Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona, retrat de dones

Un llibre reescriu el relat gràfic de la ciutat a partir de la feina realitzada per 21 fotògrafes, des dels anys trenta fins a finals del segle XX

Nevada a Barcelona, de Carme Garcia Padrosa, feta el desembre de 1962 des del terrat de casa seva. Veure fotogaleria
Nevada a Barcelona, de Carme Garcia Padrosa, feta el desembre de 1962 des del terrat de casa seva.

Barcelona ha estat i és bressol i ciutat de fotògrafs. Des que es va aconseguir capturar imatges en un paper al segle XIX, les fotografies han mostrat la transformació i l’esdevenir d’aquesta ciutat en el seu camí a la modernitat. Però la majoria de les instantànies que han escrit la història gràfica de Barcelona porten la firma de fotògrafs. Com Josep Brangulí, Frederic Ballell, Agustí Centelles, Joan Colom, Ricard Terré, Pere Català Pic, Francesc Català-Roca, Xavier Miserachs, Ramon Masats, Leopoldo Pomés i un llarg etcètera. I malgrat que algunes fotògrafes, com Colita, Pilar Aymerich i Joana Biarnés, també s’han colat en aquest parnàs de fotògrafs, moltes han quedat eclipsades en un segon pla o oblidades directament.

Per canviar la tendència i poder reescriure la història gràfica de Barcelona donant veu a altres dones, nascudes aquí però també vingudes de fora, que han tingut aquesta ciutat com a escenari de la seva feina, l’Ajuntament i l’editorial La Fàbrica acaben de publicar el llibre, en edició bilingüe: Barcelona Fotògrafes/Fotógrafas, de la historiadora i comissària d’exposicions Isabel Segura; autora d’un bon nombre de llibres, sempre documentadíssims, que auguren d’entrada el bon resultat d’aquest nou treball.

El llibre constitueix una fita, en ser el primer que reconstrueix la imatge de la ciutat a través de la mirada encadenada de 21 dones i creant un relat sense solució de continuïtat en tres capítols: els anys trenta, des de la proclamació de la Segona República fins al començament de la Guerra Civil; la contesa i la repressió que es va viure durant quaranta anys de dictadura, i, finalment, la Transició i finals de segle XX. “Són fotògrafes, sense etiquetes, que volen explicar històries i fer-les públiques, dones creadores que van contribuir a donar una nova imatge de la ciutat i a construir un nou relat de gran valor patrimonial”, explica Segura, que defensa el seu llibre “amb una clara voluntat política per potenciar els vincles entre la història de la ciutat i la imatge de les fotògrafes”.

Dona davant de l’estació de França, 1932.
Dona davant de l’estació de França, 1932.

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va significar una ruptura amb el passat, dominat per anys de dictadura i monarquia. Un canvi que va suposar un procés de transformació política, social i econòmica en una ciutat que, en aquells dies, ja havia depassat el milió d’habitants i que va atreure fotògrafes europees per conèixer-lo, viure’l i documentar-lo amb les seves imatges.

És el cas de Margaret Michaelis (Dzieditz, 1902-Melbourne, 1985), que va viure diversos anys a Barcelona fugint del nazisme, i de Dora Maar (Tours, 1907-París, 1997), vinculada amb el surrealisme i les avantguardes. Michaelis s’instal·la a viure en una pensió del Raval quan arriba a la ciutat el 1932. L’any següent arriba Maar. Les dues se senten atretes per la ciutat vella, els seus suburbis i els seus habitants: les prostitutes, la vida als patis i als carrers, el bullici de mercats com el de la Boqueria, la roba estesa a les cases; gens de glamur. Michaelis va treballar amb els urbanistes i arquitectes del GATPAC, que volien construir una ciutat funcional brindant una narració i una imatge de la Barcelona que volia ser moderna. Maar va sentir un gran interès per les obres de Gaudí, sobretot el Park Güell i la Sagrada Família.

La Guerra Civil, el primer conflicte armat registrat de forma profusa pels mitjans de comunicació, va portar a Espanya un bon nombre de fotògrafs i periodistes d’arreu del món. Amb ells van arribar Gerda Taro (Stuttgart, 1910-El Escorial, 1937) i el seu company Endre Ernö Friedmann, amb qui compartia el nom professional de Robert Capa.

L’octubre de 1936 es crea el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, una comissió indispensable per donar a conèixer el conflicte internacionalment, i amb aquest objectiu recorre a redactors i fotògrafs estrangers. Com Taro, que realitza a la Barceloneta una de les imatges icòniques de la resistència popular al franquisme, la de la miliciana amb el genoll clavada a terra amb una arma en posició de tir. També Kati Horna (Budapest, 1912-Ciutat de Mèxic, 2000), que plasma les bondats de la vida dels pobles col·lectivitzats al front d’Aragó, col·labora a la revista de la CNT Llindar i és testimoni dels bombardejos de març de 1938 a la ciutat, tot mostrant la massacre col·lectiva amb edificis enderrocats i runes. Però no cap mort, tot i que van ser gairebé 900, fugint de l’espectacle que a altres fotògrafs homes semblava encantar.

Pels carrers del Barri Xino. ampliar foto
Pels carrers del Barri Xino. Centro Documental de la Memoria Histórica

Per la seva banda, Anna Maria Martínez Sagi (Barcelona, 1907-Santpedor, 2000) es va allistar com a reportera a la columna Durruti. Al llarg d’un mes va publicar a les principals capçaleres les cròniques de la marxa cap al front de Saragossa, de la primera línia de front i, sobretot, del dia a dia dels milicians.

El final de la guerra va soscavar els projectes personals de totes. El 26 de gener de 1939, les tropes franquistes entren a Barcelona. Michaelis havia abandonat la ciutat el 1937, Taro havia mort aquell mateix any després de ser atropellada per un tanc, mentre que Horna i Martínez Sagi van abandonar el país durant els últims dies de la guerra.

Des del terrat

La guerra va omplir els marges de morts, i els republicans que no es van desterrar van començar una vida aterrits. Entre ells les dones que, formades durant la República, havien iniciat els seus projectes creatius i que van quedar mudes. Carme Garcia Padrosa (Barcelona, 1915-2015), que va començar a fer fotos durant el conflicte, amaga la seva càmera (una Kodak Baby que va comprar per 16 pessetes). Des d’aquest moment va abandonar el carrer, va cessar la seva activitat creativa i es va recloure, pensant només a subsistir. Si després de la guerra era difícil aconseguir menjar, adquirir material fotogràfic era impossible. Com totes les dones, des d’aquest moment queda relegada a realitzar “les tasques de la llar”. L’activitat es trasllada als terrats i, des d’allà, Garcia relata en imatges el dia a dia d’aquestes vides al marge del terror del primer franquisme, explicant el que passa o el que veu i baixant als pisos de les veïnes per captar-ne la quotidianitat.

Capellans a Barcelona, un matí. ampliar foto
Capellans a Barcelona, un matí.

Encara hi ha qui, amb empenta, va baixar al carrer per reflectir la ciutat vençuda, trista i buida. Com Montserrat Vidal i Barraquer (Barcelona, 1902-1992), que amb 43 anys es planta davant de Santa Maria de la Mar i els carrers del voltant i, mig amagada, domina les llums i les ombres. Per Segura és “la fotògrafa que capta amb més intensitat el buit de la Barcelona de postguerra”.

A la fi dels anys cinquanta es crea, dins de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, el Grup Femení, encara que la idea de professionalitzar-se els queda lluny. Des que el 1938 el govern revoltat es proposés “alliberar la dona del taller i la fàbrica”, el sexe femení tenia vedat l’accés a moltes de les professions. Però moltes dones, sense deixar de banda la seva tasca com a mares, van treure temps per fer activitats com a fotògrafes. Garcia Padrosa va crear un laboratori a les piques de la cuina on rentava els plats. “Es reivindica a si mateixa com a fotògrafa en una imatge que es fa en la qual apareix mirant uns negatius a contrallum. Aquestes pioneres trenquen amb els arquetips femenins i fan explícita la seva no renúncia a la producció”, remarca Segura.

Com Rosa Szücs (Barcelona, 1911-1984), autora d’una obra carregada de reivindicació de gènere, amb humor i ironia. En una de les seves fotografies, potser un autoretrat, apareix amb un nadó als braços mentre grava amb una càmera de super-8. “Ara mostren que la capacitat creadora d’una dona ha de compaginar-se amb les seves responsabilitats maternes”. És la imatge que Segura ha seleccionat per a la coberta de el llibre.

Roser Martínez Rochina (Bugarra, 1927), fotògrafa i crítica professional, situa part de la seva obra en les antigues fàbriques tèxtils del barri del Poblenou, així com a les seves cases centenàries, per captar el creixement de la ciutat, d’est a oest, i la construcció accelerada. 

Curses de Fórmula 1 a Montjuïc, març de 1968. ampliar foto
Curses de Fórmula 1 a Montjuïc, març de 1968. Arxiu Nacional de Catalunya

De les últimes d’arribar fou Milagros Caturla (Barcelona 1920-Sant Cugat de Vallès, 2008), pràcticament oblidada fins a la recuperació de part dels seus negatius al mercat de Sant Antoni per un nord-americà. Caturla, també amb les imatges revelades al seu laboratori casolà, va participar en l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. La seva fotografia dels capellans a prop de la catedral és una de les que respira una atmosfera més intensa creada en aquest període.

És el moment en què els arquitectes criden als fotògrafs per captar aquesta evolució de la ciutat. Les dones fotògrafes no hi seran convidades, però elles igualment aniran creant unes imatges al marge, que no apareixen en el circuit natural ni en el circuit de l’art.

Fins a l’arribada de la primera reportera fotogràfica: Joana Biarnés (Terrassa, 1935-2018), que va haver de lluitar en un món d’homes després de llicenciar-se en periodisme el 1957, fins i tot després de ser admesa el 1963 al diari Poble. Biarnés sempre recordava com, en els partits de futbol, li cridaven des de les grades que se n’anés a casa a rentar els plats. Ella representa, segons Segura, el trànsit entre les fotògrafes que observaven la ciutat des del terrat cap a una nova generació de professionals que van transitar pel carrer i que van viure de la seva feina: realitzar fotografies i explicar històries.

Jornades Catalanes de la Dona, 1976. ampliar foto
Jornades Catalanes de la Dona, 1976.

A peu de carrer

A la fi dels seixanta, el món s’omple de reivindicacions socials; contra la guerra del Vietnam, contra la invasió russa de Praga, contra el sistema per part dels estudiants. A Barcelona —en estat d’excepció com tot Espanya des de 1969— es viu un intens procés de redefinició identitària sumat a un conflicte polític, urbanístic, laboral i veïnal fruit de les grans desigualtats socials i urbanístiques que es viuen a la ciutat. “Barcelona és una ciutat d’una bellesa crispada”, va escriure Montserrat Roig el 1970.

En aquests anys proliferen els nous diaris i revistes que donen a la fotografia un espai destacat. Les fotògrafes dels setanta, explica Segura, participen en la creació de mitjans de comunicació i nous llenguatges: “Passegen, observen, miren, capten i narren en imatges les tensions urbanístiques i socials”. Per a l’autora, “les dones fotògrafes obren la fotografia a nous subjectes que fins aquell moment havien tingut poca o nul·la representació, i donen visibilitat als ciutadans que exigien participar en la construcció de la nova ciutat, practicant una fotografia documental amb un clar compromís polític”. Pilar Villarrazo (Bilbao, 1946) va recórrer aquests barris al marge de la història visual de Barcelona. A Montjuïc no li interessen els edificis grandiloqüents de l’Exposició de 1929 i busca el marginal, les barraques i Can Clos, barri construït en tan sols 28 dies per acollir els desallotjats de la Diagonal pel Congrés Eucarístic de 1952.

Roba estesa a La Pedrera, el 1982.
Roba estesa a La Pedrera, el 1982.

Barcelona viu immersa en l’especulació immobiliària, on es construeix massivament i sense control. A meitat dels setanta irromp el moviment feminista, i el maig de 1976, mig any després de morir Franco, se celebren al Paranimf de la Universitat de Barcelona les Jornades Catalanes de la Dona, amb l’assistència de milers de dones que durant tres dies van debatre i van protestar contra el masclisme dominant. Van quedar gravats per la càmera de Pilar Aymerich (Barcelona, 1943). Ella va crear el relat iconogràfic amb instantànies icòniques com la performance en la qual una d’elles frega el terra del Paranimf, de genolls, davant la sorpresa i després el riure de la resta. De les jornades van sorgir iniciatives com la revista Vindicación Feminista, amb direcció fotogràfica de Colita (Barcelona, 1940). “La revista combina el llenguatge amb la imatge carregada de contingut polític. Hi ha un trànsit del verbal al visual. Busca estratègies visuals complexes i narratives de representació”, apunta Segura.

La capçalera marcarà un punt d’inflexió en els formats de les revistes dirigides a dones. Colita i Maria Aurèlia Capmany publicaran el llibre Antifémina, amb imatges “que aporten el coneixement de la dona, que mai ens és revelat en la tòpica imatge”, manté l’autora.

El 1976 va ser un any de protestes econòmiques i revoltes socials. Al novembre es va convocar una vaga general contra les retallades del govern d’Adolfo Suárez i a favor de l’amnistia i les llibertats democràtiques, uns fets que van recollir Colita, Pilar Aymerich, Anna Turbau (Barcelona, 1949) i Guillermina Puig (Sedó, 1952). Les quatre van ser a Montjuïc el 1977 el dia històric de la tornada de l’exili de Federica Montseny, ministra de Sanitat de la República. El 2000 Puig va ser nomenada redactora en cap de La Vanguardia, la primera vegada que una dona ho aconseguia.

Marta Sentís (Barcelona, 1949) passeja per la Barcelona de l’Eixample i de la Diagonal, on emergeix la nova Barcelona arquitectònica, però el seu interès se centrarà en la vida quotidiana, la part més humana de la ciutat. Turbau, com va fer Michaelis als anys trenta, fotografia el Raval, que seguia sent un barri d’immigració sense transformacions urbanístiques. Una vegada i una altra, malgrat el temps transcorregut, subratllen les precarietats del barri.

Per Anna Boyé (Barcelona, 1954), l’interès està en la diversitat també del Raval, a l’exterior i a l’interior de les cases. “Les seves fotos són inclassificables, però explica històries i les fa públiques”, assegura Segura. Mentre que Marta Povo (Barcelona, 1951) va alternar els seus treballs sobre els marginats del carrer Wellington amb els oficis artesanals de la ciutat, en desaparició.

Oració a la mesquita del carrer de l'Hospital.
Oració a la mesquita del carrer de l'Hospital.

Per la seva banda, Consuelo Bautista (Bogotà, 1957) donarà veu als marginats de la ciutat a través de la fotografia, tot centrant la seva obra en les migracions i la diversitat en alguns dels carrers del Raval, com ara el de l’Hospital. “Dona entitat i singularitza els habitants dels suburbis”, apunta l’autora. Però també va recórrer el Poblenou en transformació, quan les fàbriques del Manchester català deixaven pas al somni olímpic. Silvia T. Colmenero (Oviedo, 1959) es va centrar en els habitants de la Perona, que provenien dels barris derruïts, i a la Barceloneta, en els xiringuitos i la seva peculiar fauna humana, que també van acabar enderrocats sota la consigna municipal d’“obrir la ciutat al mar”.

Per Segura, “les fotògrafes nascudes als quaranta i cinquanta, que es van professionalitzar a partir dels setanta, van construir la imatge de la quotidianitat de Barcelona. La van fer visible sense gaire interès en la representació urbana dominant que el discurs hegemònic havia posat en circulació”. A la fi del llibre s’inclou una biografia de totes elles.

L’autora, en companyia de les fotògrafes Pilar Aymerich i Consuelo Bautista i l’alcaldessa Ada Colau, va presentar el llibre a l’Ajuntament de Barcelona, amb tota solemnitat. Per Colau, aquest llibre “crea un referent en què inspirar-se per a les noves generacions”, a més de servir per “reconèixer i redescobrir la ciutat real; igual que la història de la humanitat ha estat explicada pels homes durant segles i segles, la nostra ciutat ha estat coneguda per fotografies d’homes. És imprescindible. Sense el treball de totes elles és impossible conèixer la Barcelona real”.

Colau va explicar que el 2015, després d’accedir a l’alcaldia, va col·locar al seu despatx una fotografia: la de Federica Montseny realitzada per Colita després del seu retorn de l’exili en aquest dia històric de 1977. “És la primera dona ministra d’Espanya i de l’Europa occidental. Havia de visualitzar el canvi d’una anormalitat de gairebé quaranta anys en què tots els alcaldes de Barcelona, fins aquest moment, havien estat homes. Volia que fos un referent. Però la majoria dels homes que em visiten em pregunten si és la meva mare”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >