Selecciona Edició
Connecta’t

Els incondicionals del processisme

Els partidaris de Puigdemont continuen creient que la declaració unilateral d'independència és possible malgrat veure's contrariats des del 2015

Carles Puigdemont intervé en un acte per videoconferència de JuntsXCat a Cornellà del Terri el passat 1 d'octubre.
Carles Puigdemont intervé en un acte per videoconferència de JuntsXCat a Cornellà del Terri el passat 1 d'octubre.

L'independentisme que creu en el miracle no ha mort. L'expresident Carles Puigdemont lidera els qui mantenen viva aquesta flama. Dijous passat, 1 d'octubre, a través de les xarxes socials va enviar un missatge des de Waterloo: “Catalunya ara pot ratificar la decisió presa fa tres anys” –en el referèndum del 2017– , “amb l'Estat espanyol o sense comptar amb ell”. Aquesta reiterada pretensió de donar versemblança al que fins ara no ha superat els límits de la ficció compta amb un suport de vots difícil de detallar. Serà, no obstant això, el reclam que tornarà a utilitzar Junts per Catalunya en les eleccions catalanes previstes per al febrer del 2021. Amb això volen aglutinar els incondicionals del processisme: els que van creure que els comicis del 2015 eren plebiscitaris i es van guanyar, que la independència era cosa de 18 mesos i que es compliria el mandat de la consulta de l'1 d'octubre del 2017. Electoralment no els ha anat malament, perquè amb aquest banderí Junts per Catalunya va aconseguir l'hegemonia independentista en els comicis de fa tres anys que va convocar Mariano Rajoy brandint l'article 155 de la Constitució i que van aixecar l'ara inhabilitat Quim Torra a la presidència. Però hi ha símptomes de canvi.

A la pràctica, el pensament independentista màgic ha paralitzat les institucions catalanes. Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya, afirma que “si hi ha una majoria processista amb Puigdemont al capdavant es mantindrà la confrontació, quan el que és necessari és definir models de concertació, diàleg social i consens parlamentari”. “Ara cal aprofitar la força de la inversió pública amb aquests 140.000 milions d'euros que arribaran de la Unió Europea”, afegeix Pacheco.

Sembla que alguna cosa es mou en la societat catalana. Divendres passat, el Centre d'Estudis d'Opinió, el CIS català, va fer pública una enquesta en la qual el 58,5% dels consultats asseguraven que el Govern no sap com resoldre els problemes. L'Executiu de Torra suspenia en l'estat de l'autogovern, actuacions en matèria econòmica, lluita contra l'atur, polítiques contra les desigualtats socials, lluita contra la temporalitat dels contractes, habitatge, seguretat ciutadana i justícia.

No és estrany que s'aferri al vulgar materialisme una part de la ciutadania independentista que ha vist com s'han incomplert les promeses esbossades per l’expresident de la Generalitat: no ha restituït els consellers cessats per l'aplicació de l'article 155, no ha fet cap gest concret –més enllà del merament verbal– respecte a la sentència contra els 12 líders independentistes, no ha convocat cap altre referèndum després de la sentència del procés, no ha portat als tribunals l'actuació dels Mossos durant els disturbis per la sentència dels líders independentistes i ha acabat acudint a una taula bilateral amb el Govern central sense mediador ni ordre del dia. L'últim episodi va ser donar per acabada la legislatura el gener del 2020, declarar perduda la confiança en els seus aliats d'Esquerra Republicana. Vuit mesos després, va remodelar el Govern.

No és estrany que dins de l'independentisme hi hagi gent que subscrigui l'orteguiana creença que l'esforç inútil condueix a la malenconia. Afirmacions com les de Torra que “l'autonomia és un obstacle per a la independència” sonen tan erràtiques com les del líder popular mort Manuel Fraga sobre el condó en temps de SIDA: “Una barrera per al plaer i una teranyina per al contagi”. El cert és que ara la pandèmia i el cansament han reduït la participació en les manifestacions de suport a Quim Torra després de la seva inhabilitació, malgrat que van coincidir amb les mobilitzacions pel tercer aniversari de la consulta d'octubre del 2017. I ja se sap que la tensió és el tònic que necessita el puigdemontisme per sobreviure. Es pot revifar en qualsevol moment, i això obliga a moure’s al Govern central. Això opinen tant el sindicalista Javier Pacheco com el politòleg Lluís Orriols, que asseguren que tant els indults com la revisió del delicte de sedició en el Codi Penal destensarien la situació. “El curtterminisme traçat per vincles carismàtics dona la victòria a Junts per Catalunya sobre Esquerra”, afegeix Orriols, per qui “ERC hauria de pujar la seva autoestima, ja que a les enquestes recupera la intenció de vot que va perdre davant Puigdemont el 2017”.

Des d'Esquerra hi ha qui aporta dosis de realisme: “Tinc el convenciment que cap líder independentista es creu que siguem república i que tinguem un mandat”, assegura un dirigent. I rebla: “ERC necessita que s'aprovin els Pressupostos de l'Estat, ja que la tardor i l'hivern es presenten socialment complexíssims”. L'esmentada font reconeix que els indults i la reforma del Codi Penal contribuirien a l'acord.

En els comicis del febrer vinent, l'independentisme –que ara compta amb el 47,8% dels vots– podria superar el llindar del 50% si té lloc l'abstenció d’una part de l'electorat espanyolista, que no se sent tan amenaçat com el 2017. En tot cas, la incògnita rau en saber qui aconseguirà l'hegemonia i si ERC resistirà la temptació de mirar-se al mirall de JxCat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ