X
Privacidad y Cookies

Utilizamos Cookies propias y de terceros para ofrecer un mejor servicio y experiencia de usuario.

¿Permites el uso de tus datos privados de navegación en este sitio web?

Un ‘blues’ per a l’històric carrer Ferran

Gairebé dos terços de les botigues de la popular avinguda han hagut d’abaixar la persiana per culpa de la pandèmia

Comerços tancats al carrer Ferran de Barcelona.

“De vegades, surto aquí i penso. Estem encara en fase zero? Amb totes les persianes abaixades és com rebobinar el temps cap enrere. Però només passa aquí perquè al meu barri, al Poble-sec, totes les terrasses estan plenes. La Rambla i aquest carrer són un altre món”. El Santiago, de Buenos Aires, de 41 anys, ha sortit a la porta de l’hostal on treballa des de fa més de 10 anys. Aquest divendres plovisqueja i el clima sense encant aguditza la sensació de solitud i buit que transmet aquest històric carrer sacsejat amb ferocitat per la crisi derivada de la pandèmia. Desfigurat, només un terç dels seus comerços tiren endavant. Com l’hostal on treballa el Santiago, amb un 30% d’ocupació i que ha abaixat el preu fins als 30 euros.

Dijous, la Sara, un nom fictici —no hi ha gaires treballadors que vulguin dir el seu— està empaquetant, a la cantonada gairebé amb la plaça de Sant Jaume, bosses i bijuteria de la botiga de complements. Unes quantes caixes l’hi va donar una petita botiga de maquillatge que també tanca. “És molt trist. Per aquest carrer, en concret, no passa ningú”, afirma. “Hi ha zero turisme. En d’altres aguantem però, aquí, no”. Com tampoc no ha resistit la botiga de souvenirs o el bar de davant, on abans de la Covid era fàcil veure menjant regidors de l’Ajuntament. No va tornar a obrir.

Zona zero, un solar, el no-res. Els epítets es multipliquen. L’impacte de la pandèmia ha estat devastador: dos terços dels negocis no ho han resistit. “Hi havia uns 60 locals i han tancat 40”, explica entristida la Montse, de 63 anys, que en porta 33 treballant a la històrica botiga de belles arts que va obrir el 1969. El negoci és dels pocs que resisteixen i que va treballar fent comandes amb la persiana abaixada. El pitjor va ser al juliol quan va veure que moltes botigues ja no van poder obrir. “Et trobes sola i et venen ganes de plorar”, diu.

Habituada a viure del turisme, el carrer Ferran sembla un escenari inanimat, esborrades ja les allaus de visitants que la recorrien camí de Sant Jaume o la Rambla. Fa un any, com recorda un treballador d’una botiga de sabates de disseny, no es podia passar per la vorera. Eren cinc treballadors i només queda ell. El 85% dels seus clients eren turistes. Passa hores sense veure ningú. El que els ha salvat és que venen bona part de la seva mercaderia online.

Aquesta història la poden explicar de forma similar Geraldine, una farmacèutica de la Farmacia de la Estrella que ja no venen cremes per als turistes. O el Giorgio, que ven xauarmes i ha vist com els veïns aguanten el negoci. L’Igor, que regenta una franquícia de galetes normandes i que resisteix impassible els divendres i dissabtes a l’espera que els avis del barri entrin a comprar llaminadures per als seus nets o els nens piruletes.

El Josep, de 54 anys, de la mítica llibreria Sant Jordi, amb motllures vuitcentistes, amb prou feines té clientela. Només un parell de veïns demanen llibres de text. “Aquest carrer està igual de malament que tots. Buit. Estava molt massificat. Barcelona no és Berlín ni París ni Londres. El turisme era monocultiu 100%. I els barcelonins ja no venen”, afirma.

 La majoria de negocis que han resistit ho han fet perquè els titulars són propietaris del local o perquè els lloguers no són gaire alts. Però no és el normal: poden arribar als 9.000 euros al mes. “I als 20.000 també”, revela el regent d'un local que afirma que ha estat fatal no fer caixa durant mesos i continuar pagant aquestes sumes. “On s’ha de plorar?”, diu un home pakistanès recolzat a la barra d'un pub. “L’Ajuntament podria permetre posar terrasses perquè tingués una mica de vida”.

Però no sembla el cas. Marta Miquel, de 51 anys, és la tercera generació de venedors des que els seus avis, el 1932, van obrir un negoci que va néixer com una pastisseria que també venia bolsos. Avui és la botiga d’articles de viatge Guido. La Marta ha passat la seva infantesa en aquest carrer i se li il·lumina la cara quan recorda que els comerciants se n’anaven tots junts d’excursió. “Ara no conec gairebé ningú. Abans era una passada”, diu evocant l’ambient nadalenc i les camiseries, joieries o botigues d’animals. La seva sensació és que l'Ajuntament no ha cuidat gens ni mica el carrer Ferran. “Podrien haver-lo fet per als vianants, controlat les llicències, permès terrasses, plantat arbres. El meu germà va fer un projecte i ni cas. Ja va ser un error”, apunta, “permetre dues franquícies de menjar ràpid al costat de la Rambla”.

El dubte és si va ser abans l’ou o la gallina, però els comerciants asseguren que van adaptar el seu negoci a la realitat del barri enfocat als apartaments turístics. Expulsats els veïns, ara queden els resilients que gairebé agraeixen la desaparició del turisme. El Felipe, de 32 anys, i la Susana, de 29, clients de la botiga de belles arts afirmen: “No tot és dolent. Ara hi ha menys soroll i descansem més. I si ha de venir turisme, que no siguin les escombraries”.

 Nova normalitat

 Aliè a aquest clima gairebé depressiu, el Mustafà, de 64 anys, d’Ismir (Turquia), puja la persiana d’un local i comença a revisar papers. Sobre una taula, fotos apilades emmarcades del Barça i penjada a la paret una del Barça de Guardiola i una bufanda del Palau. Ha tancat el seu bar de la Barceloneta i s’ha instal·lat al bar Don Fernando per obrir-ne un de menjar turc. “No tinc por. Aquest és un bon carrer. Quan s'acabi el corona, tot anirà millor”, assegura optimista. El Santiago, el recepcionista, avisa que el carrer estava sobreexplotat i que hi ha una espècie de tornada a l’origen. “La majoria dels clients són nacionals i repeteixen. Suposo que és el que passava abans i el que ha portat la nova normalitat”, diu amb una mica de sorna.