Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Llengua i paisatge dels espectres

Ponç Pons és molt sensible al fet evident que tant la llengua com l’illa corren el risc de desnaturalitzar-se i d’esvair-se en la globalització

Menorca guanya Nova York en la mirada de Ponç Pons.rn
Menorca guanya Nova York en la mirada de Ponç Pons.

A Isaac Bashevis Singer, premi Nobel de 1978, solien preguntar-li per què escrivia en ídix, i una de les respostes que donava era: “M’agrada escriure històries de fantasmes i res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda”. A molts llocs del món hi ha escriptors que també poden tenir la sensació d’haver començat a treballar en la dimensió dels espectres; a casa nostra mateix, si hom aconsegueix sostreure’s a les estadístiques oficials i al triomfalisme de les administracions autonòmiques.

Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) n’és un bon exemple. Ha dedicat bona part de la seva obra a reflexionar sobre el fet d’escriure en català i de ser menorquí, i és molt sensible al fet evident que tant la llengua com l’illa corren el risc de desnaturalitzar-se i d’esvair-se en una globalització sobre la qual ningú ha reivindicat mai el dret a decidir. Els ullastres de Manhattan reincideix en la mateixa preocupació: “Pens en la nostra petita illa mediterrània i tenc por que ens la massifiquin i corrompin, que acabem perdent la llengua i ens destrossin el paisatge, el territori que estim tant”.
Aquesta vegada són dos llibres en un, que el títol intenta sintetitzar. L’ullastre és l’olivera salvatge, molt característic a Menorca, i Manhattan, com tothom sap, el districte més conegut de Nova York. Els ullastres de Manhattan conté un relat en forma de dietari sobre un viatge a la gran capital del món, i un poema narratiu, en versos hexasíl·labs blancs, que intenta resumir la història de Menorca. Els diferents capítols de cada un, uns seixanta en total, se’ns presenten intercalats però sense cap relació entre ells: són dues seqüències paral·leles.

'ELS ULLASTRES DE MANHATTAN'

Ponç Pons
Quaderns Crema
104 pàgines
14 euros

En la història de Menorca en vers hi ha un gran esforç de síntesi, però no satisfarà els qui hi estiguin familiaritzats i resultarà insuficient als qui la ignorin del tot. Pot tenir una certa utilitat didàctica, però l’interès poètic és escàs i el vers es fa carregós. Li falta alè èpic i li sobra complaença.
El dietari, en prosa, és el més interessant: les sensacions d’algú que ve d’una illa de 90.000 habitants i es troba de cop a Nova York, que en té més de vuit milions. El contrast a vegades es manifesta d’una manera que voreja el ridícul: “L’Empire State és més alt que la nostra santuària muntanya central de Toro (358 metres)”, el White Horse Tavern “em recorda el Peri, d’Es Migjorn”; afirmacions inqüestionables, però calia fer-les?

El més important no són les descripcions, telegràfiques, dels llocs per on passa, sinó veure com li serveixen de pretext per reflexionar sobre aquell estil de vida i les seves conseqüències d’ordre global: “Contempl aquest paisatge urbà i em preocupa el concepte estètic de bellesa que estan venent i ens volen imposar”. Potser sí que Nova York conté la imatge del nostre futur, però convindria reflexionar també sobre quant hi ha d’imposició i quant hi ha de ganes per part nostra d’arribar-hi.
Pons no va tan lluny, però sí s’adona que “la tan lloada i babilònica multiculturalitat té com a nexe d’unió una llengua referencial que li fa de lingua franca i la cohesiona: l’anglès”. Cal afegir que no és l’anglès d’Anglaterra ni d’Amèrica, sinó l’anglès del món, el de les xarxes socials i els algoritmes, que va de camí de tornar supèrflues les altres llengües.

També s’adona que “els moviments migratoris són imparables i aniran formant nous tipus de societats”; això ho accepta com si fos un fenomen meteorològic inevitable, i no n’analitza tota la complexitat. El final era previsible: les coses que ha vist a Nova York no li han desagradat, però “m’han reforçat les arrels i la illenca identitat”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >