Selecciona Edició
Connecta’t
PERFIL

Hilari Raguer, el monjo que anava en direcció contrària

Malgrat viure en una cel·la de la infermeria, el monjo i historiador va estar fins al darrer moment envoltat de papers, estudiant i compartint generosament el seu saber

Hilari Raguer, el passat mes de febrer a la seva cel·la.
Hilari Raguer, el passat mes de febrer a la seva cel·la.

Vaig per una autopista, sense carnet de conduir i en direcció contrària. Per això he tingut algunes topades frontals”. El pare Hilari em va comentar així, fent broma, el fet que no tingués el títol d’historiador, tot i haver publicat una quantitat enorme de llibres i articles sobre l’Església durant la Guerra Civil. La referència a les topades frontals es referia al fet que la seva visió crítica de nombroses actuacions de la institució eclesial li ha costat retrets duríssims d’alguns sectors de la institució.

Buscant la veritat sobre Irurita

Una de les qüestions principals que va provocar aquesta animadversió va ser el fet que hagués defensat a capa i espasa que el bisbe Irurita no va ser afusellat el 1936 a la tàpia del cementiri de Montcada. Hilari n’estava convençut des que un capellà i canonge de la catedral de Barcelona, mossèn Josep Maria Aragonès, li va explicar que quan era petit, dos dies després que els nacionals entressin a Barcelona el 1939, va passar amb el seu pare per davant de la porta del bisbat, van trobar-se amb Irurita i van parlar breument amb ell.

Jo estava molt interessat per la misteriosa desaparició del prelat, i les ganes d’aclarir-ho em van fer decidir a investigar-ho i connectar amb l’historiador Paul Preston per demanar-li orientació. Ell em va respondre que, sobre aquest tema, “el que no sap el pare Raguer crec que no ho sap ningú”.

Des d’aquell moment, la meva recerca sobre el bisbe va anar acompanyada per mitja dotzena de visites a Montserrat, per parlar amb el pare Hilari. Les trobades començaven a primera hora de la tarda i transcorrien plàcidament fins que, hores més tard, les campanes que tocaven a vespres feien alçar el monjo com un ressort.

Gran coneixedor de la Guerra Civil

La primera part de les xerrades girava al voltant del que jo havia trobat cercant les pistes d’Irurita, i després venien les seves precisions, a vegades correccions i, sobretot, ampliacions.

De manera infal·lible, la conversa s’obria a la saviesa immensa que el monjo tenia no sols sobre l’Església durant la Guerra Civil, sinó també sobre cadascun dels generals dels exèrcits enfrontats: “Moscardó no formava part del complot militar contra la República. Però va haver de mantenir l’alcàsser de Toledo al preu que fos, obligat pels guàrdies civils de les poblacions de la província que s’hi havien refugiat”. Era impressionant el seu coneixement sobre les autoritats dels dos bàndols i fins i tot dels enfrontaments principals: “La batalla de Guadalajara la va boicotejar Franco”. “Després de recuperar Terol, Franco podia llançar-se sobre Catalunya i acabar la guerra, però no ho va voler fer perquè creia que allargant-la consolidava la seva imatge de salvador providencial”.

Escoltant-lo em sentia en una tertúlia d’ateneu enciclopèdic. També hi entraven històries personals, a vegades amb constatacions molt doloroses. “Després de la Segona Guerra Mundial vaig anar a Alemanya, fent autoestop, amb Joan Reventós i Carles Barral, i vam visitar ciutats arrasades pels bombardejos. En una de les típiques tavernes de Heidelberg, vam conèixer un membre d’aquell grup de les joventuts hitlerianes que eren canalla i els van enviar amb bazuques a frenar els tancs aliats. Seguia convençut que Hitler era un gran home, que tenia clar el que havia de fer, que era imprescindible que algú ho fes”.

I també anècdotes divertides i espurnejants. “Al bisbe Pla li van anar a demanar que intercedís per un capellà que es volia secularitzar i les gestions anaven molt a poc a poc. Però ell va explicar que no hi podia fer res. Llavors li van dir: ‘Però és que està esperant un fill!’. I el bisbe va respondre: ‘Si tots els capellans que esperen un fill s’haguessin de secularitzar…’”.

El Reis li porten una estanteria

Després d’alguns problemes de salut importants, Hilari vivia en una cel·la de la infermeria: “A la resta de les cel·les no, però aquí es fa carta als Reis. Jo vaig demanar als Mags d’Orient una estanteria, perquè no tenia espai per posar els papers”.

Tot i estar a la zona dels malalts, mantenia la seva cel·la anterior. La darrera vegada que ens vam veure, m’hi va portar per buscar un llibre que em volia ensenyar. Les estanteries eren plenes de llibres. La taula, atapeïda de volums. Al llit, el llençol de sobre no es podia veure de tants exemplars que s’hi amuntegaven. Al terra prosseguia el mateix escampall de piles. Davant la cel·la, a l’altra banda del passadís, un vell armari encastat conté la documentació de les obres que ha escrit, cadascuna agrupada per un foli amb el nom que les identifica. I es dolia de la documentació que se li havia extraviat en un lloc o altre.

Finalment, el meu llibre ja està acabat, es diu La increïble història del bisbe Irurita. Seguint el seu consell, el vaig portar a l’editorial Base, que dirigeix Santi Sobrequés. L’últim dia de setembre, a la tarda, vaig enviar un mail a l’Hilari dient-li que el publicaran al febrer, i li deia que ja em podia fer el pròleg que m’havia promès. El primer dia d’octubre, em va sorprendre de no rebre la resposta del meu correu a Montserrat, que sempre m’arribava l’endemà d’haver-lo escrit, de bon matí.

Poc després, un whatsapp de Jaume Aubareda, un altre bon amic de la casa editora, m’explicava el perquè del silenci que em retornava la muntanya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >