Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

A veure què s’hi pot fer

Toc de queda o cultura, som aquí, en aquests moments de la pesta i en el temps que vindrà

Imatge de l'exposició 'Art i mite. Els déus del Prado al CaixaForum'.
Imatge de l'exposició 'Art i mite. Els déus del Prado al CaixaForum'.

El títol no és meu sinó de l’esplèndid llibre de Lorrie Moore (versió castellana a Eterna Cadencia, traducció de Cecilia Pavón) que recull una mostra dels seus assajos, ressenyes i cròniques. Al seu torn, tampoc no és exactament seu sinó de Robert Silvers, l’editor de la revista The New York Review of Books, que li va publicar uns quants d’aquests escrits entretinguts i perspicaços. Li demanava que considerés escriure sobre algun llibre, li preguntava pels seus interessos i li demanava si podia donar un cop d’ull a això o allò altre. “A veure què s’hi pot fer”, concloïa cada vegada.

Em ve al cap i m’ajuda per dues raons. La primera és que, tot i el temor de no saber què més de rellevant es pot dir sobre el moment actual, alguna cosa caldrà continuar escrivint sobre l’assumpte en aquest espai comú, i immediat, entre escriptura i lectura que és un diari. La segona raó, i la més potent, és que aquest llibre de la novel·lista Lorrie Moore posada a comentarista i cronista ens recorda, com tota obra de cultura, que es tracta d’això precisament, de veure què s’hi pot fer. Mentre esperem vacunes i més justícia social, el tema ara mateix potser és aquest: toc de queda o cultura. Seguint Moore i el seu potent humor: “Quan sigui possible una s’ha de donar ànims”. I aquest llibre en dona.

Toc de queda, declarat, mentre escric, a França, Bèlgica i Eslovènia (de moment) i a la Gran Bretanya sense declarar (de moment). És una llengua de guerra posada al dia. En la primera onada teníem expressions guerreres diverses –“el virus és una guerra”– que s’han anat modulant de manera subtil. Ja no les sents ni les llegeixes. A mesura que la fortalesa o no del sistema sanitari ha deixat d’estar a primera línia informativa, tot i les protestes dels seus professionals i de la crisi evident, ja no parlem de “guerra”. Potser perquè, si era una “guerra”, calia “armar” els combatents. I això no es pot dir que s’hagi fet en la mesura necessària. Potser perquè, si era una “guerra”, la renda mínima universal per aguantar-la en la “rereguarda” ja hauria de ser un fet, i no ho és. Hem deixat de parlar de “guerra” i prou. Ara parlem de “toc de queda”.

És una manera d’indicar que, quan sigui que això deixi de ser com és ara, el que ens espera és una postguerra. L’enorme dificultat de les postguerres. M’avanço al que sigui per proposar, doncs, celebrar la cultura.

Celebrar-la a tot arreu, no es pot dir d’una altra manera: a qualsevol lloc. No s’hi val continuar proferint que la cultura –les obres de la cultura— són per als pocs que en poden gaudir: per casta uns, per educació uns altres, per devoció la majoria. Tampoc s’hi val traçar una frontera més gran entre cultura popular i aristocràcia cultural. Ho admetem o no, per a la majoria de les persones que ens ho passem bé amb una obra de cultura, incloent-hi l’artesania, el disseny o les sèries, la cultura és una, la dels seus creadors, que ajuden a tirar endavant (com ara). I ens descobreixen la bellesa i veritat, que no sempre són fàcils de veure i assumir, ja que la bellesa i la veritat poden ser molt fosques.

Diumenge, al cap d’una hora d’obrir taquilla, CaixaForum avisava que fins a dues hores més tard no hi hauria més entrades: totes venudes. Hi ha reducció d’aforament a les sales, és clar, és la gran raó. Però també, i pot ser que encara més, hi ha ganes de veure aquells grans i magnífics quadres que han arribat del Prado per recordar-nos els mites que, en siguem més o menys conscients, continuen sustentant les nostres societats. Perquè necessitem creure que som encara una societat, amb criteris bàsics compartits. I quan l’Estat no pot garantir la salut (i a sobre els seus governs es barallen a matar), alguna cosa profunda es torça en el col·lectiu.

Cultivar les il·lusions, recomanava amb fervor en els seus últims anys el dissenyador italià Enzo Mari, mort aquesta setmana als 88 anys. Parlava al final d’una vida de creació d’objectes i dissenys, que va començar col·laborant amb un altre dels grans del disseny, Bruno Munari, i el seu trencaclosques per a nens. Autodidacta en tants aspectes, dissenyador que projectava els objectes en el mateix moment de fer-los, Mari deia que tot ho havia après de les criatures, observant-les, i que si fos per ell qualsevol criatura de dos anys tindria el Nobel, per la seva inventiva i capacitat d'autoaprenentatge.

A totes les cases, on ara hem de passar tantes hores, en males condicions i en poc espai alguns de nosaltres i els nostres veïns, evitar el que atempta contra l’ànim és la proposta. A veure què s’hi pot fer.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >