Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Unitat per retenir el poder

La guerra oberta entre Junts per Catalunya i ERC fa poc creïble que puguin tornar a governar junts sense tensions. És raonable pensar que una victòria independentista ens portarà al mateix

Quim Torra i Pere Aragonè al ple del Parlament de Catalunya.
Quim Torra i Pere Aragonè al ple del Parlament de Catalunya.

Catalunya encara unes noves eleccions autonòmiques en un clima estrany en el qual els fets i les paraules van en direccions contràries. Mentre el bloc independentista s'esquerda i volen els punyals entre els socis de govern, els dirigents fan vots d'unitat en un discurs impostat que cada vegada resulta menys creïble. Ja fa deu mesos que Torra va certificar la mort de la unitat entre Junts per Catalunya i ERC. Quan amb prou feines feia 20 mesos que estava en el càrrec, el 29 de gener va comparèixer per sorpresa a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat i, amb to dolgut i solemne, va anunciar: “Aquesta legislatura ja no té més recorregut polític. Ha arribat al seu final. Aquesta setmana hem pogut constatar que els socis encarem el camí cap a la independència d'una forma que ha deteriorat la confiança mútua”. No podien continuar governant junts. Retreia al president del Parlament, d'ERC, haver-lo deixat a la intempèrie per haver permès que se'l desposseís de l'acta de diputat. Per això anunciava noves eleccions.

A partir d'aquell moment, el distanciament entre Junts per Catalunya i ERC es va convertir en una guerra oberta amb travetes constants fins i tot en la tasca de govern. Com volen fer-nos creure ara que podran refer i mantenir una unitat que han estat incapaços de preservar en la legislatura que acaba? Què ha canviat per pensar que els mateixos que s'han enfrontat fins a comprometre la tasca de govern s'entendran millor després de les eleccions? Ambdós reclamen unitat, però per fer què? De moment, per conservar el poder.

En realitat, els catalans que van votar a aquests partits no tenen raons per pensar que, si tornen a pactar, la nova legislatura serà diferent de la que ha acabat. És raonable pensar que una victòria independentista ens portarà al mateix. I més aviat que tard, les diferències de fons tornaran a emergir. Per molt que ara pactin una estratègia de no agressió, és del domini públic que les seves estratègies són antagòniques. O confrontació o diàleg. Les dues alhora no pot ser.

El que es dirimeix és l'eterna disputa per l'hegemonia dins del sobiranisme. Torra i Puigdemont insisteixen a donar a la convocatòria un caràcter plebiscitari, conscients que només si són capaços de ressuscitar el clima de polarització que els va donar la victòria el desembre del 2017 podran mobilitzar unes bases cansades i desorientades. Però no està clar que aquesta estratègia funcioni. D'entrada, perquè ja no hi ha les circumstàncies excepcionals d'aquella convocatòria marcada per l'aplicació de l'article 155. Llavors Carles Puigdemont podia demanar el vot com una manera de reivindicar una legitimitat atropellada. Han passat tres anys i la promesa d'“implementar el mandat de l'1 d'octubre” és un mantra cada vegada més desgastat. Puigdemont ja no pot prometre que tornarà si el voten, com va fer llavors, i si decideix encapçalar la candidatura haurà d'explicar quin altre president vicari nomenarà si guanya les eleccions.

En el tercer aniversari del referèndum de l'1 d'octubre, l'independentisme ha estat lluny de mostrar la vitalitat que tenia: alguns actes més aviat sense encant i uns quants contenidors cremats per grups reduïts d'activistes dels CDR no semblen prou credencials per sostenir una estratègia de confrontació, encara que sigui molt intel·ligent. L'eslògan “els carrers seran sempre nostres” sona com un eco llunyà. I no és només perquè la pandèmia faci efecte en l'estat d'ànim, sinó perquè la realitat ha trastocat les prioritats de la gent. L'última enquesta del CEO mostra un canvi en les preferències dels ciutadans respecte de quina ha de ser la prioritat del Govern de la Generalitat. Fa un any, el 56% dels enquestats considerava que la prioritat havia de ser resoldre el conflicte entre Catalunya i l'Estat i només un 36,8 pensava que havia de prioritzar la gestió dels assumptes públics. Ara és al revés: el 56,6% prioritza la gestió i el 39,9% demana resoldre el conflicte polític.

Aquestes prioritats casen malament amb els últims discursos de Quim Torra, en els quals ha afirmat que l'autogovern és un obstacle per a la independència. El joc està clar. La qüestió ara és si ERC es deixarà arrossegar de nou per l'estratègia que marca Puigdemont o si serà capaç de plantar-li cara amb un discurs realista que digui clarament als electors quines són les seves prioritats, sense falsos cants a la unitat. Si els electors no poden distingir les diferències estratègies que separen ERC de Junts per Catalunya, Puigdemont haurà guanyat de nou la batalla.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >