Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Guillem

A la pel·lícula no s’hi idealitza res, ni es maquilla la violència feixista que s’ha naturalitzat i protegit en un Estat que encara s’agafa a la Transició per no haver de confrontar segons quins vespers

L'actor Yani Collado encarna Guillem Agulló a 'La mort del Guillem'.
L'actor Yani Collado encarna Guillem Agulló a 'La mort del Guillem'.

No m’ho tinguin en compte, però fa un cert temps vaig veure la primera temporada de La casa de papel. Com a thriller nacional funciona prou bé, està farcit de gent guapa i sempre ve de gust veure un bon robatori intel·ligent. El que em va cridar l’atenció, però, és que, a l’hora d’inventar un passat antifeixista al personatge del Professor, el líder intel·lectual del grup, els guionistes haguessin d’anar fins a Itàlia. Suposo que posar-li un avi partisà va servir per a dues coses importantíssimes: justificar la utilització del Bella ciao a la banda sonora i enriquir una segona ficció: la que sosté que, a Espanya, no hi ha hagut quaranta anys de franquisme, o que el franquisme no va tenir res a veure amb el feixisme europeu.

Naturalment, els guionistes poden imputar els avis que vulguin als seus personatges, però la tria suggereix que aquí no n’hi va haver cap, d’oposició mistificable, i que als locals ens fa falta pentinar la història italiana per trobar alguna resistència heroica a una dictadura repugnant.

El franquisme segueix sent un tabú per a les ficcions comercials, òbviament. Però la ficció té una manera interessant de treballar amb els tabús: els substitueix o els desplaça. El que és important, aquí, és veure què s’hi posa, al seu lloc, i quina funció se li demana que representi. En el cas de La casa de papel, el partisà (o, en la versió intertextual, el republicà) funciona simplement com a significant d’una resistència política que ara es reescriu en el llenguatge del tardocapitalisme. La lluita, ens venen a dir, és contra el mercat i la moral de tauró d’especuladors i brokers. El lladre és el revolucionari, el radical, i aquí s’hi nota el segon desplaçament: com que no hi ha franquisme, a Espanya, podem plantejar un món on l’únic enemic ideològic sigui el capital. Com si Vox o Ciutadans no campessin pel ring nacional, vaja.

Penso en tot això després de veure La mort de Guillem, de Carlos Marquès-Marcet, als Girona. La pel·lícula explora de manera brillant i devastadora l’assassinat de Guillem Agulló des de la perspectiva de la família, i de les esbarzerades complexitats emocionals, morals i polítiques de sobreviure’l. No obstant, l’èmfasi íntim de la pel·lícula no es fa servir d’excusa per eludir l’odi ideològic de l’assassinat. No, a La mort de Guillem, l’assassinat es tracta com això, com un assassinat, i a Guillem no se’l dissol en un jove propens a les baralles que va tenir la mala sort d’etc. La intimitat dels Agulló és un drama polític de primer ordre. A la pel·lícula no s’hi idealitza res, ni es maquilla la violència feixista que s’ha naturalitzat i protegit en un Estat que encara s’agafa a la Transició per no haver de confrontar segons quins vespers. A la Transició, o als avis partisans, segons si es volen complaure electors o audiències.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >