Selecciona Edició
Connecta’t

Públic molest per l’escàs ús de mascaretes entre els músics al concert inaugural de l’OBC

L'orquestra catalana va obrir la temporada amb un concert irrellevant sota la batuta del seu titular, Kazushi Ono

El titular de l'OCB, Kazushi Ono.
El titular de l'OCB, Kazushi Ono.

No es recorda una inauguració de temporada tan discreta com la que han ofert la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i el seu titular, Kazushi Ono, aquest divendres a l'Auditori. La pandèmia ha espatllat el que prometia ser un inici espectacular, la Simfonia Turangalila, d'Olivier Messiaen, i són comprensibles tota mena de canvis i ajustaments en la programació en la lluita contra la covid-19. A canvi, s'esperava més entusiasme per obrir el curs amb una festa musical que aixequés els ànims. No va ser el cas. Ono i l'OBC amb prou feines van passar de la correcció professional i el concert, dels que s'obliden ràpidament, va acabar amb simples aplaudiments de cortesia.

Després de sis mesos tancat al públic, l'Auditori obre la seva Sala Pau Casals amb les mesures de seguretat adequades, rutes d'entrada i sortida ben traçades, butaques separades –amb mil espectadors, la meitat de l'aforament, van sobrats d'espai–, dispensadors de gel hidroalcohòlic automàtics, etcètera.

L'ús de mascaretes és obligatori, però no per a tothom. Ono i la majoria dels músics de corda es van treure la mascareta quan van sortir a l'escenari. Molts la van deixar als faristols, que poden ser un perillós vehicle de transmissió del virus. Poden al·legar que l'escenari és gran i que la separació potser tranquil·litza una plantilla d'uns 40 músics que amb la peça de Mozart va baixar a 26, dels quals només cinc van voler portar mascareta. Sigui com sigui, aquesta decisió crea una sensació d'inseguretat que molts espectadors van comentar amb disgust en sortir de l'Auditori.

El concert es va obrir amb l'afrancesada obertura d’Hercule et Omphale, l'últim ballet que el guitarrista i compositor català Ferran Sor va compondre per al Teatre Bolxoi de Moscou, i van tancar el concert, sense pauses, amb la Segona simfonia de Ludwig van Beethoven. Coses del destí i per caprici municipal, l'OBC i Ono ja van oferir aquestes dues obres el 26 de setembre en el seu tradicional concert de la Mercè. La deliciosa Simfonia concertant per a violí i viola, de Wolfgang Amadeus Mozart, va completar la poc original proposta. En el seu afany publicitari per atreure el públic, els responsables de l'Auditori anuncien cada programa amb un títol amb ganxo. A aquest li van posar La imaginació i no es van cobrir de glòria: tant en la selecció de les obres com en la interpretació d'Ono, la imaginació va brillar per la seva absència. Va faltar gràcia, per exemple, a l'obertura de Sor, una música àgil i amable que no va acabar d'aixecar el vol.

La musicalitat, elegància i finor expressiva de dos joves solistes en ascens, la violinista catalana Maria Florea i la violista madrilenya Sara Ferrández, van donar més calor expressiva a la bonica Simfonia concertant per a violí i viola, en especial amb el seu sublim adagi. L'acompanyament d'Ono va ser clar i polit, tot i que no és fàcil mantenir la cohesió i l'equilibri del so orquestral amb tanta distància entre els músics. Les limitacions acústiques es van fer més paleses en una Segona simfonia de Beethoven resolta amb correcció i certa asèpsia expressiva. Irrellevant, en suma, quan s’espera una festa musical estimulant en tornar a gaudir de la música en viu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >