Selecciona Edició
Connecta’t

Promeses, fets i desobediències

El procés ha portat l’independentisme a donar suport a Catalunya a una legislació social progressista, que utilitza com a reclam polític però no desenvolupa

Un grup d'activistes intenta aturar un desnonament al carrer de Còrsega de Barcelona. Ampliar foto
Un grup d'activistes intenta aturar un desnonament al carrer de Còrsega de Barcelona.

En els últims anys, la deriva del procés ha fet que els successius governs independentistes acceptin propostes de moviments socials. Davant la crisi generalitzada i les seves manifestacions més punyents —pobresa energètica, precarietat laboral, atur i desnonaments—, les formacions sobiranistes de dreta i esquerra han situat la independència com l’estadi definitiu de resolució de contradiccions, perquè amb ella la ciutadania catalana es desprenia de la mala administració espanyola i la llosa del dèficit fiscal.

El projecte era temptador, ja que les inclemències de la crisi feien impacte en una societat molt castigada. A les retallades austericides dels governs d’Artur Mas —que portava a terme amb desafiador entusiasme, encara que ara digui el contrari— va seguir per part de l’independentisme hegemònic una gran preocupació per la situació social. El procés ha estat per a la dreta independentista el mateix que la Rerum Novarum per a l’Església. La digestió està resultant massa lenta i els resultats, decebedors.

El 2015 es va aprovar la llei procedent d'una iniciativa legislativa popular per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, la cèlebre llei 24/2015. El Govern de Rajoy la va recórrer al Constitucional, però els preceptes relatius a la pobresa energètica no van ser impugnats. Amb un informe de vulnerabilitat dels serveis socials sempre n’hi ha hagut prou per evitar el tall dels subministraments bàsics. Una altra cosa és qui paga el deute acumulat.

L'esperit de la llei ha xocat recentment amb la sentència de la Dolors, de Lleida, que malgrat comptar amb el preceptiu informe de vulnerabilitat ha vist com la justícia l’obligava a pagar en 20 dies els 5.357,88 euros que devia a Endesa i acumulats durant uns quants anys. La resolució d'un jutjat de Lleida assegura que si les administracions haguessin subscrit el conveni per acordar com fer front a aquest tipus de deutes amb les elèctriques (com marca la llei) aquesta situació no es plantejaria. L’Aliança contra la Pobresa Energètica assegura que per Endesa, que el primer trimestre del 2020 va obtenir uns beneficis nets de 844 milions, es tracta de mantenir el pols amb les administracions i singularment amb una Generalitat que no ha pogut o no ha sabut tancar els convenis amb les elèctriques malgrat que des del juliol passat compta amb el suport d’entitats socials, administracions municipals i diputacions per fer-ho.

La proclamació d’intencions contrasta, doncs, amb una pràctica que fa servir instrumentalment les reivindicacions socials. El flamant conseller de l’Interior, Miquel Sàmper, defensava dimecres passat en seu parlamentària l’actuació contundent de mossos antiavalots en els desnonaments argüint que es compleixen ordres judicials. Sàmper va atacar els ajuntaments que s’oposen als llançaments sense oferir habitatge als afectats, segons va dir. La taula d’emergència habitacional de Barcelona, tanmateix, està composta per la Generalitat (60%) i l’Ajuntament (40%). El municipi, no obstant això, assumeix el reallotjament del 80% dels casos. Posats a desobeir, com propugna el partit del conseller de l’Interior (Junts per Catalunya), no estaria de més que aquesta “complicitat” que postula Puigdemont per als Mossos respecte a les protestes independentistes s’estengués, en equitatiu ecumenisme, a altres àmbits molt més prosaics.

Això que passa amb la pobresa energètica també ha acabat tenint lloc amb la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). Els promotors d'aquesta iniciativa legislativa popular —convertida en llei el 2017— han presentat dos recursos al Tribunal Superior de Catalunya: contra el decret de reglament fet pel Departament de Treball i per no facilitar els criteris de denegació de la prestació. Si la concessió de la RGC ja ha resultat mesquina, el seu desenvolupament amenaça de consagrar la gasiveria. Les 134.500 persones que actualment reben la prestació o un complement d’aquesta suposen un 30% de la població amb pobresa severa, en total 438.000 ciutadans.

La pandèmia ha vingut a posar la guinda i el futur no resulta gens encoratjador. Les dades recents de l’informe Vulneració de drets: treball decent (2020) presentat fa uns dies per FOESSA i Càritas assenyalen que 906.500 persones a Catalunya viuen en llars en què el sustentador principal està subjecte a una inestabilitat laboral greu, és a dir, o és un aturat (almenys per un període de tres mesos) o treballa sense contracte ni prestacions a la Seguretat Social. La meitat de les famílies en aquesta situació no disposen de diners per fer front a despeses imprevistes i gairebé el 24% afirmen haver patit amenaces de talls de subministraments bàsics al seu habitatge.

La situació reclama urgentment posar fil a l'agulla. Catalunya compta amb una legislació socialment més proteccionista que la d'altres comunitats. Es tracta de passar del paper als fets.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >