Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Artemisia i Lee Krasner, dues pintores que per fi ressorgeixen

A Londres i a Bilbao, antològiques de dues artistes les obres de les quals han bregat molt de temps per ser vistes

L'exposició 'Artemisia', a la National Gallery de Londres.
L'exposició 'Artemisia', a la National Gallery de Londres. Reuters

Més de tres segles les separen però, a la pràctica, per a la immensa majoria dels aficionats i seguidors de l’art i de les exposicions, és com si el temps no hagués existit ni passat entre elles i el coneixement i l’apreciació que mereixen aquestes dues pintores. Com si les dues fossin contemporànies d’un únic temps, aquest que (encara) es nega a reconèixer, avaluar i destacar la vàlua de l’art fet per dones i, en conseqüència, les artistes que el signen.

Fins ara no s’havien organitzat les antològiques que les dues mereixen: la italiana Artemisia Gentileschi (1593-1653) i la nord-americana Lee Krasner (1908-1984). Fins i tot les ha unit la pandèmia, comparteixen la mala sort d’haver de lluitar amb un virus planetari ara, després d’un silenci de segles en un cas i de dècades en l’altre. Però bé, aquí les tenim. De la sovint anomenada simplement Artemisia s’ha obert per fi la gran retrospectiva que l’ha de col·locar al seu lloc, a la National Gallery de Londres. Mentre que la Krasner reviu al Guggenheim de Bilbao. No he pogut veure ni l’una ni l’altra, no sé si podré, la pandèmia continua establint prioritats. Però mereixen que se’n parli i que es conegui el seu art, per qualsevol mitjà.

Els temps no faciliten estar tancat gaire estona: la mascareta imposa condicions, temps i ritme. Ho tinc comprovat, aquestes setmanes he anat de museus i galeries perquè veure art reconforta i, sobretot, estimula la mirada i l’aguditza: no sempre em complau tot, però sí que tot el que veig em fa sentir i establir arguments i criteris. És una cosa que no té preu. Però és cert, la mascareta és una llauna. Per això hauríem de reprendre una antiga pràctica del museu i de la galeria d’art: anar a veure un o dos quadres, a fons, amb ganes, i tornar al carrer. Tornar a entrar, si el temps ens ho permet, i mirar una altra obra o dues més. Tornar-hi un altre dia. I un altre.

D’Artemisia i Krasner es pot veure durant una llarga estona qualsevol de les seves teles. La italiana és mestra del clarobscur i de la pintura barroca. Partint de l’obligat cànon religiós de l’època i de la tradició oral de la història sagrada, la seva obra relata gairebé al detall les batalles que li va costar i els èxits que va obtenir. Filla de pintor, Artemisia conjuga en la seva vida i obra els clarobscurs que la van poblar: la violència contra el seu cos, per part d’un altre pintor, avui només recordat per això, un tal Agostino Tassi; i les llums i ombres d’un final de segle, el XV, tan ben captades per un pintor de vida violenta, Caravaggio, mestre d’Artemisia al taller del seu pare, Orazio Gentileschi. Un canvi de segle dominat pel papa Innocenci X, que Velázquez va pintar amb un realisme que va portar lluny la valentia visual davant de l’autoritat. La cúria d’aquest papa implacable en el seu sentit del poder va subjugar encara més Artemisia en el judici de la seva violació, el 1612. Però la pintora, més valenta en pintura que ningú, va clavar després la seva història en diversos quadres: Judit decapitant Holofernes, Susanna i els vells (una sèrie de tres). I la seva pròpia fortalesa, en obres com Maria Magdalena en èxtasi i Cleòpatra.

Davant de cadascun d’aquests quadres, insisteixo, hi pots estar llargs minuts i absorbir-los tant com es vulgui, una cosa que sovint en les exposicions no hem fet, sempre anem de pressa i corrents per veure-ho tot en un sol cop. Ara potser les veiem a través de les pantalles, i tot i que no és el mateix, de cap manera, també així l’art ens arriba, de vegades de manera sorprenent gràcies a l’escàner digital que capta tants detalls de textura i color.

A Bilbao, la Krasner. També té, com Artemisia, una història personal que l’envolta, per haver estat la parella i marmessora del seu molt famós marit, Jackson Pollock. No es tracta de deixar de banda el terreny personal, en absolut. Però sí de situar-lo al lloc que li correspon: un cop saps per tot el que van passar Artemisia i la Krasner, les sobrevola el seu art. Un gust de mirar i xalar. Krasner és una colorista enlluernadora, una artista capdavantera de l’expressionisme abstracte, una dels pioners, de fet. Pintures dansades, ballades, traçades. Es va negar a crear una firma inconfusible, com tants dels seus coetanis i com va fer el seu marit el primer. Va continuar treballant al seu aire, alhora que tenia cura del futur de l’obra d’ell. És una alegria tenir a la sala i fins i tot a la pantalla l’obra d’aquesta artista que va reflexionar així sobre si mateixa i la seva obra: “Era una dona, jueva, vídua, una pintora fora de sèrie, gràcies, i una mica massa independent”.

Salut, senyores.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >