Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Cançons d’un altre temps

La mort de Juliette Gréco ha posat fi, definitivament, a la cançó literària francesa, la 'chanson'

Juliette Greco, en un hotel a la riba del Sena (1946).
Juliette Greco, en un hotel a la riba del Sena (1946).

La mort de Juliette Gréco ha posat fi, definitivament, a la cançó literària francesa, la chanson. Ella ha estat l’última d’una generació irrepetible, amb lletres que són autèntics poemes i melodies ben adaptades al text.

Però, si hem de ser francs, i per això he fet servir el “definitivament”, aquest tipus de cançó francesa es va acabar ja fa gairebé 50 anys, a finals dels seixanta i principis dels setanta, amb la irrupció de la música anglosaxona (el rock i el pop en totes les seves versions) i la mediocritat dels nous cantants en francès: falsos Elvis Presley com Johnny Hallyday, sensiblers ridículs com Adamo o cantants protesta tipus “maig del 68” com Antoine. Es van acabar els creadors i va començar el plagi, de l’art es va passar a la vulgaritat, de la literatura al ie-ie.

A França sempre hi va haver una tradició de cançó culta que arrenca amb els trobadors medievals, segueix amb la cançó popular, als anys vint, i afegint-hi salsa picant, s’introdueix el cuplet als cabarets fins a arribar a certa categoria als trenta amb Tino Rossi i Chevalier per saltar de rang als quaranta amb Charles Trenet, Georges Ulmer, Jean Sablon, Edith Piaf o Yves Montand. Però la gran chanson, la literària de debò, no apareixerà fins a la postguerra i, sobretot, a principis dels anys cinquanta: George Brassens, principalment, i, a una certa distància, Léo Ferré, Catherine Sauvage, Aznavour, Brel... i Juliette Gréco, aquesta última sense cap mena de dubte en un lloc molt destacat.

Cadascun d’aquests grans cal ubicar-lo en una tradició, un temps i un lloc. Però en Gréco el més important no és la tradició, perquè va inaugurar estil, sinó el temps i el lloc: el París de la segona postguerra, l’existencialisme com a forma de vida, una nova estètica en els costums i una moral més lliure en les relacions personals. “El petó”, l’avui innocent fotografia de Doisneau que va obtenir la fama al cap d’unes dècades, n’és la seva millor expressió: la moral burgesa prohibia, fins llavors, fer-se petons al mig del carrer.

Montmartre i la seva bohèmia artística havien quedat enrere, el centre on es concentraven els nous escriptors, filòsofs i artistes que llavors van marcar època era a la Rive Gauche, allà on van acabar confluint els bulevards de Saint Germain i Saint Michel, entre el Sena i Montparnasse, a l’empara de la Sorbona i el teatre Odéon, amb la saviesa antiga del Quartier Latin i el subtil i decadent encant dels Jardins du Luxembourg.

Allà es va establir la nova bohèmia, aquesta vegada més literària que pictòrica, amb els vells bistrots per picar alguna cosa, les cafeteries per passar el dia i les llegendàries caves de jazz per fer una copa a la nit, moure l’esquelet i, si hi havia sort, trobar parella. El fum del tabac encegava els ulls, eren joves i feliços.

Per aquell entorn es movia Juliette Gréco, una noia llesta de 20 anys, d’una bellesa a l’estil air du temps, convençuda que escoltant amb atenció els grans n’aprendria alguna cosa. I en va aprendre, i tant! Un dia va anar a veure Sartre i li va dir: “Monsieur Sartre, vull dedicar-me a cantar cançons intel·ligents”. “Torni demà, que li prepararé uns llibres i vostè escollirà els poemes que més li agradin”. Se’ls va endur a casa, els va anar fullejant a la tarda i l’endemà va tornar a visitar el mestre: “M’ha agradat molt Si tu t’imagines, de Raymond Queneau”. “Pas mal”, segurament va pensar Sartre, aquesta noia té bon gust. “Vagi a veure el meu amic Joseph Kosma, ara mateix li truco per dir-li que passarà a veure’l”. Sense pensar-s’ho, va anar a casa del músic hongarès exiliat a París, antic col·laborador de Bertolt Brecht, però conegut sobretot per ser l’autor de la música de Les feuilles mortes, un poema de Jacques Prévert.

Amb Si tu t'imagines, la seva primera cançó, potser la més emblemàtica, Juliette Gréco ja va aconseguir un estil propi, inconfusible. No va compondre mai cançons, escollia les dels altres, ja fos amb lletra de poetes del seu temps (Prévert, Desnos, Mc Orlan, Carco, Sagan), obres dels seus col·legues (Trenet, Ferré, Brassens, Brel, Aznavour), o de compositors amics. L’element fonamental era escollir bé un text, posar-hi música i interpretar-lo amb el seu estil inimitable: veu ronca o suau, segons convingués, gest sensual d’una rara elegància.

No n'hi va haver ni n'hi haurà cap altra. I, malgrat tot, he fet la prova aquests dies, ningú la recorda. Són cançons d’un altre temps?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >