Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE COLUMNE i

Operació ‘Winnipeg’

Norbert Martínez dirigeix ‘Winnipeg’: l’odissea de Neruda i Abraham Ortega rescatant 2.000 exiliats espanyols. Un treball magnífic

Una escena de 'Winnipeg'.
Una escena de 'Winnipeg'.

El 1934, Pablo Neruda va ser nomenat cònsol de Xile a Barcelona. El 1939, arran de la Guerra Civil espanyola, el poeta va ascendir a cònsol especial per a la immigració espanyola a França. En companyia del ministre d'Exteriors del Govern xilè, Abraham Ortega, van decidir obrir les portes del seu país a més de 2.000 republicans exiliats espanyols que vivien en terribles condicions en camps francesos. Era un dur viatge des de Bordeus fins a Valparaíso. L'operació va noliejar el vaixell Winnipeg per als refugiats, que convertirien Xile en la seva segona pàtria. Alguns els van anomenar “els fills de Neruda”, però per a molts, sobretot a Espanya, va ser un episodi escassament difós. El 2014, la dramaturga i guionista canària Laura Martel va narrar la història a Winnipeg, el barco de Neruda, una novel·la il·lustrada per Antonia Santolaya i protagonitzada per una nena, la Laia, que perd la seva mare i ha de creuar els Pirineus sota la neu amb el seu pare, el Víctor, guiats pel Manolo i la Pepita, dos antics amics de dretes, per després esperar l'entrada dels franquistes a Barcelona: una singular i perillosa aventura. Però és només el començament, un començament que podia ser la fi.

Laura María González, integrant de la companyia Les Llibertàries (completada per Laia Alberch, Martí Salvat i Edu Tudela), descobreix aquest còmic i li proposa a l'autora portar-lo a l'escena. Dos anys després, Norbert Martínez se suma a un equip de gent de teatre per dirigir Winnipeg (el quartet multiplica els seus personatges, de diverses tipologies) al teatre Akadèmia de Barcelona, on la peça es va estrenar el 23 de setembre i hi serà fins al 18 d'octubre. L'escenografia essencial d'Anna Tantull construeix imatges diminutes però clares i poètiques: la ploma de Neruda, a dalt d'un ampli got d'aigua, evoca el Winnipeg mar endins; un raig de sorra recrea el gairebé desert d'Argelers. La petita Laia juga, com si fossin varetes màgiques, amb llapis de colors (de l'àvia Laia). Al principi vaig tenir por del risc que fos una història freda, sobrecarregada de dades. Per contra, creix davant nostre una multinarració plena d'emoció i vida. S'alternen les escenes doloroses, la nostàlgia, i a estones sorgeix l'alegria i sembla el vaixell desaforat dels germans Marx, però amb un humor suau. Hi ha una escena en la qual Neruda i Delia, la seva esposa, intenten buscar feina als exiliats, amb un deliciós aire de Frank Capra.

Les cançons, que brollen amb veu nítida i poderosa, deixen el cor encongit. Veus de trinxeres que evoquen imaginàries bombes a la llunyania; tristesa enmig de la nit. Los cuatro muleros es transforma en la cobla Puente de los franceses; veus d'una mare bressolant la seva nena (“duérmete, lucerito del mañana”, Suspiros de España), o un ventall de pobles, amb ecos, taral·lejats, xiulats: A la ciutat de Lleida, Gazte Gaztetandikan, Si me quieres escribir, Cando penso que te fuches, Negra sombra, Ay, que yo no tiro contra mis hermanos.

Igual que les cançons, n'hi ha prou amb unes poques frases per commoure'ns, com aquest colpidor comiat: “Agafo el fill de la Pilar en braços. Intento donar-li escalfor, li canto cançons, però la nit és massa freda i no tenim res per menjar. El nen plora tota la nit. Ningú atén les meves súpliques: per favor, per favor, el nen té gana! L'endemà al matí el nen mor. L'enterrem sota la sorra. Ni tan sols arribem a posar-li nom. Encara avui, 80 anys més tard, quan ja he perdut la memòria de gairebé tot, continuo recordant aquest nen sense nom enterrat a la sorra de la platja d'Argelers”. I la nena que va néixer al vaixell, i el capità (interpretat pel mateix actor que encarna Neruda) sembla recitar una salmòdia amb el seu nom: “Agnes Amèrica Winnipeg Alonso Bollada”.

Hi ha un intent de cop d'Estat a Xile, avortat per la intervenció del ministre Abraham Ortega. Quan el Winnipeg arriba a la costa de Valparaíso, apareix a donar-los la benvinguda un home amb ulleres, que es presenta somrient: “Salvador Allende, ministre de Sanitat, el més jove que hi ha hagut a Xile”. Pablo Neruda decideix: “Que la crítica esborri tota la meva poesia, si li sembla. Però aquest poema, que avui recordo, no el podrà esborrar ningú”. La Laia diu, com una oració: “Home lliure, recorda-ho”.

El Winnipeg va arribar a Valparaíso el 3 de setembre de 1939. Un dels intèrprets rescata el nom dels “fills de Neruda”, recuperant, en paraules de Norbert Martínez, “un fet històric que, a diferència d'altres de similars, sembla haver quedat onejant, perdut, en la fràgil memòria espanyola”. Excel·lent treball: d'interpretació, de cançó. D'emoció. Aquí hi ha una pel·lícula o una sèrie.

Winnipeg. Text: Laura Martel. Direcció: Norbert Martínez. Teatre Akadèmia. Barcelona. Fins al 18 d'octubre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >