Selecciona Edició
Connecta’t

Companys, descalç?

Notes inèdites de Joan Alavedra sobre una conversa entre Josep Benet i una germana del president qüestionen que es descalcés en ser afusellat

Oli de José Chávez Morado, de 1940, amb Companys amb els peus nus a terra, que hauria alimentat el mite. Ampliar foto
Oli de José Chávez Morado, de 1940, amb Companys amb els peus nus a terra, que hauria alimentat el mite.

“Ara, mos peus, aneu descalços: / sense embolcall m’heu de servir. / És tocant terra catalana, / sentint-la bé, com vull morir”. L’any 1944 Josep Carner va imaginar l’afusellament del president de la Generalitat a La fi de Lluís Companys. El poema es va publicar a Mèxic al diari Nova Era, portaveu del Partit Socialista Català independent, tal com va recollir un dels seus membres, Miquel Ferrer, a La Generalitat de Catalunya a l’exili (1977). Els seus versos són la primera referència literària d’abast sobre un Companys descalç.

El primer antecedent gràfic, en canvi —si no hi ha un error en la datació—, és un oli de José Chávez Morado (1909-2002) de 1940 que s’exhibeix al Museu d’Història de Catalunya. El muralista mexicà va plasmar el president dret davant el piquet d’execució, amb els braços creuats, un vestit verdós i els peus descalços al final dels pantalons doblegats.

A partir d’aquestes primeres referències en van sorgir moltes altres. El 1947, l’exconseller de Cultura Ventura Gassol va dedicar a Companys un poema en què s’hi referia com a “aquell que un dia / acaronà la pàtria amb el peu nu, / i es fa pols amb la terra que l’aferra”. El mateix any, el president del Parlament a l’exili, Antoni Rovira i Virgili, va escriure El senyal al pit: “No has volgut calçat que et privi / de tocar el sagrat terrer Al castell de les tragèdies / et dreces a peus descalç / petges la terra i la guaites / entre clarors matinals”.

Però, de debò el president es va descalçar la matinada del 15 d’octubre de 1940 al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, avui fa 80 anys? La documentació inèdita que ha trobat Quadern al fons Joan Alavedra de l’Arxiu Nacional de Catalunya, i que recull una conversa entre Josep Benet, el màxim estudiós dels darrers dies de Companys, i la germana petita d’aquest, Ramona, ho qüestiona.

Lluís Companys, al Castell de Montjuïc, pocs dies abans de ser afusellat.
Lluís Companys, al Castell de Montjuïc, pocs dies abans de ser afusellat.

Les sabatilles de roba

Quan la policia militar alemanya va detenir Lluís Companys el vespre del 13 d’agost de 1940 a la localitat bretona de La Baule-les-Pins, duia unes sabatilles de roba, anomenades de tennis o de platja, blanques, amb les quals havia sortit a passejar amb la seva esposa Carme Ballester i el nebot d’aquesta, Francesc. Amb elles el va fotografiar l’agent de l’ambaixada franquista a París que el va conduir a la frontera d’Irun, Pedro Urraca, per evidenciar que no l’havia maltractat. I amb elles hauria arribat als calabossos de la direcció general de seguretat del Ministeri de Governació de Madrid el 29 d’agost.

Segons la darrera versió de la recerca de Benet, El president Companys afusellat (2005), entre aquest dia i el 17 de setembre al president se’l sotmeté a algun interrogatori extraoficial per sostreure-li informació sobre els fons econòmics de la República. D’acord amb l’expedient de Companys de l’Archivo Histórico Nacional, els interrogatoris oficials haurien tingut lloc els dies 17 i 18 de setembre. El 3 d’octubre, en una aturada de camí a Barcelona, el president va explicar a la seva germana Maria de l’Alba que a la direcció general l’havien vexat i torturat.

Arribat aquell mateix dia a destí, el 12 d’octubre, les altres dues germanes, Neus i Ramona, el van visitar al Castell de Montjuic. Aquesta darrera va anotar al seu dietari que “les petites humiliacions li han deixat un cos com un S. Crist”. Va comprovar-ho en recollir la seva roba tacada de sang i veure-li els peus inflats. Benet va accedir al dietari i, a més, va entrevistar Ramona al final de la seva vida (va morir el maig de 1979, a l’edat de 84 anys). Quadern ha trobat les notes sobre aquesta conversa, en la qual o bé hi era present Joan Alavedra, o bé Benet l’hi va explicar amb detall. El periodista, exsecretari de Companys durant la República, hi tenia interès perquè aplegava documentació per a una biografia sobre el president. La mort, però, l’hi impedí.

Segons les tres pàgines mecanografiades, Ramona va concretar les tortures, però Benet no va usar els detalls per al seu relat. Aquest suplement els publica per primera vegada. “La roba interior de Companys, la samarreta i els calçotets, estava marcada per les vergassades que havia rebut”, transcriu Alavedra. I segueix, “de tortures que li havien fet als peus (arrencat ungles, i aplicat cigarretes enceses a les ferides) els tenia inflats i els duia embolicats. Duia uns draps als peus, o una mena d’espardenyes a retaló”.

Unes octavetes de novembre on es deia que anava descalç haurien ajudat a crear el mite del gest del president

La matinada del 15 d’octubre, Companys va ser afusellat en presència del seu advocat defensor, el capità d’artilleria Ramon de Colubí, però no de cap familiar. Benet el va buscar durant molts anys. A les acaballes de 2003, juntament amb l’escriptor Albert Manent, el va localitzar a Caracas. Colubí s’hi havia establert el 1947 després d’abandonar l’exèrcit, colpit pel seu paper en el Consell de Guerra i pel tarannà que prenia el franquisme. Com que Benet i Manent no es trobaven en condicions de viatjar, van facilitar el contacte a la revista Sàpiens, que hi va enviar Jordi Finestres a entrevistar-lo per publicar un reportatge el gener de 2004. Colubí, aleshores de 93 anys, va dir al periodista: “Vaig observar com es descalçava. Després li van disparar”.

Tanmateix Benet, tot i conèixer aquest testimoni, en escriure la seva darrera versió (2005) del periple presidencial va ometre aquest punt i va escriure que en l’execució de Companys “destacaven les seves sabatilles de roba blanca i el mocadoret blanc que duia, com sempre, a la butxaca superior de l’americana”. I va exposar que després “començaren a circular versions d’aquella mort, més o menys fantasioses, i, en alguns casos, netament hagiogràfiques”.

L’historiador es va guardar de criticar obertament la versió dels peus descalços, però no la considerava verídica. De fet, així ho havia expressat el juny de 1998 en una entrevista a EL PAÍS. Companys —va dir Benet a Francesc Valls— “va morir calçat amb les mateixes sabatilles amb què el va detenir la policia militar alemanya a La Baule”. En la transcripció d’Alavedra de la conversa Benet-Ramona, es diu que “duia unes espardenyes de tennis, a retaló, que havien anat a buscar perquè pogués calçar-se una mica i caminar. Quan caigué, mortalment ferit, li sortiren dels peus i d’aquí ha nascut (segons Benet) la llegenda que va voler descalçar-se per a tocar amb els peus terra catalana”.

De fet, Colubí es va trobar amb Ramona Companys immediatament després de l’execució per fer-li notar que el seu germà s’havia mantingut serè fins al final, però no va esmentar la qüestió dels peus descalços. Ella, en la conversa amb Benet, li ho hauria dit, o bé hauria corregit l’opinió que en tenia. Quan la revista Destino la va entrevistar l’octubre de 1977, tampoc en va dir res. En el mateix número sobre l’afusellament, Joan Villaró Tarragó, testimoni directe dels fets com a soldat auxiliar, va negar que Companys s’hagués descalçat. En canvi, tothom coincideix que no va voler que li embenessin els ulls. És plausible, doncs, que quan Finestres recollí el testimoni d’un Colubí de 93 anys (únic testimoni avalador del fet), el seu relat estigués contaminat per les mitificacions que coneixia, perquè aquell episodi el va marcar. Com li expressà, “no afusellaven una persona qualsevol, estàvem davant d’un personatge i un moment històric”.

Lluís Companys i la seva germana Ramona al castell de Montjuïc pocs dies abans de la seva execució.
Lluís Companys i la seva germana Ramona al castell de Montjuïc pocs dies abans de la seva execució.

El 2015, el mateix Finestres va publicar a Retrat d’un magnicidi el nom de qui donà el tret de gràcia al president, el brigada del cos de la Policia Armada de Barcelona Benjamí Benet Blanch. El text d’Alavedra dona més detalls sobre aquesta qüestió, que Benet també va ometre al seu llibre. “Els oficials evadiren comanar el piquet d’execució. L’un per malaltia, l’altre per un altre motiu. El coronel cridà a un, que li havien mort un germà (assassinat) durant la guerra i, a desgrat que no volia, parlant-li del germà mort, gairebé el comminaren a fer-ho. El piquet fou, també, difícil de trobar i ho ordenaren a un de determinat. Els soldats, però, no tiraren a Companys, sinó fora del seu cos. Només dues bales el tocaren, una d’elles prop del cor. S’hagué de tirar el tret de gràcia. L’oficial (aquell que en principi s’hi negava) estava tan alterat, que li tremolava la mà i hagué de tirar quatre vegades per tocar-lo. Les bales eren al cos. El cap quedà intacte”.

L’execució

Com s’hauria creat doncs la imatge del president descalç? El desembre de 1976, Ángel Viñas va publicar a Historia 16 un article ben poc divulgat: Juicio y ejecución de Companys (Benet el cita només a peu de pàgina i no pas per la qüestió rellevant). L’historiador va trobar als arxius nacionals dels Estats Units un document lliurat al cònsol general de l’Alemanya nazi per un testimoni de confiança, no identificat, abans del 31 d’octubre de 1940. Conté el relat detallat de la darrera matinada del president. “Se despide de sus acompañantes inmediatos y es conducido cerca del muro; su marcha es decidida; empieza a romper las primeras claridades del nuevo día; los zapatos blancos que lleva el condenado, así como el pañuelo de bolsillo, destacan claramente en la oscuridad”. Finestres assegura a Quadern que l’autor de l’informe era el capità de la Guàrdia Civil Gonzalo Fernández-Valdés, present a l’execució, “perquè segons els informes dels serveis d’intel·ligència nord-americans, hauria col·laborat amb l’espionatge alemany”.

Res no es diu que Companys es descalcés. Entre el material que va trobar Viñas procedent del consolat, però, hi havia també la traducció a l’alemany d’una octaveta datada el 28 de novembre a Barcelona titulada La veritat sobre l’afusellament de Companys. Segons aquesta versió, “poc abans de la seva mort va demanar permís per a descalçar-se, per tal de tocar amb els seus propis peus la terra catalana al morir, afirmant: ‘Moro per Catalunya i per la República. M’alegro de poder morir a Catalunya i si alguna cosa em fa pena és el no haver pogut fer més pels meus ideals. Valor a tots els que es queden, esperança i fortalesa. Visca Catalunya!’”.

Colubí, en canvi, va dir a Finestres que Companys havia exclamat “Per Catalunya!” i prou. També Alavedra recull de l’entrevista Benet-Ramona que el president “cridà ‘Per Catalunya!’, que era la consigna de la guerra”. És ben probable, doncs, que fos per mitjà d’aquestes octavetes que el relat de l’home descalç calés d’immediat en l’imaginari de l’antifranquisme i passés a l’exili. Carner, Gassol i altres poetes i publicistes van fer la resta. Com va recollir Joan Puig i Ferreter a les seves Memòries polítiques (1981) del propi Gassol el 1946, “cal crear mites, jo vaig ajudar a crear el de Macià, com ara el de Companys. Sense això no es fa un poble”.

Més llenya al tèrbol ‘afer Rebertés’

A les acaballes de novembre de 1936, dirigents de la CNT-FAI van denunciar al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, que Andreu Rebertés, comissari general d’Ordre Públic (tots dos d’ERC), havia enviat una patrulla a desfer-se de la seva madrastra per un litigi econòmic. Descobert, Rebertés va reclamar l’assistència del seu amic, el president de la Generalitat. En negar-se-li va amenaçar d’esbombar la vida íntima de Companys i després va destapar una trama promoguda per membres d’Estat Català que pretenia eliminar el govern de Companys i reemplaçar-lo per un de caire més nacionalista per plantar cara a la CNT-FAI, amb el president del Parlament Joan Casanovas, d’ERC, al capdavant.

Es desconeix qui havia avalat dos mesos abans Rebertés per al càrrec de comissari. Una versió apunta que fou Carme Ballester, amiga d’ell —ambdós pertanyien a les Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català— i de la seva dona. Mentre es divorciava del seu primer marit Joan Duran per casar-se amb Companys, Ballester va viure a casa d’ells, com explica Oriol Dueñas a la biografia (2018) d’ella. De Rebertés es deia que feia de proxeneta per als amics. El seu perfil i les múltiples variants de l’afer les van recollir Enric Ucelay-Da Cal i Arnau Gonzàlez Vilalta a Contra Companys, 1936 (2012) i Eduard Puigventós a Complot contra Companys (2008)

Per silenciar l’afer, van tancar Rebertés al Castell de Montjuïc, feu d’ERC. Poc després va ser assassinat. Totes les fonts apunten a patrullers d’Esquerra com els responsables. Hi ha, però, tres versions dels fets. Una segons la qual fou mort mentre li feien creure que el duien a Andorra; una altra, que l’haurien afusellat a Montjuïc, i una variant d’aquesta, explicada pel doctor Joan Solé i Pla, amb el mateix escenari però mort per execució.

Després de parlar amb Tarradellas, Alavedra va escriure: “Rebertés feu matar la seva sogra [era el parentiu que es creia que tenia la madrastra, que es deslliurà de la mort... Tancat a Montjuic en anar-lo a cercar es negà a sortir i demanà garanties, que se li donaren [el conseller Aiguader]. Fou assassinat a la sortida. Albert, que era el cap de Montjuïc, ho telefonà a T”. Aquests darrers eren íntims amics per la seva militància a la Joventut Nacionalista La Falç.

“Núria [Oromí, militant d’ERC i segons diu Puigventós a Quadern ja divorciada de Rebertés], la seva vídua, diu que fou una venjança de C[arme Ballester] perquè el seu marit es negà a dormir amb ella”. En un altre quadern Alavedra anotà: “Rebertés diuen que fou mort perquè s’havia entès o s’entenia amb C. Fou tret a la força de la presó i li tiraren tres trets a la nuca”. El possible factor Ballester en el desenllaç final de Rebertés, que revela ara Quadern, és una variant amb què fins ara no es comptava.

El paper de Carme Ballester en la detenció de Companys

El president Lluís Companys, amb la seva segona dona, Carmen Ballester.
El president Lluís Companys, amb la seva segona dona, Carmen Ballester.

Durant els anys cinquanta i seixanta, J[…]oan Alavedra va anotar als seus dietaris, que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, informacions obtingudes després de llargues converses amb Josep Tarradellas i que Quadernpresenta també de manera inèdita. El president a l’exili mantenia una relació ambivalent amb Carme Ballester, a qui mantenia econòmicament, i hauria explicat a Alavedra que, després de la detenció de Companys, “quan [al successor d’aquest al capdavant de la Generalitat, Josep] Irla li parlaren de C va dir: ‘No en vull saber res! Què hauria fet la vostra dona si us haguessin detingut? No hauria mogut cel i terra?’ C es quedà a La Baule —segons T perquè hi tenia un coronel”.

En el període 1942-1944, Ballester va formar part de la resistència francesa a la xarxa del coronel Lizet (pseudònim del general De Marguerittes). Hi havia entrat en contacte abans, per algú un altre. Tarradellas es va confondre o era maldient? En la seva obra, Josep Benet esmenta que Ballester va escriure al mariscal Pétain, a l’arquebisbe de París i a l’ambaixador Lequerica per intercedir pel seu marit, però no cita la font ni aporta cap prova d’això.

Segons Tarradellas, “a Companys el denunciaren dos catalans”. La dada reforça la tesi que Benet va perseguir durant anys, que apuntava que al marge de la informació de la policia alemanya i els agents franquistes, va contribuir a localitzar el president una delació, tal com havien apuntat els dirigents d’ERC Joan Sauret i Carles Martí-Feced. Seguint Tarradellas, Alavedra va anotar que el 1940 “era en el moment del pacte Stalin-Hitler [era vigent el pacte Mólotov-Ribbentrop de no agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica] i Comp[anys] cregué sempre que Stalin intervindria a favor d’ell (a mi personalment m’havia dit a la clínica on el Dr. Anguera [de Sojo, establert a París] tenia el fill [de Companys, Lluïset, malalt mental] que el pacte Stalin-Hitler duria la revolució a Europa, amb la victòria i per tant el restabliment de la República”. Aquesta versió deixa oberta la porta a si el president màrtir va viure fins al final amb l’esperança que alguna gestió internacional li evités morir afusellat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >