Selecciona Edició
Connecta’t
TELEVISIÓ

Sense covid-19 ni taxis

'Com si fos ahir' renuncia a arguments tremendistes, la majoria dels personatges tenen una urbanitat saludable i els conflictes i les trencadisses s’administren amb una naturalitat insòlita

A 'Com si fos ahir' hi haurà precaucions, però no hi haurà pandèmia.
A 'Com si fos ahir' hi haurà precaucions, però no hi haurà pandèmia.

‘Com si fos ahir’

TV3
De dilluns a divendres
16.00 hores

Afortunadament, TV3 ha trobat un raconet pressupostari per recuperar Com si fos ahir. Els primers capítols que ha emès aquest setembre encara són de la vintena que la productora tenia gravats abans que la pandèmia paralitzés els rodatges. Com si fos ahir renuncia a arguments tremendistes, la majoria dels personatges tenen una urbanitat saludable i els conflictes i les trencadisses, sentimentals o laborals, s’administren amb una naturalitat insòlita. El nucli central de personatges volta la quarantena i econòmicament van fent, sense passar angúnies dramàtiques. La marginació social no té aquí el seu relat. Per conèixer el tarannà de la tropa n’hi ha prou amb veure com quatre d’ells, a l’hora de rumiar una escapada a Londres, no la fan per veure el musical Mary Poppins (amb tot els respectes per Mary Poppins), sinó per anar a un concert de Nick Cave. I quan en parlen amb d’altres, tots saben qui és Cave. Definitori.

La reacció de la companya i de la mare al VIH de l’Andreu és una descripció finíssima de l’acceptació o el rebuig inicial. L’escena de la reconciliació de l’Andreu amb la mare és un exemple de com l’emoció no demana forçosament haver d’acudir a les receptes del melodrama. Una escena dura i alhora tendra que els guionistes escurcen al màxim, sense voler aprofitar-se del clima creat.
També hi ha somriures. El personatge del Quim sembla l’encarregat de monopolitzar-los. La sèrie patina, poques vegades, quan vol exagerar determinats trets de gènere i endinsar-se, per exemple, en la comèdia. La campanya electoral de la Noe per posar-se al davant de l’AFA escolar, amb uns ximples suborns a les mares votants, fa increïble tota la peripècia, que es converteix en una farsa, textura que no lliga amb la que, bàsicament, s’empra a la sèrie.

Fins ara hem vist capítols ja gravats abans de la pandèmia. La tornada al rodatge, lògicament, s’ha hagut de fer amb una sèrie de mesures preventives, les que aconsella la prudència. Els guionistes ja han anticipat que no hi haurà fortes abraçades ni petons, es mantindran les distàncies socials i seran pocs els personatges que protagonitzin cada escena. També han anunciat que la covid-19 no entrarà com a assumpte argumental. Sembla que els personatges viuran com si no n’hi hagués. És una opció que es pot defensar, bàsicament amb l’argument de la fatiga, de no estar parlant sempre del mateix. El que passa és que no sé si és gaire sostenible veure uns personatges la conducta dels quals —en els gestos, la comunicació personal…— presenta unes precaucions sobtades que no tenien i no s’expliqui a l’espectador el perquè de tot això. No sé si he entès bé els anuncis fets sobre aquest assumpte, però una cosa és que la pandèmia no contagiï els personatges, si més no els principals, i una altra ben diferent que visquin ignorant una situació que, a més, altera la seva manera de comportar-se. A veure com ho resolen.

La setmana passada, un personatge, una noia que volia passar la nit a casa del noi que li agradava, posa, amb una trucada als pares, uns quants inconvenients inventats per fer-ho. Es veu clarament que són excuses sense fonament per aconseguir el seu objectiu (ho fa plenament). Per no tornar, argumenta que agafar un taxi és més perillós que anar a peu. El gremi del taxi i l’Ajuntament de Barcelona hi han saltat a sobre amb comunicats i queixes a l’autoritat pertinent perquè consideren que fa mal a la imatge del taxi i exigeixen que TV3 prengui les mesures oportunes per restaurar-la. Francament, sobreactuen. El personatge que diu la frase és evident que ni ho pensa ni s’ho creu. Simplement, és un subterfugi. I els codis de la ficció no són els mateixos que els d’una declaració programàtica. No m’imagino que hagués pogut passar si Scorsese hagués fet Taxi Driver a Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >