Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Molt honorable president Aragonès

L’acord sobre la presidència entre Junts i ERC disfressa de principis independentistes el que només són interessos electorals

Pere Aragonès, durant el ple del 7 d'octubre. Ampliar foto
Pere Aragonès, durant el ple del 7 d'octubre. GTRES

Hem vist moltes coses sorprenents fins ara però està clar que encara no les hem vist totes i que en podem veure moltes més. La darrera raresa ens l’ha dut la destitució judicial de Quim Torra com a president de la Generalitat. Fins ara teníem un president a l’exili i un president vicari, i ara hi hem d’afegir un president interí, reconegut com a substitut provisional del president destituït, però sense que tingui autorització ni voluntat d’identificar-se com a tal president.

La confusió és màxima, però és ben clar que ja s’ha convertit en una política i des de fa molt temps, fins i tot es diria que anticipadament respecte al que ha succeït al món. La política del caos que regeix a la Casa Blanca des de gener de 2017 aquí, a la Plaça de Sant Jaume, hi regeix com a mínim des de setembre de 2015, quan Artur Mas va perdre les eleccions convocades com a plebiscitàries i es va veure obligat després a fer el pas al costat i a complaure a la CUP anomenant a Carles Puigdemont com a successor.

Ens podríem fer un fart de riure amb l’embolic d’institucions autèntiques o falses, de presidents destituïts o reticents i de repúbliques proclamades o en construcció, si no ens trobéssim en mig d’una pandèmia, amb un sistema de salut que s’aguanta amb pinces, una crisi econòmica de profunditat insondable i una incapacitat per governar les institucions d’autogovern tan prodigiosa com la incapacitat dels mateixos que ens governen per aplicar els programes independentistes amb els quals han estat majoritàriament refrendats.

Ernest Folch ho ha clavat en el seu article de ‘El Periódico de Catalunya’ de dimarts passat (‘La por escènica d’Esquerra Republicana’, 6 d’octubre): “Crèiem que la funció del vicepresident era justament exercir de president quan aquest, per les raons que sigui (també les injustes) cessa en el seu càrrec. Doncs no. En un d’aquest girs argumentals ja clàssics en el ‘procès’, els qui fins el minut anterior proclamaven la importància vital del càrrec de president i la necessitat de preservar les institucions, han decidit degradar la Generalitat i deixar-la sense president (...) Les institucions són sagrades, però només quan governen els nostres”.

L’aparença són els principis, però la realitat són els interessos. Seria una pallassada sense importància en altres condicions, però en les actuals esdevé una comèdia insuportable, organitzada pel puigdemontisme per tal d’evitar que Aragonès, el candidat d’Esquerra, pugui treure profit dels quatre mesos presidencials que l’esperen. El més patètic és la resignada conformitat d’Esquerra a seguir la farsa i el refús abrandat d’Aragonès a deixar-se tractar com a president.

Ho explica molt bé el paper signat pels dos partits coalitzats, on es fixen les regles d’aquesta etapa interina, i s’expliquen les raons de l’estranya forma de l’interinatge: “El Govern denunciarà també la repressió d’Estat espanyol mantenint vacants tots els espais propis de la Presidència de la Generalitat i del President, com els despatx o la cadira que ocupa al Consell executiu”. Tothom sap que la denúncia no serveix per a res i que l’explicació, ben diferent, rau en la competència electoral i política entre el puigdemontisme i Esquerra per l’hegemonia dins l’espai independentista i, sobre tot, per la majoria parlamentària.

El darrers deu anys s’ha construït a Catalunya un fabulós castell de paraules, fet de sofismes, tergiversacions, fantasies i enganys. N’és una mostra més aquest acord entre JxCat i ERC de cara a la substitució de Torra, on es disfressa de protesta contra “la repressió de l’Estat espanyol” el que no és res més que un acord per mantenir els equilibris de poder entre dues formacions.

Pere Aragonès, encara que no vulgui ell mateix, és el president de la Generalitat. Seria bo que exercís com a tal en lloc de deixar escolar quatre mesos, o molts més en cas de que la pandèmia no ens permet fer les eleccions en el moment adequat. No hi hauria d’haver cap problema i, al contrari, seria extremadament beneficiós, que copresidís amb Pedro Sánchez la taula de negociació acordada a la investidura del govern espanyol i participés a tall de president a totes les reunions que convingués amb els altres presidents autonòmics i el del Govern central.

La continuïtat de les institucions és el que les fa viure. Les institucions s’encongeixen quan falla la ‘santa continuïtat’ que Eugeni d’Ors va exaltar. El president de la Generalitat és més que un càrrec, és una institució, i no hi ha justificació per la disminució imposada per Puigdemont, amb l’excusa dels principis, sobre el paper de cara a mantenir viva la foguera esmorteïda del procés, però amb la intenció certa de guanyar per la mà a Esquerra, una vegada més.

El president Tarradellas va saber salvar la continuïtat en les pitjors condicions possibles, tot el contrari del que estan fent ara els dirigents independentistes. No es pot governar una institució i a la vegada voler destruir-la. No és estrany venint de personatges com Quim Torra que troba que l’autogovern històric de Catalunya ha esdevingut una nosa i el catalanisme una inutilitat. Catalunya necessita un govern i un president, i encara que el seu titular efectiu sigui reticent, se li ha de dir enèrgicament a Pere Aragonès que el president és ell i que faci el favor de fer la seva feina.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >