Selecciona Edició
Connecta’t

“En 10 anys podríem incorporar 7.000 investigadors. Això pot canviar un país”

Andreu Mas-Colell és professor, economista i polític. Ha estat conseller d'Universitats i d'Economia de la Generalitat

Andreu Mas-Colell, en un moment de l'entrevista.
Andreu Mas-Colell, en un moment de l'entrevista.

Talent, recerca i universitat. Són els tres pilars que aquest destacat economista planteja per afrontar l'adversitat i construir un futur sòlid per a Espanya. Per aconseguir-ho serà essencial, al seu parer, promoure de manera decidida el retorn de professionals que desenvolupen la seva feina a l'estranger. Com? Oferint-los unes condicions dignes.

Darrere d'una mascareta de tela negra hi ha una persona que pertany a un grup de risc. Ho diu ensenyant una mica el nas i amagant un mig somriure. Darrere de la mascareta negra hi ha un savi que agita amb energia la poció de la reconstrucció amb tres ingredients: talent, recerca i universitat. Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) és un home afable que demana una coca-cola un matí de setembre a la plaça de Kennedy de Barcelona. Si de petit va fer un treball a l'escola fascinat pel barri Gòtic de Barcelona, de gran va aconseguir que el seu llibre Microeconomic Theory, fet en col·laboració amb Michael Whinston i Jerry Green, es convertís en un manual de referència. Pare de tres fills (tots viuen als Estats Units), va decidir tornar a Barcelona el 1995 després d'una carrera d'èxit. El catedràtic, cofundador de la Pompeu Fabra, professor de Harvard i de Berkeley, va deixar l'acadèmia i va tornar a l'Administració per bregar amb la pitjor crisi financera que ha viscut la Generalitat. Davant d'aquesta nova crisi, respira i respon: “Hem de trobar una normalitat interina que permeti que l'economia funcioni amb normalitat i que la vida educativa funcioni amb plena normalitat”.

Hi ha una paraula que es repeteix en els títols dels seus articles a la premsa: oportunitat. Quina és ara l’oportunitat per a Espanya?

No vull donar una impressió equivocada. Hem rebut cops molt forts i aquests cops sempre són negatius. Hi ha oportunitats dins d'un context que hauríem desitjat que fos millor. A diferència de la crisi del 2008, aquesta vegada Europa ha adoptat una actitud més proactiva, expansiva, keynesiana i més solidària, i ens proporcionarà recursos per a una política de despesa. Principalment per reparar el dany: pagar els ERTO, emetre deute públic per cobrir el dèficit, contractar metges i professors… Hem descobert també que no teníem algunes capacitats públiques prou preparades. Per exemple, els retards administratius a l'hora de percebre els ERTO demostren que el sistema no està a l'altura. Es necessitarà despesa addicional permanent per solucionar-ho. Hem d'evitar moviments poc responsables. I, per tant, superat el moment inicial hi haurà d'haver un augment de la pressió fiscal. L'oportunitat és que Europa ens ha dit que aquesta despesa addicional no ha de ser tota corrent, sinó que una part ha de ser de futur, d'inversió. També ens demana que contribuïm amb la nostra despesa al finançament dels plans d'inversió paneuropeus en digitalització i economia verda. Són plans importants i que compartim. Hem de fer-los cas.

Parla d'una Europa solidària, que ha signat el xec. Tot i això, Espanya és el país on més creix la pandèmia del coronavirus. Què s'està fent malament?

No vull entrar en si s'ha gestionat bé o malament. Era un repte. Segurament Espanya estava més exposada per les raons que sigui. Caldrà fer-ne una anàlisi freda. Als Estats Units les saben fer molt bé, aquestes coses. Quan passa alguna cosa grossa, nomenen una comissió d'alt nivell que es pren un any per elaborar un informe completíssim sobre què ha funcionat i què no, sense obsessió per assenyalar culpables. Això és el que ens caldria. Ningú pot dir que ho hauria fet millor. Per tant, procurem tots fer-ho millor.

El que és evident és que no ha funcionat ni millor ni pitjor la centralització i posterior descentralització de la gestió de la crisi. Tots han fallat d’una manera o altra quan han estat al capdavant.

Sánchez es va inventar una paraula útil que era cogovernança, que es pot omplir de contingut, no és un mal terme. La cogovernança suggereix practicar de manera rutinària maneres de fer que s'assemblen a les d'Alemanya, on hi ha molta interacció, consulta i cooperació entre el Govern federal i els Länder. Al Govern federal no se li passa pel cap tirar endavant un projecte sense un procés de construcció d'una opinió col·lectiva i els Länder saben que hi ha coses que només es poden dur a terme des d'estructures cooperatives. No estic dient “des de Madrid”, sinó des d'estructures cooperatives. Amb la pandèmia hem descobert que la cooperació a distància és molt possible i l'hem d'explotar.

El sistema sanitari ha demostrat el seu nivell d'excel·lència en termes curatius i igualitaris, però ens hem adormit en la prevenció?

En aquesta gestió hem après moltes coses. Una és que els que estaven preparats de debò eren els que havien passat per un fenomen similar, com Taiwan, Singapur i la Xina. Hauríem d'haver après del que feien i haver previngut abans. També hem descobert que necessitem més musculatura en el nostre sistema sanitari, i això es traduiria a portar la nostra despesa sanitària a la mitjana europea.

Si demà estigués al capdavant del programa de reconstrucció d’Espanya, per on començaria?

Tenint en compte les pressions molt justificades que tindrem per a la despesa corrent, per evitar patiments, jo acotaria i anunciaria una quantitat determinada dels 140.000 milions per a inversió a llarg termini, transformadora i dedicada a l'increment de la productivitat.

De quant estem parlant?

No hi posaré una xifra. No serà la majoria. Menys del 40%. Si això no es fa, la quantitat que un pot esperar per a aquesta inversió anirà baixant perquè les urgències del curt termini s'aniran imposant.

Andreu Mas-Colell.
Andreu Mas-Colell.

Qui ha d’executar aquests plans que marcaran el desenvolupament d’Espanya?

Europa ha establert que el pla el presentarà el Govern central amb una metodologia per a la distribució de fons. Hi ha una etapa en què toca definir programes i que consisteix bàsicament a tenir una llista d'etiquetes i una xifra de diners. Això no ho pot fer ningú més que el Govern central. I no crec que aquests fons es puguin canalitzar exclusivament a través d'una distribució regional. Alguns dels programes seran transversals i d'altres seran sectorials.

Pot posar un exemple de programa transversal?

Un d'evident és per a l'atracció, la retenció i la recuperació de talent. És barat. Espanya té avui un pool de talent, no col·locat o col·locat a l'exterior, molt gran i alhora estan a punt de jubilar-se una gran quantitat d'investigadors i professors. Hi ha l'oportunitat de fer un salt en la nostra estructura de recerca i d'universitats. No cal pensar que els que són fora hi són per sempre.

Però aquest tipus de programes ja existeix a Espanya.

El programa Ramón y Cajal incorpora cada any 200 investigadors al nostre sistema. Amb sort i si fem les coses bé des del ministeri i les autonomies, es queden. Ikerbasque n'incorpora 20; la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), 20; Emergia a Andalusia, 40… No arriben als 300. Si creéssim un programa extraordinari que n'incorporés uns 400 més, en tindríem cada any uns 700. Si això ho mantinguéssim 9 o 10 anys, podríem incorporar 7.000 investigadors molt ben formats, i això pot canviar un país. Una de les millors universitats de Suïssa i del món és l'Escola Politècnica Federal de Lausana, que té menys de 50 anys. Ho és perquè s'ho van proposar i hi van destinar recursos. Nosaltres podríem fer més del que fem. Respecte a Suïssa, tenim un petit avantatge comparatiu. Suïssa té molts investigadors no suïssos: els seus salaris són molt alts. Però nosaltres tenim molts investigadors nostres que són arreu però que són proclius a tornar si els oferim condicions mínimament dignes.

Algun nom deu poder donar.

Per exemple, està a punt d'incorporar-se amb un ICREA Xavier Ros-Oton, matemàtic, ara a l'Escola Politècnica Federal de Zuric.

Quants diners calen per fer tot això?

Mil milions. Aquests programes han de ser d'inversió i temporals perquè són diners extraordinaris que no es mantindran. Per això he centrat el programa de talent en contractes de cinc anys durant deu anys.

Un altre pla perquè l’engegui la Moncloa?

Capital de risc. Ja n'hi ha molt, però hi ha àrees en les quals convenen fons públics: una són els projectes d'inversió a molt llarg termini i amb el risc que no funcionin. Per exemple, a França s'està desenvolupant un preprototip d'energia per fusió. L'altre se situa a l'altre extrem, en el capital llavor i prellavor. El capital de risc públic ha d'estar disposat a esperar que perdrà diners i, si no els perd, fantàstic.

Espanya pot assumir el camí que marca la UE?

Economia verda i digitalització són les dues prioritats que ens imposa Europa i que podem acceptar sense dificultat, però hem de mantenir un punt de vista: no hem d'encarar-les només des de la perspectiva dels consumidors, sinó també des dels productors. És a dir, hem de tenir l'ambició que els nostres cotxes a les ciutats siguin elèctrics, però hem de ser els productors, dissenyadors i desenvolupadors d'aquests cotxes.

Com s’aplicarà aquest programa amb un Govern tan tensionat?

Els projectes els signarà la Moncloa, però cometria un error monumental si assignés aquests fons a projectes simplement a dit. L'assignació ha de ser per la via de convocatòries i amb un procés d'avaluació que doni un senyal de transparència. Europa ens estarà vigilant i la credibilitat del procés és extraordinàriament important. El Govern podria muntar una estructura lleugera per a aquesta assignació. Això permetria disminuir les tensions. Si hi ha comissions assessores, han de ser per mèrits personals, però és molt important ser acurat en el balanç. Avui dia s'és molt acurat en la composició de gènere i això està molt bé, però no se n'és en la composició territorial. No tothom viu a Madrid, ni el 20% de la població d'aquest país. Grinyola una mica quan en aquest món d'avui, on les reunions són virtuals i hi ha experts a tot el territori, un es troba amb comissions en què una majoria llarga dels membres són residents a Madrid.

La caiguda del finançament a les universitats en els últims anys és escandalosa.

Les universitats necessiten més recursos de forma permanent. Cal exhortar totes les comunitats a invertir-hi més diners i també cal predicar al Govern central que és un escàndol que la despesa pública en recerca hagi disminuït en aquests últims anys considerablement i se situï per sota de la de la UE. Hi ha d'haver un programa per arribar a aquest famós 2% de la despesa en recerca.

Andreu Mas-Colell.
Andreu Mas-Colell.

Una universitat amb un professorat cada vegada menys funcionari?

A Catalunya vam iniciar aquesta etapa fa 15 anys obrint la via contractual, tot i que no prou, ja que la LOU manté el requeriment que el rector ha de ser funcionari, la qual cosa és significativa des del punt de vista simbòlic. A Catalunya s'ha utilitzat considerablement, encara que menys del que a mi m'agradaria, i crec que ha estat un èxit i es reflecteix en els rànquings universitaris. Jo diria: copiïn, que no passa res. I un aclariment, perquè de vegades es parla amb molta lleugeresa: la contractació laboral que es practica és indefinida, aquí no estem parlant de precarietat laboral. No hem d'arribar al punt de pensar que tot el que en últim terme és despesa pública l'han d'executar funcionaris; ho poden fer treballadors amb contractes indefinits normals i corrents. El contracte te'l fa la universitat, no ets posseïdor d'una càtedra, d'una plaça en un lloc abstracte on en últim terme t'ha contractat l'Estat. Et contracta la teva universitat i tu li deus la teva dedicació i el teu treball perquè aquest centre ofereixi el millor servei.

Per què va deixar els Estats Units? Se n’ha penedit?

Només es viu una vegada i, si la família i les circumstàncies ho permeten, no hi ha raó per restringir-se a una sola experiència. La dels Estats Units va ser extraordinària. I també ha estat molt recompensadora la d'aquí. Tant en l'aspecte estrictament acadèmic (el meu article més citat el vaig escriure entre Barcelona i Jerusalem quan ja era a la Pompeu Fabra) com en el de gestió i servei públic. Més que “deixar els Estats Units” va ser tornar a casa. Hi tinc molts vincles, allà. No, no ens n'hem —i aquí hi incloc la meva dona— penedit mai.

El Govern central hauria d’assumir responsabilitats per la seva gestió educativa, per com ha portat la informació del tancament d’escoles i la tornada?

El que sí que li puc dir és que els nens han d'anar a escola. La presencialitat i la sociabilitat són absolutament essencials per als nens i l'imperatiu de la igualtat ho requereix. Als Estats Units hi està havent un problema molt greu perquè, com que la formació a casa està permesa, els que tenen recursos estan muntant petites escoles a casa i contractant professors. Això provoca que l'escola pública estigui tenint dificultats per trobar professors perquè marxen amb bons contractes per formar un grup de sis o vuit fills de famílies amb recursos. Com a ciutadà els ho demano als mestres i professors: són primera línia, com els professionals sanitaris. Cal adoptar totes les mesures de precaució, però és un servei essencial i és un combat en què ens hi juguem moltíssim. Els nens han d'anar a l'escola cada dia de la setmana.

La fusió CaixaBank-Bankia és una bona o una mala notícia?

El nombre de bancs a Europa disminuirà i el gran tema que tots esperem en algun moment és quan començarà el procés de consolidació bancària entre diferents països de forma significativa. No hi ha hagut encara una gran fusió entre dos bancs europeus, però això passarà. Veurem una primera etapa de moviments preparatoris. Quan tot aquest procés culmini, crec que no haurà baixat la competència bancària perquè aquest món està molt regulat i no arribarem a l'extrem que quedin dos o tres bancs a Europa. Recordo un article d'economia que deia: un és monopoli, dos és duopoli, tres és oligopoli i quatre és competència. La segona raó és que el paper de la banca es reduirà a Europa. I això és bo perquè d'aquí també en sortiran institucions de proximitat.

Veu una tragèdia en la fusió?

No, tinc les meves esperances i els meus dubtes. Crec que no hi ha d'haver interferència política de cap tipus en el desenvolupament d'aquest banc. Com més aviat marxi el Govern de l'accionariat, millor. I que no hi hagi ni conscientment ni inconscientment acció política o de cultura atàvica per endur-se serveis centrals a Madrid. En l'època del teletreball no hi ha raó perquè tots els departaments de serveis centrals hagin d'estar concentrats al centre de la península Ibèrica, algun pot estar al Mediterrani i més d'un també.

Vostè ha afirmat que no veurà la independència de Catalunya. Arribarà?

Ja està, ja ho he dit: la independència no és gaire a prop. Ja he dit que el Govern espanyol monàrquic republicà no hi estarà inclinat i Europa no validarà aquesta opció. Penso que les forces sobiranistes catalanes han de fer política a Catalunya, a Madrid, i han d'actuar com és: la vida no és que la independència val mil i tota la resta val zero. Hi ha coses que per al futur de Catalunya són molt importants i s'han de valorar. Crec que hi ha biaixos centralistes enormes i crec que s'ha d'actuar amb polítiques d'aliances, d'acció en el dia a dia.

Catalunya ha deixat de ser indispensable per ­a Espanya?

És Andalusia indispensable per a Espanya? És el País Basc indispensable per a Espanya? És Madrid indispensable per a Espanya? Espanya tindria una opinió molt idiota si pensés que Catalunya és prescindible. La senyora Ayuso peca d'arrogància i de falta de posar els peus a terra si pensa que Madrid és més indispensable que Catalunya. Per descomptat, si Espanya s'acaba a la Puerta del Sol, per definició la Puerta del Sol és indispensable per a Espanya. A Catalunya també hi ha molts que pensen que es pot prescindir de Madrid. Més valdria que tots fóssim indispensables.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >