Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Hermann Bonnín, un home que ho va ser tot al teatre

Director, actor i gestor, va viure la professió amb passió, va conduir tota mena de projectes i es va reinventar nombroses vegades

Hermann Bonnín en una imatge del 2011.
Hermann Bonnín en una imatge del 2011.

Ha mort Hermann Bonnín i el món del teatre es queda més petit. No el tornarem a veure ja en les estrenes sempre tan elegant, amb barrets, embolicat en fulards, amb el somriure amable, la seva veu pausada i la seva sàvia conversa digna d’algú que com el replicant de Blade Runner en versió arts escèniques, havia ho vist de tot. Agent actiu i alhora memòria viva de la professió, el director, actor i gestor teatral que ha mort divendres a Barcelona, la seva ciutat, als 84 anys després d’un procés degeneratiu que el va anar minvant en un procés tan trist com irreversible, era un home vital, refinat, apassionat, extraordinàriament culte i empàtic.

Ha ocupat durant dècades un lloc insubstituïble en el panorama escènic català i de retruc en el de tot l’Estat. Cada generació teatral ha tingut el seu Hermann Bonnín. Els que el vam conèixer com a director de l’Institut del Teatre de Barcelona (1971-1981), on prèviament havia estudiat, el recordem com l’home que va desplegar amb energia totes les possibilitats de l’escola, va reunir un professorat d’excepció, i va posar la casa, reinventant-la, al centre de l’activitat teatral del país. Aquest Bonnín més administrador i gestor, més funcionari si es vol (encara que aquesta mai va ser una paraula que li definís) contrasta amb el Bonnín artista, que munta obres de Txékhov, Strindberg, Pirandelo, De Filipo, Albee, o el de després, el franctirador, quan va cofundar el 1997 amb Hausson i va defensar amb dents i ungles el projecte de l’Espai Brossa, i va convertir així la petita sala alternativa sota el mestrat artístic, poètic i humà del poeta, en epicentre d’activitats escèniques i culturals de primer ordre.

La seva capacitat per al salt d’escala sembla avui, obligats a revisar la seva vida en una àmplia panoràmica, gairebé increïble. Va dirigir de 1982 a 1988 el Centre Dramàtic Nacional de la Generalitat en el Romea repartint joc entre la professió i esquivant moltes de les condicions i iniquitats de què feia gala el pujolisme. De la seva etapa allà es recorden grans espectacles, però és que després es va consagrar amb la mateixa dedicació a reivindicar el petit format i les arts tingudes per menors com el cabaret o la màgia. Entre la seva herència hi ha el centre La Seca, en el qual va maximitzar les possibilitats de l’Espai Brossa donant alternatives i esperances a tot un sector de les arts escèniques que en mancava. El seu coneixement dels mecanismes de la gestió i de les tortuositats del poder li va proporcionar, per descomptat, enormes avantatges per sortir amb èxit de tot el que emprenia, o almenys per no defallir en l’intent.

Tenia una part deliciosament maquiavèl·lica que explotava irònicament i que combinava de manera extraordinària amb una tendresa intel·ligent que serà el que els molts que l’apreciàvem, de fet l’estimàvem, més trobarem a faltar. Semblava prendre’s les coses amb temps, funcionar a un ritme lent, però mostrava també una faceta d’impressionant agilitat mental i tenia una capacitat contagiosa d’entusiasmar-se. Quan volia sabia anar al gra. Com a actor, en teatre i cinema (ha estat un impressionant secundari de luxe a moltes pel·lícules catalanes), tenia un magnetisme natural sensacional. Feia l’efecte de moure’s en un tempo diferent i aguaitaves en ell profunditats, algunes vegades fetes de tèrbola foscor, que enriquien el personatge, fins i tot en els serials de TV3. És inesborrable el seu personatge de Nicolau de La senyora, la tortuosa pel·lícula de 1987 de Jordi Cadena en què encarnava el marit misòfob d’una dona a la qual no podia tocar sinó amb guants (l’actriu Sílvia Tortosa, que va ser la seva primera esposa en la realitat) i a la qual subministrava el seu semen en didals.

El 2003 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’arts escèniques. Era acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i patró de la Fundació Joan Brossa. Bonnín va dirigir del 1967 a 1977 la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic del Teatro Real de Madrid. De 1985 a 1997 va ser membre del Consell Nacional de Teatre del Ministeri de Cultura. Casat amb la dramaturga Sabine Dufrenoy, componien una parella inseparable de la qual és fruit l’actriu Nausicaa Bonnín, que el seu pare va dirigir en diverses ocasions. "Ha fet un mutis tan elegant i discret com ha estat el seu vida... sense fer soroll... escolteu aquest silenci, deia el seu estimat Joan Brossa...", ha publicat Nausicaa al seu compte de Twitter en donar la notícia de la mort del seu pare, que ha commocionat tot el món artístic. Desapareix tota una bonica i emocionant època del nostre teatre i, per a molts, de les nostres vides.

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >