Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El moment dual

Mentre uns i altres juren que la seva única prioritat és salvar vides, les portades es divideixen entre el descontrolat desenvolupament de l’emergència sanitària i les querelles frontals entre els actors polítics

El president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, durant l'acte amb la nova promoció de jutges al qual no ha assistit el Rei.
El president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, durant l'acte amb la nova promoció de jutges al qual no ha assistit el Rei. EFE

Parlem de crisi per referir-nos al moment en què es posa en evidència una ruptura de les continuïtats en una societat determinada. Hi ha crisi de creixement, moments de canvi que serveixen per fer passos endavant, i hi ha crisis que obren escenaris profundament regressius. Les crisis tenen un moment d’irrupció que les identifica, però sempre arrelen en tendències que venien de lluny i que havien deixat senyals significatius que les societats es resisteixen a reconèixer.

Almenys des del 2014 està clar que el règim espanyol necessita una neteja, després que els seus gestors hagin estat incapaços de fer-lo mutar en quaranta anys. I un travat sistema d’interessos no només bloqueja qualsevol iniciativa de canvi, sinó que nega tant la necessitat com l’oportunitat, mentre les avaries institucionals s’agreugen abonant el terreny a les forces de la reacció. La crisi de model econòmic del 2008 i la seva dogmàtica gestió van posar en evidència el que ja era un clamor: l’esgotament del cicle neoliberal que des de 1979 havia articulat l’anomenada globalització. I en el cas espanyol els desequilibris d’un sistema econòmic, massa deutor de sectors vulnerables i sensibles als canvis. A aquesta crisi es va sumar el conflicte català que va obrir les contradiccions d’un pacte de la transició que s’havia esforçat a articular un Estat que no és Estat nació sinó un Estat nacions, però que no ha estat capaç de substantivar una diversitat de fons que un règim molt descentralitzat en la despesa i molt centralitzat a la presa de decisions no sap atendre. Des dels anys 80, en passar Madrid de capital política a capital econòmica, amb la privatització massiva de les empreses públiques i amb el pas del capitalisme industrial al financer, ha canviat els equilibris de poder. El pas del nacionalisme català a l’independentisme ha trencat la vena pactista de la transició i ha provocat un seriós desajust en el sistema de poders en benefici del judicial, després del qual Rajoy va voler amagar la seva impotència. I a sobre va arribar la covid, causant d’un descol·locament universal, que anuncia un cert canvi d’època, de dominacions i de prioritats, però que ni tan sols ha servit per unir les forces polítiques en l’emergència. I ha col·locat els dirigents polítics en una situació perfectament dual. Mentre uns i altres juren que la seva única prioritat és salvar vides, les portades es divideixen entre el descontrolat desenvolupament de l’emergència sanitària i les querelles frontals entre els actors polítics que busquen en la desqualificació de l’adversari i en la confrontació simple (la negació del reconeixement a l’altre) l’encobriment de les seves impotències.

En una setmana hem vist com el Govern central no ratifica la presència del Rei en el lliurament de despatxos als nous jutges a l’Escola Judicial de Barcelona, evidenciant el que és un secret a veus, que Catalunya és territori apatxe per a la Corona; i com el mateix Govern apunta a treure els presos independentistes de la presó, promovent la reforma del delicte de sedició i admetent a tràmit les peticions d’indult, mentre el Partit Popular segueix en la seva obstrucció institucional, negant-se a complir la llei en la renovació del poder judicial, per mantenir la seva influència en l’univers judicial. Són tres exemples de l’estat d’un sistema desajustat que no troba espai per a un pacte de futur que renovi sense por tot el necessari. És de sentit comú que la crisi catalana només tornarà a l’espai polític si hi ha un reconeixement mutu entre els actors, que comença amb la sortida dels presos de la presó i amb l’assumpció per part d’ambdues parts de la via política com a manera d’encarrilar el problema. I tanmateix en el moment en què el Govern tímidament obre el camí a l’indult, la reacció de la dreta, perfectament previsible, i de sectors de la vella esquerra que habiten en l’etern fantasma de la ruptura de l’Estat, i el festiu gust d’un sector del sobiranisme per dir traïdor a tot el que adverteixi de les fabulacions del discurs de la confrontació, confirmen que els interessos de part impedeixen avui de construir ponts per a pactes efectius de reconstrucció. Amb els consegüents riscos per a la democràcia, perquè, quan la política democràtica s’allunya de la realitat, l’espai polític queda a disposició dels trumpistes de cada casa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >