La llengua pròpia de Gibraltar
La minorització del castellà al penyal hauria de servir per generar empaties entre territoris
Saltava la sorpresa al Parlament, durant la sessió de control a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, quan la diputada per Ciutadans Sonia Sierra va invocar a la filologia per carregar contra el concepte de llengua pròpia. Mantinc la cita de l’original en castellà: “En cuanto a lo de lengua propia, como yo soy filóloga y no puedo olvidarme nunca que soy filóloga, desde el punto de vista lingüístico evidentemente es un engendro, nacionalista, que insisto, en otros países no saben ni cómo traducir. Es un invento que no tiene ni pies ni cabeza”. I dic que saltava la sorpresa perquè, si bé les crítiques al concepte de llengua pròpia són habituals en el partit taronja, era el primer cop —que sapiguem— que s’apel·lava a l’autoritat filològica.
Té raó Sierra, sigui dit d’entrada: el concepte de llengua pròpia no prové pas de la lingüística ni de la filologia, però no s’acaba d’entendre el sentit de l’argumentació, tenint en compte que aquestes disciplines estudien les llengües en abstracció i en fan una projecció territorial que té a veure més amb els fonaments històrics que no pas amb l’ús real de la llengua. Per exemple, basta veure un mapa de les llengües romàniques (a Google se’n troben de seguida) per constatar quin és el desplegament de cada llengua peninsular, amb una delimitació diàfana del català de Salses a Guardamar o de l’asturià baixant per Lleó. Sense ni gota de castellà pel mig. Qualsevol bilingüista que es miri un mapa filològic acabarà tenint un esquinç de còrnia.
És evident que el terme llengua pròpia no és pas filològic, sinó polític, però ens hauríem de demanar si això l’anul·la de significat i li manlleva els usos, que fins ara han sigut sempre estrictament polítics. En certa manera, es podria definir la llengua pròpia com aquella que indiquen els mapes filològics allà on la història hi ha superposat una segona llengua, i per tant serà aquella que hi era abans i que podem qualificar d’endògena. Que a Catalunya el castellà és una llengua exògena no admet gaire discussió, com tampoc que tard o d’hora deixarà de ser-ho si se’n manté l’ús i se n’assegura la transmissió; el mateix castellà va ser trasplantat a Amèrica al segle XVI i ara hi és ben propi, mentre que el català va arribar a l’Alguer de males maneres però avui que no ens el toquin.
La incomoditat del món hispànic —polític i intel·lectual— amb el concepte de llengua pròpia no revela sinó la falta d’empatia d’aquell que no és minoritzat enlloc. Al francès i a l’anglès els passa el mateix: es tracta de llengües dominants que no pateixen ni persecució, ni substitució ni cap mena d’anorreament, i aquesta indebilitat dificulta la sintonia amb les llengües que necessiten reclamar l’arrelament al territori per sobreviure. El portuguès es parla en tres llogarrets d’Extremadura, l’italià s’esmuny per Croàcia i Eslovènia, l’alemany és la llengua d’Alsàcia i Lorena, a França. Però ni a tot Amèrica ni a Europa es pot dir que el castellà s’hagi de reclamar com a llengua pròpia d’enlloc on també s’hi parli una altra cosa.
Però... no! En un petit indret d’atàvica reivindicació el castellà està en perill de mort: Gibraltar. Incorporat a la corona britànica arran del Tractat d’Utrecht, que hi va portar l’anglès com a llengua única oficial, el penyal ha mantingut el seu llanito —un castellà andalús fortament interferit d’anglicismes— fins ben entrat el segle XX, però avui se’n certifica la substitució: els joves ja només parlen castellà amb els avis i és qüestió de temps que l’espanyol no sigui més que una llengua estrangera. Gibraltar és l’únic racó de món on es pot dir que el castellà és la llengua minoritzada.
En un món ideal, això hauria de servir per estendre la comprensió del concepte de llengua pròpia i per inaugurar l’exercici de l’empatia lingüística entre territoris. Però no. L’any 2015 (amb el PP), es va tancar la seu de l’Instituto Cervantes de Gibraltar, que s’havia obert quatre anys abans (amb el PSOE). Tenir un Cervantes al penyal significa assumir que allò és un altre país, cosa que per descomptat és inadmissible. L’argument de l’aleshores ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, no podia ser més negacionista: “Todos hablan español, salvo los simios”. Abans d’abraçar el concepte de llengua pròpia, deixaran que mori.
