Selecciona Edició
Connecta’t
MÚSICA

Els Amics de les Arts: “Dins de la catàstrofe, som uns afortunats”

El grup ha publicat ‘El senyal que esperaves’, el seu primer disc com a trio

Els Amics de les Arts: d'esquerra a dreta, Barceló, Alegret i Piqué.
Els Amics de les Arts: d'esquerra a dreta, Barceló, Alegret i Piqué.

Els Amics de les Arts, per fi, han publicat disc nou. I és per fi perquè el confinament els va avortar la publicació inicialment prevista, al març, i va fer que s'esfumés també la gira de presentació. No té un títol premonitori malgrat que es diu El senyal que esperaves, al cap i a la fi es va concebre abans de la covid, però ja hi ha qui hi ha buscat vinculacions. “Ens han dit que pensaven que es tractava d'una reflexió per esperançar-nos davant de la pandèmia”, comenta Ferran Piqué.

No hi ha manera d'esquivar la realitat, encara que també se n'aprèn. “La pandèmia ens ha portat a inventar un format de concert en el qual hem descobert que al nostre públic, que va votar el repertori, li agraden les cançons lentes”, reconeix Joan Enric Barceló. Dani Alegret, peu a terra, posa el focus en el gran tema de la tardor: “La qüestió és que puguem actuar i presentar el nostre disc. De moment sembla que serà així”, i recorda el primer concert de la gira, el 16 d'octubre a l'Auditori del Fòrum de Barcelona, on faran dues actuacions tot i que, cosa dels temps, només en cobraran una. Les mesures covid hi obliguen. Toca adaptar-se i treballar per menys diners. Alguns ho anomenen reinventar-se.

I sí, són tres, no quatre com fins ara. I aquest és el primer disc com a trio. “Personalment trobem a faltar l'Eduard, encara que la manera de treballar s'ha mantingut igual que sempre”, diu el Dani. De fet el disc sembla una continuació dels nous paisatges que es van introduir en el treball anterior. “El fet que el nostre públic ens hagi mostrat les seves preferències per temes lents no ens ha portat a esquivar els rítmics, i en aquest disc n'hi ha alguns”, constata Piqué. Cançons ballables, algunes amb cert aire petard, al servei d'unes lletres pròpies de persones de la seva edat. “El nostre públic deu tenir la mateixa edat que nosaltres, que ja som en la quarantena. A aquesta edat parles dels mateixos temes de sempre, els temes recurrents del pop, però des d'una altra òptica”, aclareix Joan Enric, lletrista de la banda, abans de sincerar-se: “La nostra foto ha canviat i vam perdre la por de deixar de ser el que érem en néixer, un grup de broma que feia cançons per riure. A Bed & Breakfast vam fer aquest canvi i ara ens trobem molt còmodes amb un altre tipus d'enfocament”, celebra.

Entrant en el món de les lletres, els seus significats queden a la disposició de cadascú. “En el fons tots volem que les lletres parlin de nosaltres, o les interpretem en funció de la nostra vida”, creu Piqué. “Si sents parlar d'avis, penses en els teus”. Així, si Adeu podria evocar un comiat dramàtic, resulta que Barceló va pensar en una carta entre amics, mentre que Semblava que fossis tu “tracta d'algú que, abandonat per la seva parella, combat la solitud inventant-se un doble per mantenir converses”.

Una peça és evident: “Per a Kokoschka em vaig inspirar en el quadre d'Oskar Kokoschka La núvia del vent, i volia reflectir aquestes relacions com la que ell va tenir amb Alma Mahler, una relació turmentosa i perillosament apassionada que reflecteix aquesta pintura”. Sí, Els Amics de les Arts són dels pocs artistes que poden citar Kokoschka sense semblar pedants: “És que ens apropem als temes per una història, el quadre no és la finalitat, només una eina”, explica Barceló. I totes aquestes històries estan ambientades mitjançant una producció luxosa a càrrec de Tony Doogan, que repeteix amb el grup, i en un equilibri entre peces ràpides i lentes. El grup avisa: El nostre repertori de gira tindrà entre 14 i 15 cançons d'un total de vint dels nostres dos últims discos, encara que recuperarem Tots els homes d’Escòcia, una balada".

I malgrat que per la seva capacitat de convocatòria Els Amics de les Arts no actuen en sales petites, sinó en auditoris i teatres públics, la preocupació pel futur del sector està molt present: “Hi ha molts artistes que no tenen feina, hi ha moltes sales que no se sap si tornaran a obrir i sembla clar que ni quan va començar la pandèmia ni ara, ningú a l'administració ha pensat què fer amb el sector musical”, diuen els tres.

El que celebren és haver-se retirat fa sis anys del circuit de concerts gratuïts. Això els permet seguir endavant: “Dins de la catàstrofe, som uns afortunats”, reconeix Barceló.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >