Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Si Europa no parla català, trolegem-la

El Dia Europeu de les Llengües ha servit per difondre un patró lingüístic i generacional ben poc divers

Captura del vídeo del Parlament Europeu arran del Dia Europeu de les Llengües.
Captura del vídeo del Parlament Europeu arran del Dia Europeu de les Llengües.

No són més que una colla de mil·lènnials, si te’ls mires bé, no especialment guapos ni lletjos, o en tot cas no semblen de catàleg. Però tots ronden la trentena, no n’hi ha de més joves ni de més vells, i la diversitat racial hi és molt escassa. O sigui, gairebé tots blancs, endreçats, res a veure amb orígens que poguessin evocar la migració o la cerca de refugi. Són els protagonistes del vídeo que aquesta setmana, coincidint amb el Dia Europeu de les Llengües —el dissabte 26—, va llançar el Parlament Europeu, en el qual un seguit de joves com els descrits pronuncien la mateixa frase, però cadascú en la seva llengua: “Units en la diversitat”. Per descomptat, el noi francès duu coll alt i una mitja melena ondulada —res a veure amb l’aspecte dels jugadors de la selecció francesa—, el noi espanyol és moreno i la noia sueca és rossa. Units en la diversitat del cànon, hauria de ser.

És evident que Europa no vol sortir del guió i pretén llançar una determinada imatge del que és la ciutadania europea i del paper que les llengües desenvolupen en la Unió. Perquè així com la diversitat fenotípica que es mostra al vídeo respon a un patró erasmista —no pas d’Erasme de Rotterdam, sinó de les beques Erasmus—, la diversitat lingüística es limita a la successió de llengües europees oficials, que no són sinó aquelles que els estats membres han decidit que siguin oficials. Una diversitat doncs afitada, contenible, que consolida un establishment lingüístic per mitjà d’un discurs simpàtic i coral però que condemna la resta de llengües a l’ostracisme.

I aquí tampoc és que el català hagi estat a l’altura, tot s’ha de dir. La llengua catalana llueix el dubtós honor de ser la més parlada de les llengües sense reconeixement a Europa —més que moltes que sí que en tenen— i, de totes les llengües minoritzades, de ser també la que presenta millor situació quant a desplegament i normalització. Si tenim en compte que a la UE hi ha 24 llengües oficials, som el mirall per a una seixantena d’altres llengües que no tenen cap mena de reconeixement, o un suport escadusser, de part d’uns estats que no dubten a passar la diversitat lingüística per la piconadora. Europa té fondes arrels judeocristianes, i el mite de la Torre de Babel deixa ben clar que el multilingüisme és un càstig.

Deia però que el català no està a l’altura perquè maldem per afegir-nos a la llista de llengües oficials —ens cauria la bava de veure el nostre mil·lènnial al costat de l’holandès i la romanesa— i no ens importaria gaire abandonar el lideratge de la segona divisió per poder veure els nostres eurodiputats parlant en català a Estrasburg. Però, és això el que volem? Pertànyer a un club selecte i després poder fer el tifa com un nou-ric? Parafrasejant Carner, la llengua catalana ha d’esdevenir qui és, i per tant ha de reivindicar la condició de llengua històricament menystinguda, prohibida, perseguida, de llengua corcó que encara és aquí tot i que no la hi voldrien. I fer bandera de la diversitat lingüística en lloc d’aspirar a una oficialitat merament burocràtica. Per exemple, des d’aquí s’hauria pogut trolejar el vídeo europeu contraprogramant-ne un d’alternatiu, amb gent de pells i edats diverses, que diguessin la mateixa frase però en català, bretó, friülà, cors, gal·lès, sòrab, gagaús, occità, sami o caixubi. Avui dia la diversitat lingüística europea —i mundial, com va expressar Carme Junyent a aquest diari— està més en perill que mai per culpa, entre d’altres, de l’entronització d’una sèrie de llengües al rang d’oficials.

Si algú vol un vídeo de diversitat que es miri el de Samuel L. Jackson, en què, com els mil·lènnials europeus, va pronunciant la mateixa frase en llengües diferents mentre les mostra escrites en una cartolina. Però així com els erasmistes són tot decència i difonen llengües conegudes, Jackson recorre a llengües alternatives (basc, vietnamita, ucraïnès, suahili, nepalès, jamaicà, islandès, maori, haitià, bemba, txec, esperanto, català, portuguès del Brasil, tai) per engegar els racistes a la merda, amb un “que et fotin” que promet convertir-se en emblema. És ben clar que la justícia no ens la donarà Europa, sinó més aviat el Jules de Pulp Fiction.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >