Selecciona Edició
Connecta’t
OBITUARIS

Federico Correa, arquitecte i mestre d’arquitectes

Mort als 96 anys, va contribuir a forjar la imatge de la modernitat a Barcelona

Federico Correa, arquitecte, fotografiat a la sortida del MNAC.
Federico Correa, arquitecte, fotografiat a la sortida del MNAC.

Federico Correa va morir ahir dilluns, als 96 anys, a casa seva, a Barcelona. Vivia davant de la Pedrera, que Gaudí va dissenyar per a un familiar de qui va ser el seu soci durant més de 40 anys, Alfons Milà. Mundà i cosmopolita, només va tenir pis propi a partir dels 83 anys, quan van vendre el de la Gran Via, del qual mai havia marxar “perquè estava mal vist anar-te'n de casa si no estaves casat”. Fa una setmana, encara caminava pel passadís d'aquest pis propi i, encorbatat i repentinat, posava amb elegància. Després va deixar de menjar.

Va pertànyer a una generació, i a una burgesia, que, havent viscut la Guerra Civil i havent descobert el món durant el franquisme, va aconseguir digerir els descobriments sense perdre la calma i gairebé sense despentinar-se. Es va passar la vida bronzejat, prim i impecablement vestit. De jove, i ja amb Milà, va tenir l'audàcia de buscar feina amb qui li semblava el millor arquitecte del moment: José Antonio Coderch. Va sentir agraïment i inclinació cap a ell tota la vida. També consternació per la transformació ideològica del seu mestre. Eloqüent, culte i precís, mai va veure la necessitat de ser simpàtic. I mai va deixar de buscar la bellesa, no la bellesa serena, sinó la rotunda, la que et tomba.

Com a arquitecte va tenir diverses vides, és a dir, va provar, va repensar i va corregir. Una d'elles va ser íntima i glamurosa i va deixar restaurants barcelonins mítics on un anava a “veure i a ser vist”, com el Reno (1961), el Flash-Flash (1970) o Il Giardinetto (que va guanyar un Premi FAD el 1974 i un altre el 2013, quan va ser restaurat). Una altra versió epicúria i més nua de si mateix el va portar a dissenyar cases a Cadaqués, com la Villavecchia (1955), la Romeu (1962) o la seva pròpia, el 1963, sense saber si estava modernitzant la tradició mediterrània o bé fent anar la modernitat en sabatilles. Aleshores, Alfons Milà i ell ja signaven grans projectes de fàbriques –com la de Montesa (1963) o Godó i Trías (1964)– i així va arribar la seva tercera vida com projectista quan va començar a idear edificis –els més arriscats i segurament els menys personals–, com la Torre Atalaia i la Monitor (1970) o la remodelació de l'Estadi Olímpic (1989), a més del pla general d'aquesta zona barcelonina.

Malgrat que asseguraba que el seu últim treball, el Museu Episcopal de Vic, era el més rellevant, la seva principal aportació va ser sens dubte com a professor. Aspre i precís, distant sense ser altiu, engominat i progressista, burgès i modern, va marcar una generació d'alumnes –com Oscar Tusquets o Lluís Clotet–, que van perdre la por a la modernitat, o es van atrevir a pensar-hi lliurement, com si fos una moda més. Lúcid, despietat i ocurrent, no hi ha deixeble de Correa que no recordi alguna de les seves frases: “L'arquitectura no s'ensenya, s'aprèn”. “Si considera que sobre gustos no hi ha res escrit és que ha llegit poc”. “El que està de moda és el que passa de moda”. “Dissenyar no és dibuixar”. “De qualsevol obra fastigosa en pot sortir una foto genial”. “Inventar és sempre canviar, però canviar no és necessàriament inventar ni millorar”. “Parlant de color, davant del dubte: marró”. O la que utilitzava per donar les gràcies, que ara li donem a ell: “M'alegro que ho pensis i t'agraeixo que m'ho diguis”. Descansi en pau.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >