Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Trossos de saviesa natural

Lichtenberg, pioner en l’art de l’escriptura breu, rebutjava els erudits

per les seves ocurrències artificials

Lichtenberg copsà que les filosofies que inundaren el seu segle no eren el que el lector necessitava.
Lichtenberg copsà que les filosofies que inundaren el seu segle no eren el que el lector necessitava.

Si el lector no va col·leccionar, a mesura que sortien, els volums que l’editorial Hermida ha dedicat als aforismes de Lichtenberg, ara que se n’ha publicat la cinquena i última entrega pot comprar-los tots de cop, per Nadal o Sant Martí, i delectar-se en un dels llibres més valorats de la producció secular en llengua alemanya —així ho considerava Elias Canetti, que no era ximple—: Georg Christoph Lichtenberg, Cuadernos, vol. V, traducció de Carlos Fortea (Madrid, Hermida Editores, 2020).

Aquests editors han presentat al públic ibèric els aforismes de Lichtenberg segons la millor edició en llengua original, és a dir, en ordre cronològic, i no en ordre temàtic: això no excusa l’editorial, en el cas que reediti la col·lecció sencera, d’afegir a l’últim volum, o estampar a part, un índex de matèries i de noms, d’allò més avinent. Tanmateix, com que els aforismes d’aquest autor se succeeixen sense cap ordre ni concert, i solament d’acord amb la llei de l’ocurrència, també serà grat naufragar en el mar de les seves pensades, amb índex o sense.

Lichtenberg (1742-1799), que podria haver estat desgraciat a causa d’una malaltia a la columna vertebral que va matar-lo, va dur sempre una vida agradable, en especial, segons confessió seva, a causa d’un feliç matrimoni amb una jardinera, afegint-hi la causa d’un amor tendre de vidu amb una noieta de quinze anys. Si mantenia oculta aquesta relació, no va ser per culpa de la seva moral, cristiana en el sentit més cordial del terme, sinó per poder mantenir els lligams que va tenir, a Gotinga i a d’altres ciutats, amb els il·lustrats i gent de lletres del seu temps, el de les Llums. Era molt visitat.

Com que Lichtenberg, a més d’humanista, coneixia unes quantes de les ciències exactes, va copsar aviat que el gavell de sistemes filosòfics i d’erudició que inunda el segle (hauria estat pitjor al temps del positivisme) no es corresponia amb allò que un lector necessita per fer-se la vida passadora, que, en suma, era allò que Montaigne ja s’havia proposat, dos segles abans, per a gaudi propi més que dels altres.

Per això tant aquest darrer volum de la col·lecció com especialment el segon són plens d’invectives contra els erudits —activitat que va començar, ai las, al temps dels humanistes del Renaixement tardà—, una vocació per la qual no tenia cap simpatia: “M’estimaria més haver inventat la paraula setciències abans que cap altra. Hi ha gent que s’ha acostumat a plantejar reflexions sobre qualsevol cosa, no perquè les coses se’ls acudeixin d’una manera natural; es tracta sobretot d’una mena artificial d’ocurrència que no fa cap servei a la filosofia”. I encara: “A Alemanya tenim un munt d’erudits que, com se sol dir, sap llançar-se ràpidament sobre qualsevol matèria. En secret, aquesta gent s’admira de si mateixa, de ser tan capaç d’escriure sobre el que sigui... Assoleixen fama, només que gairebé sempre són contemplats amb admiració pels ignorants i els mig experts”. (Cervantes ja en parlava a DQ, II, 22: “que hay algunos que se cansan en saber y averiguar cosas que después de sabidas y averiguadas no importan un ardite al entendimiento ni a la memoria”.)

A ell no li va venir la tirada a una escriptura de fragments i passatges d’aquella colla de milhomes. Més aviat va pouar el seu art dels moralistes francesos, Pascal entre ells —a causa de la igual afecció d’aquest a la física, l’astronomia i les matemàtiques—, del senyor de la Muntanya ja esmentat i dels humoristes anglesos —com ara Sterne, Swift i, en les arts gràfiques, Hogarth. I quan diem humoristes cal precisar que així és com se sol traduir la paraula anglesa wit, que és tota una altra cosa: esprit, paraula francesa, s’avé més amb allò que Lichtenberg va apreciar tant en les lletres angleses del seu temps.

Passats ja dos segles de la seva mort, Lichtenberg ens resulta avui un pioner en l’art de l’escriptura breu, sobre els temes més diversos. Seria llarg esmentar tota la nòmina d’escriptors que van practicar l’aforisme o la reflexió concisa després d’ell. Però no deixarem d’esmentar l’autor l’obra del qual s’assembla més a la del nostre d’avui: Paul Valéry. Dedicarem un pròxim article al seu Tel quel, també editat recentment.

Si reuníem els quaderns de l’alemany amb els cahiers del francès, ens adonaríem que la crisi del gènere novel·la provocada pels poetes romàntics —i, més endavant, a Catalunya pels poetes noucentistes—, sumada a la crisi dels sistemes filosòfics —vegeu el cas de Nietzsche—, va desembocar en una proliferació de pensaments garbellats. Com hem dit, sense ordre ni concert, però sempre fruit d’allò que tant li agradava a Lichtenberg: que els pensaments, escrits o no, fossin la conseqüència directa de l’observació de la naturalesa. En aquest cas, l’enginy (humour, wit, witz, esprit, en diverses llengües) es limita a escriure sobre el full la llampegada abstracta d’un fenomen que es troba sempre a ran de terra: és la suma de la naturalitat amb una enorme agudesa de l’enteniment.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >