_
_
_
_
_

Berta Marsé: “Cada cop podem escollir menys a la vida”

L’escriptora, elogiada pels seus llibres de relats ‘En jaque’ i ‘Fantasías animadas’, debuta com a novel·lista amb ‘Encargo’

L'escriptora Berta Marsé, dimecres a Barcelona.
L'escriptora Berta Marsé, dimecres a Barcelona.
Carles Geli

Va passar una nit d'estiu del 1993, prop del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, on Berta Marsé vivia llavors. Passeig nocturn al quisso. Sent una frenada: dos homes vestits salten de cop i volta d'un cotxe, però, quan ja eren a poca distància, un atura l'altre amb un braç al pit. Li sembla entendre que li diu: “Aquesta no, que porta gos”. Tornen corrents al vehicle i, saltant-se un semàfor, desapareixen… Aquella experiència és la que ha traslladat directament a una de les dues adolescents que protagonitzen Encargo (Anagrama), el seu debut com a novel·lista després de dos elogiats llibres de relats: En jaque i Fantasías animadas. De cuina literària lenta, ha trigat una dècada a escriure una, d'altra banda, breu novel·la (175 pàgines): “Em va passar per sobre la vida: la mort d'un amic, la separació, la crisi política identitària… i la mort del meu pare”. Deixa per l'últim la defunció de Juan Marsé, fa gairebé tres mesos dia per dia. Pel camí, nou quilos perduts. La vida.

L'episodi que sacseja també les joves i suposadament amigues Desi i Yesi (“Mateixa edat, mateix signe [zodiacal], mateix barri”, escriu) és un bon resum de la fragilitat de l'existència humana. “Va estar a punt de passar una cosa, la fatalitat em va passar arran: sents xiular la fletxa prop del coll; ves a saber contra qui es clavarà. I si arribo a anar sense gos? Jo no vaig triar, va ser l'atzar… per això vaig pensar primer a posar com a títol: Les lleis de l'atzar", assegura. Perquè Marsé (Barcelona, 51 anys) pensa que “cada vegada triem menys en la vida, s'escurcen les oportunitats i fins i tot les idees; jo, en aquest món accelerat i absurd, cada vegada sé i entenc menys de tot”.

Aquesta fatalitat sobrevola una novel·la en la qual l'adolescència és arrencada de soca-rel a les dues noies. “Alguna cosa la trenca, la interromp i deixa la Desi com estancada, com reflecteix la seva habitació; i es defensa de tot això no donant-se a conèixer gaire, deixant les xarxes socials, evitant el mòbil… es veu forçada a créixer, a madurar; té una mica de mi”, se li escapa a l'escriptora. I, de seguida, esborra empremtes: “Tots els personatges de la novel·la estan esquitxats per mi, i la situació, també: l'adolescència és quan et veus capaç de tot, és efervescència, descoberta… És el període de la meva vida del qual tinc més llibretes perquè ho apuntava tot… és un moment molt extremista, de grans amistats, amors, odis”. La Desi es veurà obligada a madurar, “arrossegant una responsabilitat i culpabilitat per coses que no ha comès, un sentiment que sol ser molt comú entre les dones”. En la vida real, avui aquesta adolescència “sembla allargar-se fins a massa entrada l'edat adulta; el meu pare, als 12 anys, ja treballava… Pero és pitjor perquè sempre acaba caient i passant una factura amb IVA”.

Situa Marsé entre la Desi i la Yesi gairebé un joc de dobles, de doppelgänger maligne, de revers d'un (“odi i admiració solen ser sempre les dues cares d'una mateixa moneda”), en una obra esquitxada de tragicomèdia, novel·la negra i “fins i tot de fantasmes”. Però tot exposat amb una fraseologia curta, de diàlegs molt versemblants (“copio molt de la vida quotidiana, de com parla i s'expressa la gent, encara que ho faci malament; a l'hospital amb el meu pare vaig apuntar molt”) i d'un intens ritme, inusualment sostingut i carregat de detalls, que apropen tècnicament Encargo al conte. “Jo soc contista vocacional; aquí he apostat per mantenir l'aspecte formal del relat, la intensitat, el suspens, un ritme i un pols que en la novel·la seria esgotador i impossible per a l'autor... i per al lector”, diu qui es declara fan, sobretot, dels relats de Truman Capote, però que tampoc oblida Txékhov i Horacio Quiroga. Tot i que ara s'ho està passant bé llegint les novel·les d'Elena Ferrante: “Entro fàcil al seu món, aquesta capacitat de crear un món dilatat en el temps… Sempre ens agrada el que no tenim”, deixa anar sobre un gènere al qual ha arribat “una mica forçada després de dos llibres de relats”, però del qual probablement repetirà ben aviat perquè se n'ha creuat una altra en la seva vida: “Tinc molta cosa aparcada; aquest problema de falta de temes, de sequera, no el tinc; no em donarà la vida per a tant”:

Hi ha també a Encargo, com en els seus llibres de relats anteriors, una causticitat, un humor negre en el qual, com s'ensuma també en les vívides pinzellades de la vida del barri de les protagonistes, potser hi apareix l'ombra del seu pare (“L'humor és de tots dos, la meva mare també en té molt”), com també passa en la notable documentació que destil·la aquí la descripció de la vida a la presó de dones de Wad-Ras (“vaig entrevistar diverses vegades una expresa”) i en aquesta obsessió per polir i corregir i tornar a polir (“la novel·la, en general, ho encaixa tot, no és un relat, on cada aspecte tot ha de ser precís; per això aquí he cuidat tant els detalls; ara, si surt bé, la novel·la és un viatge brutal”).

L'autora va lliurar l'obra fa més d'un any. Aquest lapse de temps va ser el que va permetre que Juan Marsé pogués encara llegir l'original, ell, gran novel·lista total, poc freqüentador d'uns relats que, recorda la seva filla contista, “deia que no li sortien”, malgrat el seu elogiat Teniente Bravo. Encargo, doncs, la van poder comentar. “Per sort va ser així; però va ser tan parc de paraules com sempre; em va dir: ‘M'agrada’ i poca cosa més…”. Què li solia indicar? “Sempre buscava si l'emocionava la història, després venien els temes tècnics i estilístics, del tipus ‘aquí et repeteixes una mica’; però primer de tot volia que la història estigués viva, que toqués”. Encargo ho compleix.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_