Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Triomf memorable de Gustavo Dudamel en el seu debut al Liceu

El director veneçolà anima una versió de concert d’‘Il trovatore’ de preus desorbitats i amb un repartiment desigual

Una imatge de la representació d''Il Trovatore' al Liceu.
Una imatge de la representació d''Il Trovatore' al Liceu.

Com diu el refrany, en el pecat s'hi porta la penitència. Contractar Anna Netrebko com a gran estrella de la primera òpera que ofereix en temps de pandèmia —Il trovatore, de Giuseppe Verdi— portava implícita l'exigència de comptar amb els serveis del seu marit, el tenor d'Azerbaidjan Yusif Eyvazov, per cantar Manrico, un dels papers més exigents del repertori verdià. Al final, la gran diva russa, afectada pel coronavirus, va cancel·lar la seva actuació i va deixar el tenor consort tot sol davant del perill. Ell hi va posar valor i, sense l'abric protector de Netrebko, va tenir el seu millor aliat en el fossat, un inspirat Gustavo Dudamel, que dijous va triomfar memorablement en el seu debut al Liceu. El diumenge s'ofereix la segona i última funció.

Rondinaven molts aficionats en veure submergit en el mar de les cancel·lacions, molt agitat per la covid-19, el goig de veure en acció Netrebko en el paper de Leonora. També estaven molt enfadats, i amb raó, davant d'uns preus desorbitats —les localitats més barates a 36 euros al galliner i les més cares a 355 a l'amfiteatre— reclamant sense èxit algunes rebaixes per absència de la superdiva. La seva substituta, la soprano nord-americana Rachel Willis-Sørensen, va tenir un èxit raonable, però la seva Leonora està a anys llum de la diva russa.

Assegurar-se el debut de Dudamel dirigint per primera vegada a la seva carrera la popular òpera de Verdi és un gol que s'anota en el director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar. Va aprofitar la cancel·lació de l'inici de la temporada de la Filharmònica de Los Angeles, de la qual és titular, per contractar al vol el mediàtic director veneçolà. La seva energia al fossat, desbordant expressivitat i nervi, va ser el motor permanent.

Dudamel va portar amb seny les regnes en una lectura de tempi lents, però ben sostinguts, aconseguint colors densos i matisos de gran bellesa en una orquestra galvanitzada pel seu magnetisme. Verdi es prodiga en melodies antològiques en aquesta partitura d'atmosfera nocturna i colors ombrívols, concordes amb l'esperit romàntic i l'alè tràgic d'aquest dramma en quatre parts de llibret impossible, inspirat en l'obra del mateix títol d'Antonio García Gutiérrez.

Era tot un espectacle veure la cara de felicitat de Dudamel —per la seva comunicativa gestualitat facial, dirigeix sense mascareta— subratllant amb desbordant expressivitat la bellesa d'aquestes melodies, marcant accents i animant el relat verdià amb fantasia i un arc dinàmic d'alt voltatge. Poques vegades s'ha escoltat aquest nivell de precisió, claredat i brillantor sense efectisme al cor del Liceu, i això que van haver de bregar amb les mascaretes, un prodigi d'incomoditat pel fluir natural de les veus.

Òpera de veus, sens dubte. I també de grans directors. Deia Arturo Toscanini que per muntar Il Trovatore amb èxit només cal tenir els quatre millors cantants del món, una frase que també s'atribueix al no menys llegendari tenor Enrico Caruso. Malgrat els preus d'infart, en aquesta ocasió no van trepitjar l'escenari del Liceu els quatre millors cantants del món, ni de bon tros. El millor, per temperament, noblesa en el fraseig i intensitat dramàtica va ser el baríton francès Ludovic Tézier, un Conde Luna de primeríssima fila. En la resta del repartiment, no hi va haver tanta sort.

Etèria expressivitat

Cal tenir el sentit just del cant verdià i una tècnica ben consolidada per recrear en tota la seva grandesa el paper de Leonora. Des de l'etèria expressivitat de la seva ària de sortida i l'agilitat en la cabaletta als guarniments en trinats i cadències a D'amor sull'alli rosee, el sentit dramàtic del Miserere i la creixent intensitat en el seu duo amb el baríton i la magistral escena de la mort, tot en Leonora és de màxima dificultat. Rachel Willis-Sørensen, que va alternar encerts i titubejos, va impressionar en moltes escenes per la bellesa dels seus mitjos lírics. Li falta més brillantor en els aguts i colors més foscos per ser una Lenorora de primera divisió, però va rebre molts aplaudiments. No era fàcil substituir Netrebko i, gràcies a l'acurat acompanyament de Dudamel, va superar el repte.

El timbre ingrat de Yusif Eyvazov i el seu monòton sentit del cant rebaixen molt el nivell que s'espera en un Manrico de primera divisió. Va solucionar amb empenta i uns bons aguts Di quella pira, la reina de les cabaletta per a tenor líric spinto, però en els detalls belcantistes i les majestuoses frases verdianes la seva actuació va ser més voluntariosa que memorable. Molt irregular la mezzosoprano alemanya Okka von der Damerau, amb una veu que perd color quan més ho necessita el tremend paper d'Azucena i de cant efectista el baix ucraïnès Dmitry Belosselskiy com a sonor Ferrando.

La soprano argentina establerta a Barcelona Mercedes Gancedo i el tenor valencià Néstor Losán van fer la seva feina com a Inés i Ruiz, completant un Trovatore sense cap cantant italià en el repartiment. No deixa de ser curiós en una òpera —Riccardo Muti la considera “l'òpera més òpera” de Verdi— que manté viva la gran tradició del cant italià.

En l'aspecte logístic, el Liceu va estrenar un servei de restauració adaptat a la normativa sanitària del Procicat amb una oferta de taules molt reduïda que exigeixen reserva prèvia durant l'accés al teatre per poder utilitzar alguna de les 21 taules del Saló dels Miralls o de les 50 al Foyer, que admeten un màxim de quatre persones i guarden escrupolosament les distàncies de seguretat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >