Selecciona Edició
Connecta’t

La Fira de la Mediterrània de Manresa s’inaugura amb un espectacle cantat en fenici

ZA! & La TransMegaCobla creen una explosió d'improvisació i solos d'instruments de cobla

Alberto Alegre i Pau Rodríguez, els dos integrants del grup ZA!
Alberto Alegre i Pau Rodríguez, els dos integrants del grup ZA!

Un duo d'improvisació i distorsió de guitarra i bateria, molt físic; quatre instruments de cobla: fiscorn, tible, tenora i flabiol, i dues veus femenines amb arrels folk, Tarta Relena. Aquest poti-poti es diu ZA! & La TransMegaCobla, la seva llavor es va plantar ara fa dos anys, per encàrrec de la Fira Mediterrània de Manresa, i aquest dijous la inaugura oficialment. Pau Rodríguez (guitarra, Terrassa, 38 anys) i Eduard Pou (bateria, Calonge, 38 anys) no havien tingut gaire contacte amb la sardana. “Era la banda sonora de quan el meu pare jugava futbol per a adults”, diu el Pau. Per la seva banda, l'Edu recorda que al seu poble “els dijous hi havia sardana i això representava la llibertat per a les criatures, era com una festa”. Amb aquest curt bagatge van rebre l'encàrrec d'“explorar la sonoritat de la cobla mitjançant la improvisació conduïda”, recorda l'Edu. “Ser ignorants ens resta convencions i prejudicis”, remata Pau. Entre tots els implicats han tornat a fer palès que la cobla és alguna cosa més que sardana i que la inquietud nia en molts dels seus músics.

L'espectacle, que es va veure en versió curta al recent BAM de Barcelona, és una explosió d'improvisació, distorsió i solos d'instruments de fusta. I cantat en fenici! “Sí, el fenici és la llengua que representa el Mediterrani, l'àmbit d'acció de l'espectacle”, apunta l'Edu, com si cada dia comprés tabac en aquest idioma. I com es compon en una llengua morta? “Doncs parlant amb una experta en la matèria, Maria Josep Estanyol, i comprovant que com que els pocs registres que queden de l'idioma són en bona part funeraris, les seves frases són concloents i a més tenen reiteracions que ens ajuden a transmetre la idea de viatge que pretenem”, assegura el Pau. Un exemple d'aquestes lletres que s'imaginen no narratives? “Si has de ser recordat, et recordaran”, deixa anar l'Edu. Frases esculpides en pedra que sonen com saviesa atemporal, difunt fenici i rocker amb ego mida Imperi romà.

Però que ningú s'equivoqui, no hi ha solemnitat en un espectacle “que vol ressaltar el que ens uneix entorn del mar, no el que ens separa ara que el mar és una frontera”, assenyala l'Edu. Tampoc cal buscar un discurs identitari, “just al contrari, fugim de tot l'excloent de la identitat, hem agafat estructures de la música del Mediterrani i les hem creuat amb la nostra manera d'improvisar. I què vols que et digui? A Turquia hi ha allioli i a Còrsega botifarres. També coses que ens diferencien, però la diferència suma”, argumenta el Pau. El que hi ha és humor i ironia, una constant en un duo que improvisa mitjançant gestos pautats que ajuden a la interrelació entre els músics i entre aquests i el públic: “La ironia serveix per treure-li ferro a l'assumpte, restar-li transcendència i protegir-nos del ridícul gràcies a la implicació del públic. L'humor és el que greixa la nostra maquinària”, conclou l'Edu abans de sustentar teòricament l'espectacle: “Agafem la sardana des del punt de vista popular, no tradicional, la tradició tendeix a conservar, a fixar i nosaltres barregem estils. La música popular sempre està canviant, com diu Pep Moliner, que toca el fiscorni a la TransCobla”.

La narrativa de Kurt Vonnegut o la música de Sun Ra són referents que apareixen en la conversa com a exemples d'invenció de realitats fictícies des de les quals mirar la nostra; l'estridència benefactora dels instruments de cobla, fets per sonar sense amplificació a l'aire lliure, és percebuda com una benedicció; la base matemàtica de la música de ZA! es reivindica com a essencial per part d'aquests amants dels sudokus; l'aparent contradicció entre fugir de la innovació proposada com a déu del mercat i els seus constants canvis estilístics és assumida amb naturalitat i finalment, l'Edu i el Pau es mostren com el que són: dues criatures jugant il·lusionats amb material sonor que no volen que només els diverteixi a ells: “En aquests temps més que mai cal reivindicar que un concert és un esdeveniment col·lectiu en el qual cadascú participa des de la seva posició, que a més és intercanviable. No es tracta d'admirar el músic, sinó de fer una cosa conjuntament”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >