Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

‘Pàtria’: una experiència personal

El problema era una espessa corrupció moral difusa que feia d'allò una mena de Beirut durant la seva terrible guerra civil (1975-1990)

El cartell de 'Patria' d'HBO.
El cartell de 'Patria' d'HBO.

Hem vist recentment com creixia el debat sobre el canònic llibre Pàtria, de Fernando Aramburu, o més ben dit, com s'ha tornat a activar a partir del cartell que havia de promocionar la versió d'HBO sobre el llibre. Per un pur atzar autobiogràfic, em va correspondre fer classe durant una mica més d'un any a la Universitat del País Basc (UPV), Campus de Leioa, a la Facultat de Ciències Socials i de la Comunicació, que acollia els ensenyaments de Sociologia i Ciències Polítiques. He deixat passar 30 anys exactament abans d'escriure cap línia sobre la meva experiència allà. Trenta anys és un termini raonable per no deixar-se encegar per la immediatesa de la conjuntura, però la meva estada se situa en un període (1989-1990) que està entre els anys de la matança d'Hipercor, 1987, i la matança de Vic, 1991. Durant aquells anys, ETA assassinava una mitjana d'entre 20 i 46 persones l'any, principalment al País Basc, però no només (com proven els casos de l'Hipercor de Barcelona i Vic).

Quan vaig comentar que aniria a fer classe a la UPV, encara a Barcelona alguns col·legues, que no amics, m'advertien que des d'aquí (Barcelona) no enteníem la complexitat del problema, que hi havia un conflicte polític que la repressió no solucionaria, i tal cosa i tal altra. La meva estada allà no només no em va fer canviar d'opinió, sinó que em va reforçar la meva, i a més el problema no eren únicament els morts, era l'època dels “taüts blancs”, amb nens morts a dins. El problema era una espessa corrupció moral difusa que feia d'allò una mena de Beirut durant la seva terrible guerra civil (1975-1990).

Un servidor, com que era català, tenia una mena de “dispensa” del sector abertzale segons vaig saber al cap de poc temps. Un altre col·lega que va venir a la UPV des d'una altra província, aviat va veure el seu nom a les parets de la UPV amb l'adjectiu “xivato”, i al cap d'un temps va haver de marxar. La qüestió era no equivocar-se triant amb qui menjaves i bevies a la cafeteria de la facultat, i calia encertar-la el primer dia, perquè després no era fàcil canviar de taula. Jo ja tenia amics per allà, entre els quals dos exetarres de la primera fornada, jutjats i condemnats a dues penes de mort en el judici de Burgos del 1970. Fins i tot per als més agressius dels de la nova fornada, aquells dos eren intocables, la taula era “zona fora de límits”, em sentia ben protegit. Passava el mateix quan sorties de “potes”, a fer un beure. Al nucli antic de Bilbao no hi entraves sense un guia comanxe de tota confiança. Poc després de ser-hi, un bon dia se m'apropa una estudiant jove, amb una cara encantadora. Fins que es presentava i et venia a parlar “dels presos engarjolats”, però no com una proclama doctrinal, sinó perquè tingués en compte que els presos seguien estudis a les “presons d'extermini”, i que el comitè s'encarregava d'organitzar els seus materials d'estudi, i sobretot, d'anar a examinar-los. Jo vaig dir que bé, i en la meva insensata i juvenil energia, em vaig oferir a anar a examinar-los. Per descomptat, ni es van acceptar els meus materials amb un parell d'excepcions (llibres) ni sobretot se'm va acceptar com a examinador.

De fet, al cap d'un temps, quan ja no era allà, un exetarra que havia esdevingut professor… de la UPV em va comentar en un to molt agraït que un dels meus llibres (no us preocupeu, es deia Temas de ciencia política, amb el Dr. Rodríguez Aguilera de coautor) l'havia ajudat a entendre “tot això de l'Estat”, que no és poca obra evangèlica. A un altre, encara pres, el vam convèncer que es llegís un llibre, del bon amic Carlos de Cabo, un constitucionalista exemplar. I així, anàvem evangelitzant aquí i allà, però cada pocs dies ETA assassinava algú, i en arribar a la UPV hi havia un silenci espès, a classe tothom feia veure que mirava els apunts, i ja està, fins al següent mort. Com a molt, hem sabut molt després que a les presons alguns presos de la vella fornada opinaven que aquestes matances, Hipercor, Vic, Saragossa, etc, eren cosa dels nous dirigents “que havien perdut la xaveta”. Els homenatges de benvinguda que a dia d'avui es fan als presos que surten de les presons han de recordar-nos una altra cosa, i és que hi ha un llot de fons que encara hi és.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >