siguin flexibles i inventin, si cal, altres regles de joc. També l’Administració haurà de facilitar el nou ús renunciant a aplicar reglaments, codis tècnics i normatives nascuts i pensats per a allò que es construeix de bell nou, i no per infringir càstigs innecessaris al vell edifici reutilitzat.
Les notícies del nou ús al qual es destinarà l’edifici de Correus de la Via Laietana o la propera obertura del taller Mas Riera al carrer Bailèn, tots dos a Barcelona, ens fan pensar en el nou ús a què es destinaran. Quan tornin a funcionar aprendrem a utilitzar-los, i potser importarà poc si són nous o vells, eclèctics o moderns, sinó que siguin útils tal com són i que inspirin els que els usin. Demostraran que els edificis patrimonials poden seguir sent construccions vives més de cent anys i no museus, i apagaran totes les falses discussions sobre la ciutat del futur, perquè ells hauran passat ja uns quants futurs.
