Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

La intel·ligència impertorbable

L’intel·lecte “furiós” que travessa tota l’obra de Paul Valéry es pot apreciar ara en català al recull ‘Tal qual’

Tomba de Paul Valéry, al cementiri de Sète, França.
Tomba de Paul Valéry, al cementiri de Sète, França.

Morir-se deu ser, pel que diuen, una cosa prou desagradable i funesta. Per això la gent, en especial la gent dotada d’una gran intel·ligència, desitgen morir-se sols, sense tocaments ni paraules de confort, inútils i empipadores per als que no creuen. Paul Valéry (1871-1945), que posseïa un intel·lecte gairebé de la mesura dels de Pascal, Spinoza i Voltaire, no va poder morir tranquil. La seva dona, que en el francès d’aquells anys era anomenada Madame Paul Valéry (hom encara va ser invitat per l’Institut Francès de Barcelona amb una targeta en què eren convidats a un acte Monsieur et Madame Jordi Llovet, amb dues expressions verament impròpies), no va parar d’insistir que el seu home, que mai no havia cregut en una vida eterna, fos confessat i extremunciat per un capellà. Quan ho va saber en un moment de lucidesa enmig d’una agonia que va durar setmanes, es va limitar a preguntar, referint-se a l’esmentat eclesiàstic: “És intel·ligent?”, com si només es pogués passar a l’altre món, i encara, en mans d’un clergue amb moltes llums.

Madame Paul Valéry no va entendre gairebé res del seu marit, i menys que dos versos del Cementiri marí sintetitzaven tot el que l’autor francès pensava sobre l’eternitat: “O récompense après une pensée / Qu’un long regard sur le calme des dieux”, és a dir, “Oh recompensa després d’un pensament: / una mirada extensa a la calma dels déus” (l’oceà, també etern). Tot quedava clar des d’aquells versos, que es troben com epitafi a la làpida de Valéry al cementiri de Sète: la intel·ligència, ella mateixa, constitueix una eternitat mai aconseguida, sempre perseguida, amb la qual pot satisfer-se a bastament l’esperit d’un home. Els déus esmentats són, naturalment, els déus pagans, cosa que contradiu l’extremunció cristiana.

Aquesta valoració de l’intel·lecte, que travessa l’obra del poeta francès des del text La vetllada amb Monsieur Teste, de 1896, és allò que el lector català trobarà ara en la publicació, molt ben traduïda: Paul Valéry, Tal qual, introducció de Jordi Marrugat, traducció d’Antoni Clapés (Martorell, Adesiara, 2020). Són nou reculls de pensaments sobre la literatura, la moral, la política o la vida, que l’autor, com solia fer, va editar i reeditar des dels anys 1920 fins a cinc o sis vegades, en formats diversos. No callarem el fet que Valéry va tenir tota la vida una preocupació tan intensa com la seva capacitat mental per guanyar diners amb edicions i reedicions, molt sovint amb un autògraf, que els prodigava. (Hom en posseeix tres o quatre, del llegat del seu amic català Joan Estelrich, els nets del qual van vendre la biblioteca de l’avi al nostre amic i llibreter Albert Obradors. Això a banda, la llibretera Anna Balaguer li va vendre, també a hom, un autògraf de particularíssim valor: una carta en què agraeix als barcelonins Amics de la Poesia una invitació de 1924, en què Valéry defineix Barcelona com “un gran port que pensa”, avui apreciació del tot inversemblant.)

Hi ha gent a qui li agrada la intel·ligència, i n’hi ha que es troben incòmodes davant les mostres d’aquesta virtut, que, de fet, ve de naixement, però es pot conrear o malmetre. Ara, Catalunya la menysprea, i una expressió com “confrontació intel·ligent”, d’un expresident temerari, fugat de la justícia catalana i castellana, sona absolutament a contradictio in terminis.

És cert que aquesta “fúria de la intel·ligència”, que a Valéry li venia de Mallarmé, va ser la responsable que Paul no fos un poeta de primeríssima classe; deixant de banda el que hom pugui pensar, el lector farà bé de llegir un llibre fantàstic de Nathalie Sarraute, dedicat a desmuntar el mite poètic de Valéry: Paul Valéry et l’enfant d’éléphant (Gallimard, 1986).

Això sí: tots els pensaments que Valéry va escriure, sempre entre l’alba i l’hora d’anar a treballar en una feina burocràtica (com Kafka), posseeixen la mateixa lluïssor que les coses més intel·ligents que es puguin llegir en els annals de la literatura francesa moderna i contemporània. Més encara: quan Valéry escriu, en el llibre d’avui, que en un poema “s’organitza tot allò possible del llenguatge”, un català (aquest any del cinquantenari de la mort encara més) no podrà deixar de pensar en l’herència simbolista rebuda pel més gran dels nostres poetes recents, Josep Carner, menystingut per les nostres autoritats culturals, quasi totes analfabetes, enamorades d’asprors, de llacunes i de muntanyes dansaires.

“Posar ordre li semblava diví”, escriu en aquest Tal qual. En va posar en totes les coses de la seva vida (menys en l’amor, perquè no va aconseguir les delícies d’Émilie Noulet, que al final es va casar amb Carner). I al moment de morir, quan ja ho tenia tot molt endreçat, quan res del seu saeculum havia escapat a la seva percepció intel·lectual, va veure el capellà aquell i, també lògicament, només se li va ocórrer dir: “Deixi’m tranquil, si us plau”. De Gaulle, tan poc missaire com l’escriptor, li va dedicar uns funerals d’Estat, amb desfilada militar i tot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >