Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE CRÍTICA i

Obre Temporada Alta amb la platea a casa

El festival gironí arrenca amb ‘Bouvetoya, l’últim lloc de la Terra’, que també es va poder veure en ‘streaming’

Captura de pantalla de 'Bouvetoya', l'espectacle inaugural de Temporada Alta.
Captura de pantalla de 'Bouvetoya', l'espectacle inaugural de Temporada Alta.

Bouvetoya, l'últim lloc de la Terra ha obert aquest dimarts i dimecres el festival Temporada Alta de Girona. Salvador Sunyer, el director del certamen, va demanar a Julio Manrique –director de la peça i un dels seus autors, amb Cristina Genebat, Ivan Benet i Sergi Pompermayer– que es gastés el pressupost en persones, en actors i tècnics, i no en luxes escenogràfics. Es tractava de fer el màxim lloc possible a una professió castigada.

A les sales, comença a veure's una dramatúrgia pandèmica amb obres que es resolen amb dos actors, una taula i un vídeo. Els aforaments encongits no permeten gosadies en la producció. De totes maneres, amb això poden bastir-se peces excel·lents, com demostra, per exemple, la repesca d'Aquest país no descobert al Poliorama. Si no hi ha diners públics és gairebé impossible pensar, com ha fet brillantment el TNC, a produir un espectacle amb deu monòlegs, deu autors, deu intèrprets i deu directors per un Decameró de la covid-19, més proper a Pasolini que a Boccaccio.

Bouvetoya presenta sis personatges que surten de vuit mesos de confinament a causa de la pandèmia del 2026. Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet interpreten uns personatges que narren alineats en una taula el fàstig, les pors i la necessitat de resistir i combatre els estralls d'un tancament físic, però també cultural i moral. Ja no hi ha teatre. I decideixen viatjar a l'illa de Bouvet, un existent enclavament antàrtic, inhòspit, deshabitat, de sobirania noruega, que es troba lluny de tot. El 1964, va ser descoberta una barca abandonada a la seva riba, i encara es discuteix la identitat dels seus passatgers. I el 2012, una expedició va escalar el pic Olav i hi va enterrar una càpsula del temps. Els personatges de l'obra arribaran a trepitjar l'illa i el bot salvavides i la seva pròpia càpsula del temps es convertirà en una metàfora de nous desitjos i significats, alguns de misteriosos. El viatge, la reivindicació de territoris, físics i mentals, personals o col·lectius, perduts o sense trepitjar encara, és un dels arguments de l'obra, amb uns personatges que citen en més d'una ocasió la novel·la Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. Admiren els rebels que l'habiten, la seva lluita per preservar la cultura i transmetre-la. La successió, breu però clara, de relats biogràfics, records, estats d'ànims… està ben portada de manera desigual pels actors. La mateixa representació es presenta, en un exercici metateatral, com un acte de resistència per salvar al teatre.

Era la segona vegada que veia la peça inaugural d'un festival, en directe, assegut a casa. Primer va ser amb l'obertura del Grec, que BTV va oferir a la seva audiència. Dimecres va ser amb Temporada Alta a Girona, un festival que acostuma a estar molt ben pensat. Aquest any, a més de la forçosament restringida oferta de localitats a les platees físiques, es va obrir, en alguns escollits espectacles de la seva graella, la possibilitat de comprar una entrada “a distància”, segons la terminologia de la taquilla. Per cinc euros, un autèntic regal, et podies connectar a l'emissió en directe que el festival oferia via internet. I seguir-lo des del menjador de casa. Les entrades al teatre costaven 36, 25 o 10 euros, segons la localitat.

La realització va ser esplèndida i no hi va haver, com tantes vegades passa, problemes de so. És clar que Bouvetoya… s'hi prestava. No hi ha quarta paret i els actors, episòdicament, s'adrecen al públic de la sala i també, gràcies pel detall, als seus teleespectadors, mai millor dit. Va haver-hi el repertori previsible, i ben administrat, de plans (generals, mitjos, propers). Fins i tot un breu joc de camp-contracamp. El fet que a l'escenari es creessin també imatges per a la gran pantalla posterior –un càmera recollia detalls de l'escena passejant-s'hi– convertia la retransmissió en un component més de la dramatúrgia, no et feia sentir un intrús. És més, la teva pròpia llunyania es convertia en argument d'una peça que reivindica el fet d'anar al teatre, gaudir de la cultura, viure sense por. I l'acció final, excepte per a una espectadora voluntària, igualava tot el públic, el que era al teatre i el d'internet. Tots seguien el desenllaç gràcies a una càmera que explicava el que passava al soterrani de la sala. Una bona experiència. No és com anar al teatre, però van aconseguir que et sentissis platea.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >