Selecciona Edició
Connecta’t

La caverna de Plató, segons William Kentridge

El CCCB inaugura una gran mostra sobre l’il·lustrador de l’‘apartheid’ sud-africà

L'enorme peça de William Kentridge 'More sweetly play the dance' a l'exposición que li dedica el CCCB.
L'enorme peça de William Kentridge 'More sweetly play the dance' a l'exposición que li dedica el CCCB.

Les pel·lícules d'animació Drawings for projection, que William Kentridge (Johannesburg, 65 anys) fa des del 1989 i que l'han llançat cap a la fama del món de l'art –està considerat un dels artistes més influents del planeta–, estan carregades de missatges gens subliminals que parlen de la història traumàtica d'un país, Sud-àfrica, exemple fins fa pocs anys de l'apartheid més cruel. I encara que l'artista nega aquesta literalitat –“No he intentat mai il·lustrar-lo”–, reconeix que “la societat traumatizada ha resultat, generat i alimentat aquestes pel·lícules i aquests dibuixos. M'interessa l'art polític, un art d'ambigüitat, de contradicció de gestos incomplets i de finals incerts”, assegura Kentridge, que fa set mesos que està tancat al seu estudi de Johannesburg, tal com va explicar, per streaming, durant la presentació de l'exposició El que no està dibuixat, en la qual es poden veure al CCCB (fins al 21 de febrer) totes les seves pel·lícules des del 1989, però també tapissos i dibuixos.

Judit Carrera, directora del CCCB, va assegurar durant la presentació de l'exposició que hi ha tres claus importants en la seva obra: “La ciutat de Johannesburg, com a paisatge on apareixen i desapareixen les cicatrius del passat, però també els conflictes, les violències i les contradiccions del present. Segon, les processons dels migrants que fugen de la misèria i de la por i, finalment, les ferides obertes del colonialisme i la segregació racial”.

Un dels tapissos de W. Kentridge que es pot veure a l'exposició del CCCB.
Un dels tapissos de W. Kentridge que es pot veure a l'exposició del CCCB.

"La crítica al capitalisme i el col·lapse d'aquest sistema i del planeta són la base de tota la meva producció. El virus, l'única cosa que ha fet és emfatitzar-ho”, va assegurar Kentridge, premi Princesa d'Astúries de les Arts 2017, des de l'altra banda del món, en la presentació de la seva mostra.

Dibuix de l'última pel·lícula de W. Kentridge que es pot veure a la mostra del CCCB.
Dibuix de l'última pel·lícula de W. Kentridge que es pot veure a la mostra del CCCB.

El treball i l'obra crítica de Kentridge tenen molt de vivència personal. El seu pare, advocat que va representar Nelson Mandela, l'ha marcat tant com el dia a dia d'aquest país de grans contrastos. L'artista dibuixa, esborra, redibuixa i desdibuixa els traços en carbonet i pastel sobre paper i en aquest procés deixa “ferides i rastres sobre la imatge en moviment”, que interpreta com un joc entre memòria i oblit. Com a City Deep, l'onzena pel·lícula d'aquesta sèrie que va començar a fer ara fa 31 anys i que es presenta per primera vegada fora de Sud-àfrica després d'estrenar-se l'1 d'octubre. En el seu últim film els que van amunt i avall són treballadors marginals que busquen els vestigis d'or entre les runes de les indústries mineres del seu país.

La pel·lícula no ha viatjat sola. Ho ha fet acompanyada de peces singulars, com la gegantina instal·lació de 40 metres de llarg, More sweetly play the dance (2015), representació de la caverna de Plató i del teatre d'ombres en la qual es pot veure una dansa fúnebre, un ball ritual, una dansa medieval, però també una manifestació de refugiats i desposseïts de tot, que caminen sense parar acompanyats de músics. Després de l'exposició passarà a ser una peça de la col·lecció permanent de l'Espai Planta que la fundació Sorigué té a Lleida i que conserva un dels fons més destacats de Kentridge.

William Kentridge al seu estudi de Johannesburg, durant la presentació de la seva exposició al CCCB.
William Kentridge al seu estudi de Johannesburg, durant la presentació de la seva exposició al CCCB.

L'artista sud-africà va mostrar, sense aixecar-se de la cadira del seu estudi, les seves càmeres, els seus enormes llapis de grafit que fa servir per dibuixar i una taula plena d'objectes diversos que utilitza diàriament per fer la seva feina. Les seves pel·lícules, però també els seus tapissos, dels quals ha realitzat més de 40 en els últims 20 anys, són plens de figures negres en moviment, “però congelades”, sobre un fons de velles cartografies en què apareixen també refugiats, manifestants, pelegrins o comerciants que van d'una banda a l'altra, en un èxode continu. Per a l'artista, els tapissos són “murals portàtils, que es poden enrotllar i portar al següent palau”. Aquestes obres estan fetes per teixidores, cardadores, filadores i tintoreres qualificades a les quals l'artista dona feina.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >