Adaptar, no degradar
Rara vegada la versió cinematogràfica d’un videojoc iguala l’èxit de la matriu
Els films de superherois tenen una segona vida gràcies a la fal·lera pels videojocs. Enfundats en mallots de sensors, els actors bracegen al plató verd poma àcida i després els tècnics els deformen i els enganxen damunt d’una fantasia. Els superherois del cinema són individus degenerats per ordinador. Si passa el cas que un actor d’aquesta corda en rep un, el premi de debò se l’endurà el grapat d’uns i zeros de la quimera digital. Per la mateixa regla de tres, aviat un personatge cuinat íntegrament en un disc dur oferirà una actuació memorable i competirà als certàmens contra l’actor fisiològic.
Rara vegada, però, la versió cinematogràfica d’un videojoc iguala l’èxit de la matriu. Les primeres adaptacions feien vergonya. Com aquell Super Mario Bross protagonitzat per un Bob Hoskins i un John Leguizamo en estat de graciositat. O com aquell Street Fighter interpretat per un Jean Claude Van Damme que plorava cocaïna. La Lara Croft que va encarnar una Angelina Jolie anorèctica, ninota de cera, és un bluf.
No obstant això, la tecnologia ha permès uns efectes especials cada vegada més dignes, els actors ja no han d’actuar tan a la despullada, i avui dia les transfusions entre pel·lícules i videojocs estan força à la page. Però el problema no són els efectes especials. El problema són les traduccions, les adaptacions, adaptar vol dir adobar, ajustar els paràmetres d’una mutació. No és nou. Hi ha cap pel·lícula bona nascuda d’un còmic? Poques. Tintín? Astèrix? Ni de broma. Només aguanten el tipus els films que es basen en còmics nord-americans i en algun de japonès, però és que per aquelles contrades culturals tot fa part d’una roda, i en fa tanta que un tros d’actor pot guanyar l’òscar encarnant el Jòquer.
Les transfusions inverses tampoc no van funcionar, d’entrada. Els primers videojocs que saquejaven el cinema, d’Indiana Jones a Ghostbusters, van ser una porqueria. L’adaptació d’E.T. era tan podridament dolenta que va estar a punt d’ensorrar la indústria del videojoc domèstic. Les de més cap aquí, adaptacions de Star Wars i semblants, sí, han funcionat, però ja es tracta de pel·lícules amb estètiques cosines del videojoc, i en tot cas el resultat sovint acaba en un succedani sense suc ni bruc. L’exemple perfecte és El senyor dels anells. Del llibre a la pantalla de cinema va aguantar molt bé, però de la pantalla del cinema a les consoles va acabar sent una martingala per enteranyinar la butxaca dels fans.
