Jaume Plensa: “Estic enamorat del que és col·lectiu, de la societat, de l’ésser humà”

Durant dos anys, l'artista Jaume Plensa ha recorregut el món en un “viatge de plaer”. Ha saltat de Nova York a Niça, Antibes, Mont-real, Tòquio, Chicago… seguint el rastre de la seva pròpia obra, escultures que al llarg dels anys han anat ocupant un nombre creixent d'entorns públics, des d'edificis a places, jardins, illes, costes o muntanyes per construir, en les seves pròpies paraules, “un lloc on sempre pots tornar” i crear així noves formes d'interacció entre els espais, els animals i les persones.

Acompanyat del mateix equip de gravació amb qui fa una dècada va filmar un documental per a Imprescindibles, de TVE, aquest periple en què l'artista barceloní (65 anys) ha gaudit gairebé tant com en unes vacances, s'ha convertit en una pel·lícula, Pots sentir-me? (Can you hear me?), que es va estrenar en cinemes de Madrid i Barcelona el 2 d'octubre i que ara inicia un recorregut per diferents pantalles de Catalunya.

El documental, dirigit per Pedro Ballesteros i guanyador del premi del públic en el passat Festival Docs Barcelona, planteja un recorregut geogràfic i conceptual pel treball de l'escultor en època recent. En la seva pulsió per “acariciar les coses, per tocar-les, per modificar-les”, com ell mateix explica al telèfon, Plensa ha anat generant formes que aspiren a ser monumentals i al mateix temps contingudes a partir de l'amor per la poesia i la seva condició inexorable de “fill del Mediterrani”.

La seva aspiració, diu l'escultor, es resumeix en una cosa tan simple i tan complexa com aconseguir “l'invisible a partir del que és matèric”. Es tracta de convertir en idees elements fonamentals com el temps, el llenguatge, els gestos. “Crec que la contradicció entre l'invisible i la tradició del matèric produeix posicions molt interessants i crea una energia en l'espectador”, explica. És el que per a ell ha passat, sense anar més lluny, a Madrid, a la cèntrica plaça de Colón, on a finals del 2018 es va col·locar la seva estàtua Julia, que en principi estava destinada a romandre-hi un any però la seva estada s'ha allargat un any més. “L'obra li ha donat tendresa a la plaça”, assenyala Plensa. “És important acariciar l'espai de la gent”.

Acusat en ocasions de ser excessivament comercial, Plensa, consolidat com un dels artistes més populars i demanats del planeta, defensa una recerca de la bellesa que transcendeixi la superficialitat aparent del terme. “Podem discutir el que és per a tu o per a mi, però no podem negar que existeixi, perquè la gent la reconeix de manera intuïtiva sense saber explicar-la, i l'artista té l'obligació de posar-la en evidència permanentment”, assegura. D'aquesta indagació neixen el que ell anomena les seves “famílies” d'obres, sèries d'escultures basades en un mateix concepte, com els retrats femenins, l'ús de les paraules o la interrelació amb l'aigua.

Amb testimonis d'alguns dels seus molts galeristes i patrons escampats pel món i visites al seu taller, on combina la feina purament manual amb la industrial, amb l'ajuda d'un nombrós equip de treballadors, el film aprofundeix en l'interès filosòfic de Plensa per l'espai públic, del qual, pensa, “tenim una concepció errònia”. La seva missió consisteix en una cosa així com democratitzar l'art, treure'l del seu tancament als museus i galeries però sense defugir-los, ni dels interiors dels edificis, que per a ell també formen part d'aquest patrimoni de llocs compartit per tots.

“Estic enamorat del col·lectiu, de la societat, de l'ésser humà”, resumeix l'escultor, que diu que no ha comptat amb referents plàstics per forjar aquesta actitud davant del mitjà físic. De qui sí que parla al documental és dels seus herois artístics més enllà de l'escultura, entre els quals cita per sobre de tots Frida Kahlo, les creacions de la qual perviuen en la memòria col·lectiva com preservades, diu, “en una gota d'ambre”. Un destí d'immortalitat que ell també espera aconseguir? “Jo crec que l'important és el procés, aquest treball meravellós”, respon. I afegeix: “Si quedo atrapat o no en aquesta gota, no soc jo qui ho triaré”.