Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

El virus no pot amb la música, però sí amb l’alegria

Maria del Mar Bonet, Za! i la producció de Raynald Colom amb Vozes pauten la primera jornada musical de la Mercè

Maria de Mar Bonet durant el seu concert d'aquest dijous.
Maria de Mar Bonet durant el seu concert d'aquest dijous.

L’últim concert del primer dia de festes va ser solemne. Al Teatre Grec, una Maria del Mar Bonet vestida de nit va oferir una actuació molt especial en la qual va comptar amb la complicitat d’artistes com Toti Soler, Miquel Gil i Juan Valderrama. Amb el públic assegut com si les grades fossin un enorme joc de dames, en el qual es disposava com per ser menjat, Maria del Mar va començar amb el seu quartet interpretant peces com Joan d’on vens, Aigo, o Penyora, de Lluís Llach. Nit amb temperatura tardoral per a un concert càlid amb la Mediterrània com a teló de fons.

Abans, durant la jornada, carrers buits al centre, com un diumenge desolat. Tot just transeünts per la Rambla passat ja el migdia, ni tan sols l’alegria del vermut a les terrasses. Dues botigues de souvenirs obertes semblaven una mostra d’insensata tossuderia, mentre que comerços ja definitivament tancats al carrer d’Elisabets semblaven ferides en un teixit comercial enflocat. Encara que no ho semblava era el primer dia de festes i la ciutat, abatuda, guardava i protegia les seves celebracions en racons com la plaça de Joan Corominas, un dels escenaris tradicionals del BAM, on llargues cues recordaven els protocols dels nostres dies. Sí, la música sobreviu, però l’alegria de la festa ha estat una altra de les víctimes col·laterals de la pandèmia.

Sort que a la plaça actuaven Za! i La TransMegaCobla, o el que és el mateix, la unió del duo de guitarra i bateria que és Za! al costat de tres vents de cobla (flabiol, tible i fiscornio) i dues veus, les de Tarta Ralena. Un vestuari delirant i imaginatiu propi d’unes Mil i Una Nits en tripi, i desitjos d’oferir un espectacle en què van acabar participant des de les claus de casa de l’assistència fins als seus crits orquestrats i els seus mateixos cossos, que van anquejar sense violentar la distància social. Una idea excel·lent per implicar el públic en una actuació de música física, la gran perdedora en auditoris en els quals ningú no es pot moure. És més, la idea va funcionar també per als nens que a aquella hora descobrien que la música és alguna cosa més del que solen escoltar. Vigor i humor, només de flabiol i Demis Roussos, retalls de La Santa Espina i Entre dos aguas sota un sol que llavors se sumava a la festa. En una hora es va escampar a Corominas, 380 cadires, un cabal d’alegria delimitada en un racó de la ciutat, fora d’això moixa en el seu intent de celebrar la seva patrona.

Parlant de patrones, ja a la tarda, santa Eulàlia ens va tornar a recordar el seu despit per haver perdut el patronatge de la ciutat, i va amenaçar d’enviar pluja. No ho va fer. Al parc Güell Raynald Colom i l’orquestra de Vozes, una iniciativa social perquè joves que no viuen en xalets puguin apropar-se a la pràctica musical, interpretaven l’Sketches of Spain de Miles Davis sobre els arranjaments de Gil Evans. L’accés al parc era desolador. El carrer de Larrard, abans de tot un Orinoco de turistes, amb les xancletes, els gelats i la cridòria poliglota, lluïa deserta. Les poques botigues de souvenirs més buides que l’espai exterior i a les portes, més sols que un sentinella, els venedors guardaven el no-res mentre parlaven en urdú per telèfon, ara únic idioma estranger al carrer. Només la trompeta de Raynald Colom, completant l’assaig, acompanyava en la solitud d’un carrer que ha perdut el pols i un sentit que ben vist potser conduïa a l’excés.

Ara bé, l’espai del concert era una meravella. Era sobre la sala hipòstila, amb Barcelona als peus, i tots els edificis alts de la ciutat com si fossin part d’un gegantí llec limitat pel mar. Venien ganes d’imitar Miles Davis i donar l’esquena a l’escenari, ell ho feia amb el públic, i escoltar la seva música sense mirar els intèrprets, només atenent l’estampa de la ciutat al capvespre. El concert, una excel·lent producció de la Mercè, va repassar el disc amb la base del trio de Colom (trompeta, bateria i contrabaix) i l’orquestra, arrencant amb l’Adagi del Concert d’Aranjuez que obre el disc. Marc Ayza, un trompetista sinuós com Gaudí, va comandar un concert que va ser un regal i que va atreure un públic de diferent perfil que el del matí a Coromines. Com a mostra, un dels assistents va comentar que no era allà des de les Jornades Llibertàries. Fora, de nou, la ciutat continuava apagada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >