Selecciona Edició
Connecta’t

El jazz busca la llum al final del túnel, tot i els problemes

Músics, programadors i públic lluiten contra l’adversitat en un sector que històricament ja vivia en precari

Concierto del Kenny Garrett Quintet a la Sala Jamboree de Barcelona l'any 2016.
Concierto del Kenny Garrett Quintet a la Sala Jamboree de Barcelona l'any 2016.

Els festivals de jazz de Terrassa i Barcelona tornen a estar d'actualitat. El primer va començar la seva marxa, la 39a, dimecres; el segon obrirà les portes de la seva 52a edició el 24 d'octubre. Dues bones notícies que podrien donar una impressió de normalitat en el nostre panorama jazzístic, però que ni de bon tros reflecteixen la realitat. Si tots els sectors culturals estan en crisi per culpa de l'anomenada nova normalitat, el del jazz és un dels més afectats. Músics, programadors i públic lluiten contra l'adversitat en un sector que històricament ja vivia en precari.

A finals d'agost l'Acadèmia Catalana de la Música va enviar al president de la Generalitat una carta en la qual, entre altres coses, expressava clarament que “deu ser poc el valor que en aquest país té la cultura, ja que quan s'han de prendre mesures per combatre qualsevol conducta irresponsable o incívica, els actes culturals sempre surten penalitzats. En aquests moments, si existeix un sector que estigui complint amb tot rigor i responsabilitat els màxims protocols de seguretat és el sector cultural. No es té constància que s'hagi produït ni un sol rebrot ni contagi en cap d'aquests actes”. En aquesta missiva es demanava que, a més de “reconèixer-se l'esforç dels diferents actors de la cultura, es creï un pla de rescat i viabilitat d'un sector que està en perill d'imminent desaparició”. L'endemà, el 27 d'agost, un tuit del Govern de la Generalitat no admetia dobles lectures: “El president Quim Torra ha demanat a la consellera de Cultura que s'emeti una resolució per declarar la cultura com a servei essencial”. Malgrat aquest rotund missatge va passar gairebé un mes i mig fins que es va aprovar que sales de concert i clubs catalans poguessin per fi reobrir les portes. La felicitat tot just va durar 24 hores: dimecres a la tarda la Generalitat va fer marxa enrere i va prohibir novament la reobertura.

Una prohibició com a mínim curiosa, ja que només afecta sales i clubs que exclusivament tinguin llicència per a actes musicals o discoteques. Els locals amb llicències de restauració han pogut organitzar concerts durant tot aquest temps i ho podran continuar fent malgrat la nova prohibició.

Clubs tancats

Un dels músics més importants del país, Horacio Fumero, que durant dècades va ser contrabaixista de Tete Montoliu, recordava: “Quan al juliol ja es podien fer bolos, vaig tocar diverses vegades al Jamboree i tot estava controladíssim. El club havia pres totes les mesures i la gent estava molt respectuosa. Això no era un focus d'infecció! Però ho van prohibir i no ho he entès mai”. Jamboree és només un exemple que serveix de molt poc. Després del nou canvi d'opinió institucional tots els clubs segueixen i seguiran tancats dibuixant un panorama cada vegada més complex per als joves jazzistes. “En aquest moment els joves que estan començant no tenen on tocar”, afegeix Fumero. “Són gent que vivia estrictament dels ingressos d'aquestes actuacions, que no eren gaire, però eren immediats i ara ho tenen molt difícil. A més, quan aquests clubs obrin amb assistències reduïdes, si abans pagaven malament ara serà lògicament pitjor”.

Joan Mas, amo de Jamboree, és encara més taxatiu. “Conec molts músics que comencen a desesperar-se i fins i tot es plantegen canviar d'ofici”. Mas no només està dolgut per un tancament que considera un greuge comparatiu amb cinemes o teatres, metros i autobusos, sinó pel tracte rebut: “Els polítics no ens avisen de res, ens diuen les coses per la premsa, avui pots obrir, avui tanques. Hem hagut de canviar les alertes en diverses ocasions. L'administració va dir clarament que fer concerts en clubs seria delictiu i que ells mateixos ens denunciarien. No esperàvem que diguessin que el sector estava malament i ens ajudarien, però que ens tractin com a delinqüents sobrepassa tot el previsible”. Mas veu un futur immediat força negre. “És possible que les sales intermèdies com la meva desapareguin. He demanat un crèdit sobre un altre crèdit anterior. Si me'l concedeixen podré aguantar fins a l'estiu. Si no, hauré de tancar d'aquí a dos mesos. La pandèmia eliminarà els febles del sector, jo espero ser fort i poder quedar-me, però segur que després n'apareixeran d'altres. Sortirà gent jove que farà coses noves”.

Entre els locals que han pogut romandre oberts per acollir-se a una altra normativa les coses no estan millor. Les xifres autoritzades d'audiència no permeten ni tan sols cobrir les despeses. “Estem vivint la desaparició de la música en directe, igual que la del comerç de proximitat”, afirma contundent Susana Carmona, coordinadora de la Jazz Cava de Terrassa. “Nosaltres som una entitat que no busca beneficis i tenim un local municipal cedit, si no fos així probablement ja no existiríem”.

Difícil continuïtat dels grups

El pessimisme s'escampa per tot el sector. “Si abans hi havia poca feina, amb la pandèmia pràcticament gens”, es lamenta el saxofonista Gorka Benítez, que afirma que subsisteix gràcies a les seves classes a l'ESMUC i el Conservatori del Liceu. “Tot el que no és ensenyament està resultant molt dur. En aquest país hi ha grans músics, però no bons grups. Per fer un grup has de tenir voluntat de fer-lo, crear la música, rodar-la, tenir concerts... I si fa ja molts anys que és molt difícil mantenir aquesta continuïtat, ara és impossible. Durant la pandèmia tots hem tingut un temps molt valuós per treballar i pensar les nostres coses. Però aquesta música cal tocar-la si no no serveix per res. Per més que la tinguem al cap si no la pots posar a l'escenari, desapareix”.

El trompetista Ray Colom sempre busca la llum al final del túnel. “Ara és el moment de ser més independents”, afirma. “Estic treballant molt més a casa, he fet més produccions, més enregistraments. Estic dedicant molt de temps a treballar a les xarxes com un mercat que espero que millori molt en els propers anys. Mentre les sales, quan obrin, hagin de treballar al 50% de capacitat, aquesta serà una sortida. Simplement s'ha de mentalizar el públic que ha de pagar pel que veu. El problema és que els concerts a internet són freds per la falta de públic. Els resultats no són iguals, trobem a faltar la cultura de club”.

Horaci Fumero coincideix en la necessitat de la proximitat del públic. “Des de l'escenari pots veure la gent amb mascareta i separats per diverses cadires, però aquesta imatge es compensa per l'alegria que desprèn la gent en anar a un concert i nosaltres per sortir a l'escenari. Es nota aquesta necessitat en el públic. Si la cosa es recompon en no gaire temps encara es poden recuperar moltes coses i la sort és que els músics som molt tossuts. Em consta que la gent jove continua assajant i muntant projectes. A més, a la parcel·la jazzística de l'ESMUC, on faig classes, després del confinament s'hi ha apuntat més gent que en anys anteriors i això és bo. Tothom confia que això s'arreglarà d'alguna manera”.

Tito Ramoneda, director de The Project, organitzadors del Festival de Jazz barceloní coincideix en l'entusiasme de públic i artistes. “Hem notat unes ganes enormes de poder assistir a concerts entre el públic”, explica. “Volem que el festival d'aquest any sigui com una alenada d'aire fresc”. No tot és un camí de roses. “Amb els aforaments actuals i les mesures que s'han de prendre és impossible que es mantingui una petita companyia de producció. Nosaltres tenim una estructura més àmplia que ens permet afrontar aquests nous reptes. En realitat, sempre havien estat els concerts multitudinaris els que acabaven pagant el Festival de Jazz. Seguim endavant, però és innegable que les retribucions actuals no poden ser les que eren abans”.

Joan Mas no vol quedar-se en el pessimisme i s'ha posat al capdavant d'una proposta que vol retornar el jazz gratuït i a l'aire lliure a la plaça Reial. “Tots els empresaris de la plaça estem d'acord que la música no ha de desaparèixer de la plaça, a seguir fent concerts diaris gratuïts i amb la gent asseguda, com els que va organitzar Jamboree fa unes setmanes. Hem demanat els permisos a l'Ajuntament, però encara no ens han contestat. Nosaltres assumim totes les despeses i l'Ajuntament hauria d'estar content que es facin coses gratuïtes que no els costen ni un duro. Ja veurem…”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >