Aules molt plenes i patis difícils de controlar: els problemes de la total presencialitat educativa a Catalunya
Gairebé tots els alumnes catalans van cada dia a l’institut. Tot i els avantatges pedagògics, professors, directors i experts es mostren preocupats
Catalunya és l'única autonomia amb una elevada població escolar (representa el 16,6% del total) que ha recuperat l'ensenyament plenament presencial en gairebé totes les etapes educatives, amb algunes excepcions semipresencials en grups de batxillerat i FP. I a causa del creixement del nombre d'alumnes que ha experimentat en l'última dècada i de l'absència d'un esforç inversor en consonància, quan la pandèmia va esclatar el territori no disposava d'unes dotacions educatives precisament envejables. La resta de comunitats que han iniciat el curs de manera completament presencial tenen pocs estudiants (Cantàbria), un ampli espai a les escoles i instituts com a conseqüència de la pèrdua sostinguda d'alumnes en els últims cursos (Extremadura i Castella i Lleó) o una riquesa i un règim fiscal diferents de la resta (País Basc i Navarra). Per això, si funciona, el model català que tots els alumnes vagin a classe cada dia —quan el més normal a la resta d'Espanya és fer-ho en dies alterns a partir de segon o tercer d'ESO— podria ser imitat per les altres autonomies.
Directors, professors i experts adverteixen, no obstant això, que tot i el clar avantatge pedagògic del sistema, la contractació de docents i l'ampliació d'espais han estat insuficients, la qual cosa comporta situacions de risc als instituts, amb les classes plenes i els patis i altres espais comuns molt concorreguts, la qual cosa fa més difícil vigilar que els adolescents, un grup d'edat especialment reticent a les normes de seguretat, les compleixi. El Departament d'Educació, dirigit per Josep Bargalló, que ha defensat la màxima presencialitat sobretot per motius d'equitat, va decidir a l'estiu estendre el sistema de grups bombolla a totes les etapes educatives. D'aquesta manera es va esquivar l'obligació de mantenir la distància d'1,5 metres, la qual cosa permet tenir més alumnes a classe, a costa que als grans nuclis urbans estiguin molt junts.
“El parc d'edificis de secundària està molt envellit i moltes classes tenen 45 metres quadrats per a grups de fins a 35 alumnes”, es queixa Xavier Díez, portaveu d'Ustec, el principal sindicat d'ensenyament a Catalunya, sense que s'hagin utilitzat edificis públics alternatius. Els grups bombolla presenten un forat pel costat del professorat, ja que a diferència d'infantil i primària, les classes no tenen un o dos docents fixos, sinó fins a 12 que imparteixen la seva assignatura a diversos grups. I els estudiants, adverteixen els directors, respecten en general les normes dins de la classe, però a fora resulta impossible controlar-los. “No podem mantenir els grups bombolla al pati. Necessitaríem 15 patis”, reconeix Marc Hortal, director de l'institut Pablo Ruiz Picasso de Barcelona.
Carmen Sancho, professora d'un institut de Barcelona, és partidària de la presencialitat, però ara està preocupada, sobretot per la dinàmica dels alumnes quan surten al pati. “Els dius: ‘No us barregeu amb els de l'altra classe’, i quan et gires s'abracen, es posen la mascareta sota el nas… Els renyem, però són adolescents. Els més petits fan més cas, però a partir de tercer i quart d'ESO l'adolescència els puja al cap i com els separes? És molt difícil controlar-ho tot”.
Transmissió
Les baixes, un sistema de substitucions lent i un reforç de les plantilles molt inferior al que van reclamar els sindicats —estan previstos 5.320 més per a tot el sistema— han obligat a “estirar al màxim” l'horari dels docents, assegura Núria Prunés, membre de l'associació de directors Axia. “A més, has d'estar tot el dia pendent de les mesures de seguretat, també fent de policia i recordant als alumnes el que poden i el que no. Només fa un mes que hem començat, però els professors estan molt cansats”, afegeix.
Els grups bombolla es van plantejar per als alumnes d'infantil, assumint que no era realista que guardessin distància ni que portessin tot el dia la mascareta. I es van dissenyar per a un màxim de 15 alumnes. L'epidemiòleg de l'Institut de Salut Global de Barcelona Quique Bassat indica que, a diferència del que pensava inicialment, els models predictius no plantegen grans diferències en la utilitat d'aquests grups com a via per prevenir l'expansió de la malaltia en funció que tinguin 20 alumnes o 30; perquè hi hagi un salt en la seva eficàcia haurien de ser com a molt de 10. Però Bassat sí que veu problemes importants en el fet que a Catalunya el model s'hagi estès a secundària.
“Amb els adolescents les coses es compliquen, perquè els grups són menys estables, en incloure molts professors que no formen part del grup, i perquè al pati les bombolles en gran mesura es dilueixen. Penso que el que està passant als instituts pot contribuir a la transmissió, encara que no té tant d'impacte com altres activitats que fan aquests mateixos grups d'edat fora de les classes: una festa amb 50 joves en què ningú controla res és molt més probable que es converteixi en un amplificador de l'epidèmia. Mentre que a l'escola hi ha altres mesures de prevenció a més del grup bombolla, com la mascareta i la higiene, i fins i tot, per imperfecta que sigui, la supervisió dels adults”, diu Bassat.
