Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Junqueras s’encadena a Puigdemont

La política d’aliances d’ERC tanca qualsevol possibilitat de formar una majoria d’esquerres al Parlament després de les eleccions i prioritza l’acord amb Junts per Catalunya

Oriol Junqueras.
Oriol Junqueras. EFE

Ni els independentistes, ni els altres partits, ni els sondejos sobre intenció de vot auguren que hi hagi un canvi de majories al Parlament en les properes eleccions autonòmiques. Esquerra Republicana (ERC) aspira a sortir-ne com el primer partit entre els independentistes, substituint els seus dividits aliats de Junts per Catalunya, que concorreran dispersos en dues o tres llistes: la del PDeCAT de David Bonvehí, la de Carles Puigdemont i la del Partit Nacionalista de Catalunya de Marta Pascal. Però els dos principals dirigents d'ERC, el seu president Oriol Junqueras i la secretària general, Marta Rovira, ja han avançat que aquest eventual canvi de primacia no canviarà res més que el repartiment de quotes i càrrecs entre independentistes. Per si hi hagués dubtes, hi ha un paràgraf a l'opuscle que van publicar fa poc tots dos dirigents amb el títol Tornarem a vèncer on ho exposen amb notable claredat i contundència: “A ERC se li pretén atribuir, amb una finalitat clarament electoralista, la intenció de fer, després de les properes eleccions, un tripartit –amb el PSC– al Govern de Catalunya. Serem molt clars: Això no passarà”.

Encara que la fiabilitat de la paraula de Junqueras no és gaire alta entre els polítics que l'han tractat directament, de les consideracions generals que es fan a l'esmentat opuscle es conclou que la confrontació amb el PSC serà una de les seves orientacions polítiques fermes per a l'escenari català. Junqueras considera que el PSC és l'adversari a batre, ja sigui en les eleccions municipals, al Parlament o a les Corts, perquè ocupa un espai polític, singularment a les zones més urbanes de Catalunya, que ERC també ambiciona. Aquesta és la raó per la qual, explica, les aliances que ERC ha teixit en els últims anys han permès, allà on depèn de la seva capacitat de decisió, desbancar el PSC als governs municipals, comarcals i provincials.

És el que ERC ha fet als ajuntaments de Lleida, Tarragona i Terrassa: alcaldies d'ERC amb el concurs de Junts per Catalunya, Comuns i la CUP per desbancar el PSC. “Aquesta és una constant des que els autors d'aquest llibre ens vam fer càrrec de la direcció del partit”, recorden. I és justament el mateix que els socialistes han fet, encara que de signe contrari, quan han pogut: aliances per impedir l'accés d'ERC a les dues institucions polítiques catalanes més importants després de la Generalitat: l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona.

L'opció de l'ERC de Junqueras és situar sempre al centre de l'agenda política el dret d'autodeterminació i el seu exercici. Aquí rau la seva insalvable incompatibilitat amb els socialistes catalans. Junqueras i Rovira tracen del PSC un perfil negatiu amb totes les forces per a un independentista. És aquest: “Ha avalat la repressió i la suspensió de l'autonomia via article 155 de la Constitució; ha sortit al carrer a manifestar-se amb el PP, Ciutadans i Vox; no ha mogut ni un dit per posar fi a la presó i l'exili malgrat formar part del Govern de l'Estat; es nega a admetre una solució democràtica del conflicte basada en el vot dels catalans i, juntament amb el PSOE i altres partits del règim, exerceixen com a dic de contenció d'una monarquia corrupta i agressiva amb Catalunya”.

Una de les conseqüències d'aquesta política de Junqueras i Rovira és que ERC queda presonera de la dreta nacionalista. I, en particular, de la seva fracció més irredempta, que ara encapçala Carles Puigdemont. Per a aquest és un bon escenari. Fins al punt que és poc rellevant quin dels dos partits sigui el primer del bloc independentista. La qüestió és que la dreta exconvergent pugui seguir instal·lada en les posicions de poder conquistades des del 1980.

Per al conjunt de l'esquerra, en canvi, és un panorama molt negatiu que l'aboca a la impotència. Sense poder sumar ERC resulta impossible que les altres forces catalanes d'esquerra aconsegueixin la majoria al Parlament. Encara que la veritat és que no es tracta d'una novetat. Això ja va passar durant més de dues dècades llargues, a partir del 1980. El que ha tornat amb Junqueras és l'ERC d'Heribert Barrera, la que va posar la catifa i els escons perquè la Convergència de Jordi Pujol inaugurés els seus 23 anys seguits al capdavant de la Generalitat. I a més, amb el mateix argument de fons, profundament divisiu: els socialistes són autonomistes i/o espanyols i/o espanyolistes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >