Nabokov i Marsé

Com si no es recordés que Nabokov ja havia dit que estudiar una obra de ficció tan sols per informar-se sobre un país, una classe social o l’autor era una feina una mica pueril, la lectura mecànica, una interpretació unidimensional, una mena d’acord massiu, de somnolència generalitzada, de paràlisi vertiginosa, va fer que a la majoria d’articles escrits arran de la mort de Juan Marsé s’insistís massa en la repetició del que ja s’havia repetit durant anys, com si desviar-se en la publicitat del producte pogués desorientar l’audiència. Es va tornar a dir que era el novel·lista de la cara oculta de la Barcelona de la postguerra, que havia convertit el barri del Guinardó en un espai mític, es va parlar de la influència de les pel·lícules d’aventures projectades en les sessions dobles dels cinemes de barri —i dels TBO i de les novel·les de quiosc—, de la ràbia i l’explosió sarcàstica i de la melancolia de la seva mirada, de la corrupció de l’adolescència, de l’afany de desmitificar a les seves obres primeres el progressisme estudiantil i el romanticisme revolucionari i de la seva voluntat posterior de recuperar, recrear i reviure la seva infància en novel·les tan ineludibles per a qualsevol lector sensat com Si te dicen que caí, Un día volveré, El embrujo de Shangai o Rabos de lagartija.

Però van ser molt pocs els que van incidir en el que assenyalava Pere Gimferrer en un dels pròlegs a l’edició que commemorava el cinquantè aniversari de la publicació d’Últimas tardes con Teresa (1966): el que li havia cridat més l’atenció, durant la relectura de la novel·la de Juan Marsé, era “su calidad o condición de novela poética o poemàtica”, la seva capacitat d’imposar-se, sobretot, “no por su justeza satírica y su precisión social y moral, sino por el valor transfigurador de las imágenes, el léxico y su cadencia sonora”.

En el text on Nabokov explica com va construir Lolita, es refereix als nervis de la novel·la, als punts secrets, a les coordenades subconscients que van alimentar la seva escriptura, i confessa que hi ha moments, digressions i forats favorits que recorda amb més vivesa que d’altres de més importants narrativament parlant. En la nota que Juan Marsé escriu per a la setena edició d’Últimas tardes con Teresa, sembla que tingui ben present la lliçó de Nabokov —de fet, opera de la mateixa manera—, detalla “el rigor formal con que intentó amarrar el deseo y la realidad”, es refereix a l’espina dorsal que sosté tota la seva estructura, i selecciona les seves imatges predilectes de la novel·la com si col·leccionés els fotogrames més memorables de les seves pel·lícules preferides: la raó que dona és la raó per la qual s’ha de llegir sempre Marsé —i Nabokov—, més enllà de les informacions que es puguin obtenir sobre un país o una societat, sobre l’autor: per “simple placer estético”.