Selecciona Edició
Connecta’t

Montserrat Roig, una contista més completa

Un volum incorpora els dos llibres canònics de narrativa curta de l’autora, 36 relats apareguts a la premsa seleccionats pel seu fill Roger Sempere

Il·lustració de Sonia Pulido a l'edició de 'Tots els contes', de Montserrat Roig.
Il·lustració de Sonia Pulido a l'edició de 'Tots els contes', de Montserrat Roig.

Ell era molt jove, però discutia amb la seva mare sobre la veracitat dels seus textos. “De vegades jo era testimoni de relats sobre un episodi que havíem viscut junts i escoltar com dels fets objectius en feia un conte em contorbava... La seva resposta més habitual era que ella tenia llicència poètica; la meva ment científica implosionava”, recorda avui el matemàtic Roger Sempere respecte a alguns textos que la seva mare, Montserrat Roig, va publicar al diari Avui entre el 1990 i el 1991, en el seu últim any de vida després d’una llarga malaltia.

¿Contes, pura ficció, o notícies escrites com si fossin relats, en el també més pur estil non-fiction anglosaxó? “Defensava que, tot i que no tot és literatura, hi ha articles i cròniques que sí que ho són i aquests estan escrits amb tota la voluntat del món que així siguin, només cal llegir-los per adonar-se’n”, diu sobre els 36 relats que ara Sempere ha seleccionat i ha afegit als dos llibres de contes canònics, Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen i El cant de la joventut, per conformar Tots els contes (Rosa dels Vents), el compendi més complet fins a la data de la narrativa breu de la carismàtica escriptora i periodista catalana.

“El conte és un gènere que va estar present tota la vida literària de Roig i aquesta edició permet veure la seva evolució des d’una causticitat inicial a una veu contingudament poètica i a una serenitat final sorprenent”, resumeix així l’editor Joan Riambau les tres parts del llibre. I és que la de Roig (Barcelona, 1946-1991) va ser, tot i les seves novel·les (El temps de les cireres, L’hora violeta…), una vida sencera amb el conte. Tot just tenia 24 anys quan, el 13 de desembre del 1970, estant tancada al monestir de Montserrat amb centenars d’intel·lectuals que protestaven pel judici de Burgos a membres d’ETA, s'assabentava que havia guanyat el premi Víctor Català per Molta roba… Eren 14 relats escrits a mà durant “sessions de 16 a 18 hores diàries”, recordaria, retalls impressionistes des del cor de la vida burgesa barcelonina de l’Eixample, a partir de tècniques realistes i psicològiques i gotes càustiques molt de la generació universitària de postguerra a la qual pertanyia.

Un to més melancòlic, amb situacions dramàtiques i contrapunts tenyits de tristesa, marquen els vuit relats d’El cant de la joventut (1989), el seu últim llibre de narrativa publicat en vida, d'acord amb la maduresa temàtica i estilística en què es trobava l’autora. “A mesura que la vida se’m va escapant m’adono del valor simbòlic de la pròpia existència; la diferència entre la Montserrat Roig que començava a escriure i la d’ara és que abans sabia el que no volia i ara, cada cop més, sé el que vull”, va confessar l’escriptora a l’estudiosa Marta Nadal poc abans que sortís publicat el volum.

El tercer bloc de Tots els contes, sempre separats per il·lustracions de la flamant Premi Nacional d’Il·lustració, Sonia Pulido, el conformen els 36 relats escollits per Sempere d’entre els textos recollits a Un pensament de sal, un pessic de pebre, llibre pòstum amb els articles que entre el setembre del 1990 i el novembre del 1991 Roig va publicar a l'Avui. El criteri ha estat “la intuïció”, admet el fill de l’escriptora, en textos que potser tenen l’origen en alguna anècdota o peripècia potser extreta de les tasques periodístiques de l’autora de Retrats paral·lels i Els catalans als camps nazis. “Molts cronistes, la meva mare ho era en premsa, han provat de barrejar ficció i realitat per intentar objectivar amb més justícia; la crònica no és mai objectiva i, per això, un conte pot ser molt més verídic que la descripció més ajustada i fidel als fets que van passar”, sosté l’antòleg.

Els relats mostren un estil molt depurat i concís en la seva adjectivació i van directes al cor de la història, sense embuts, potser fruit de l’espai delimitat que imposava la pàgina del diari. “L’espai és determinant, però tinc la sensació que s’ho prenia com un repte o un exercici d’estil”, sosté Sempere. La senyora que es volia morir (sobre com afrontar la vida i la mort quan l’altre ja ha marxat) o Mai no demanis perdó de res (amb reflexions tàcites sobre les misèries i banalitats del món literari català) són dos dels relats que Riambau cita com a paradigmàtics de bona part de la temàtica que marca aquests textos finals de l’escriptora: “Reflexionen sobre la frontera entre la vida i l’escriptura i mostren una Montserrat Roig en plena maduresa humana i literària”.

“No que jo sàpiga” és la resposta que dona Sempere a la possibilitat que quedin relats inèdits de l’escriptora, tot i que, en la nota introductòria del llibre, sosté: “Un conte pot aparèixer entre els papers més inesperats”. I més si el signa Montserrat Roig.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >