El Liceu aixeca el teló entre el fervor líric i l’obsessió per la seguretat

Al Liceu s'han pres les coses amb molta calma i prudència des de l'esclat de la pandèmia. Van tancar les portes al públic al març i, després de sis mesos d'inactivitat, aquesta tarda han aixecat el teló de la nova temporada amb la meitat de l'aforament ple (1.144 butaques) i estrictes mesures de seguretat. Amb dues estrelles a l'escenari tan famoses com la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky i el tenor polonès Piotr Beczala, ben acompanyats pel pianista alemany Camillo Radicke, l'èxit, mai millor dit, estava cantat. Van entusiasmar el públic, més pel seu carisma vocal que no pas per un recurrent programa d'àries i duos de Giuseppe Verdi i diversos mestres del verisme.

Represa lírica, doncs, sense sorpreses en el terreny artístic, però amb cert morbo en l'ambient. Després de l'incident del Teatro Real de Madrid la setmana passada, que va acabar amb la suspensió d'una funció d'Un ballo in maschera per les protestes del públic dels pisos superiors perquè no es va mantenir la distància adequada, les normes de seguretat adoptades pel Liceu eren al punt de mira. I, encara que la resolució del 21 de setembre de la Generalitat permet ocupar el 70% de l'aforament, el Liceu ha optat per aplicar un criteri més restrictiu i rebaixar-lo al 50%, una limitació que volen mantenir de manera estable durant tota la temporada per facilitar la logística i la distribució dels abonats.

En els últims sis mesos només les plantes, exactament 2.292 plantes, havien omplert les butaques del teatre, en una performance de l'artista conceptual Eugenio Ampudia que es va fer el 22 de juny. Després d'aquesta imatge insòlita, en la seva primera cita amb públic a la sala en temps de pandèmia, el Liceu oferia un aspecte menys insòlit, però igualment atípic, amb 1.124 espectadors amb mascareta ocupant la meitat de l'aforament.

En la distribució de les butaques, el teatre segueix la normativa vigent de la Generalitat, amb dues butaques juntes per a persones que són grup de convivència, seguides d'una lliure a dreta i esquerra. Les individuals tenen una butaca buida a cada costat. La normalitat va ser gairebé absoluta; només va caldre ressituar alguns espectadors per respectar escrupolosament la distància entre butaques.

Tot el públic, amb entrada de platea o del cinquè pis, va entrar per les portes de la Rambla, guardant abans torn en una llarga cua que s'endinsava pel carrer Sant Pau (aquest accés roman tancat). Per alleugerir-la, s'havia distribuït prèviament el públic per zones i files, i a cada localitat figurava la franja horària recomanada per fer un accés gradual.

Els protocols de seguretat van funcionar bé, de forma àgil, amb control de màquines termogràfiques i recorreguts d'entrada i sortida marcats amb claredat als passadissos, cintes que indicaven quines localitats es podien ocupar i quines s'havien de deixar buides i l'ús obligatori de mascareta abans, durant i després de l'espectacle.

Durant hora i mitja, sense descans, va regnar un ambient de gran festa lírica marcat pel respecte i l'afecte cap a dos divos molt estimats al Liceu. Potser l'ocasió mereixia una mica més d'imaginació en el disseny del programa, en lloc de refugiar-se en la comoditat d'un repertori programat mil vegades.

Com sempre, Beczala va estar elegant i efusiu en el fraseig i va desplegar amb més naturalitat la seva bella veu lírica en Verdi –ària de Luisa Miller i el duo d'Un ballo in maschera que va tancar el programa– que no pas en les incursions veristes de més fust dramàtic, com l'apassionant duo final d'Andrea Chénier, de Giordano, en el qual van abaixar excessivament la guàrdia, sense respectar les distàncies de seguretat. Això sí, el desbordament passional del tenor en la cèlebre E lucevan le stelle, de Tosca, de Puccini, va aixecar passions.

Radvanovsky va entusiasmar per temperament i força vocal, especialment en les peces de més importància verista. Amb un generós cabal, uns aguts brillants i una sòlida tècnica, va provocar el deliri dels aficionats en La mamma morta, d'Andrea Chénier, i una memorable Vissi d'arte, de Tosca. Van desprendre passió i generositat en el cant i en les propines, entre les quals hi va haver àries de Dvorák, Massenet, Cilea i el duo de La vídua alegre, de Lehár, en el qual van desplegar, amb prudència, passos del famós vals.

Va ser una inauguració relativament fàcil de gestionar en l'aspecte logístic, amb només tres artistes a l'escenari, sense el desplegament de tècnics que exigeix un muntatge escènic, i sense descans ni servei de restaurant. La prova de foc serà els propers 1 i 4 d'octubre, amb la versió de concert d'Il trovatore, de Verdi, dirigida, en el seu debut al Liceu, per Gustavo Dudamel.