Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Albert Rivera, el perdedor d’èxit

Durant tot el dia, des de la presentació del seu llibre al matí, va explicar tant la història de la seva derrota i que poc el va traumatitzar que si n’arriba a parlar un minut més a ‘El hormiguero’ ens començaríem a preocupar

Pablo Motos i Albert Rivera a 'El hormiguero'.
Pablo Motos i Albert Rivera a 'El hormiguero'.

A Albert Rivera deixar la política l'ha rejovenit. Va aparèixer dimarts a El hormiguero amb samarreta blanca i jaqueta blava, que per res del món t'imagines així Sánchez, Casado, o Iglesias, per no parlar d'Abascal, o Torra. Era la seva primera aparició pública després de dimitir com a líder de Ciutadans el novembre del 2019 i venia a explicar-nos com això de deixar la política ha estat el millor que li ha passat a la vida. És veritat que cap polític espanyol se n'ha anat tan jove volent-ho, sense que el facin fora, i en aquells casos el que feien era desaparèixer. La seva trajectòria és anòmala, perquè no és un estadista jubilat que es dedicarà a impartir conferències, té 40 anys, encara es troba a la flor de la vida i es veu que li va la marxa. Com ha de desaparèixer Rivera així com així? En la seva segona reencarnació serà simplement famós, i serà millor que ens en fem a la idea. Aquesta setmana d'aparador intensiu ho demostra, i divendres va a casa de Bertín Osborne. El més normal és que algú aprofiti la seva popularitat o el seu moment per parlar d'un llibre que presenta. Rivera és a l'inrevés, treu un llibre però en realitat és per presentar-se ell, no fos cas que l'oblidéssim. És un nou Rivera entre Paulo Coelho i el president d'una empresa d'advocats.

Durant tot el dia, des de la presentació del seu llibre al matí, va explicar tant la història de la seva derrota i que no l'havia traumatitzat gens que si arriba a parlar-ne un minut més ens començaríem a preocupar. Resulta que ja planejava la seva dimissió durant la campanya electoral, tot i que no en fos conscient, va anar fent el seu discurs de dimissió en les estones lliures, com en escriptura automàtica: “La veritat és que em vaig trobar notes del mòbil del que anava escrivint”. La seva pulsió secreta era engegar-ho tot a rodar, ara s'expliquen les coses que feia. Al programa va estar més relaxat, sense ganyotes nervioses, i sobretot sense haver d'estar pendent de treure gràfics i retalls de diari, com en els debats. Va ser un relat enginyosíssim de com un perdedor es pot presentar com a revolucionari, només per haver marxat de bona manera. Un final que obre un món de possibilitats, en el sector privat, com va repetir moltes vegades. Va arribar a dir que la dimissió havia estat un alliberament, amb el Bertín fins i tot dirà –ja s'ha avançat aquest fragment– que havia perdut la felicitat i el fracàs electoral l'hi va retornar. Molts espanyols tindran la satisfacció d'haver ajudat un home a fer-se i ser feliç. Pablo Motos va posar xifres a aquesta bona acció amb una pregunta innocent: “Però com perds 2,3 milions vots en tres mesos?”. Doncs sí, com. Ho va intentar explicar. Va dir que no va saber desemmascarar Sánchez, que és el més fàcil del món des de fa anys, ho fem cada dia. Si el fracàs electoral dona la felicitat, som al davant d'una de les generacions més felices de la història: Sánchez i Casado han tret els pitjors resultats dels seus partits. És per preguntar-se com de desgraciat hauria estat Rivera si hagués guanyat les eleccions, però per sort se n'ha deslliurat. Un ciudadano libre, és el títol del llibre. “Et diré una cosa, Pablo, jo soc un home lliure”, va comentar.

Tot i això, i encara que ja se'l veu bregat, per a un polític deu ser estrany que quan el públic s'exalta i es mostra més agraït sigui quan recordes la teva marxa: “No passa res, es pot dimitir, senyors, no és un verb rus, quan no surten bé les coses un agafa i plega, i jo me'n vaig anar”. Aquí va esclatar el primer aplaudiment, es veu que és un poble àvid de dimissions, que hi somia com amb la loteria. Ai, si tots fossin com Rivera, dimitint sense problemes. És com el país que hauria pogut ser i no va ser, així es veu ell. Encara que era per pensar que el pla és seguir aquí, sense anar-se'n de debò, i quan tots aquests infeliços de la seva generació que segueixen en política es cremin, tornar com si alguna vegada hagués marxat. Molt distès (va dir moltes vegades “joder”), no va poder evitar no obstant això alguns rampells de la seva vida anterior. Citar la botiga de la seva mare i els autònoms continua sent un dels seus hits, ahir fins i tot a la mateixa frase: “La meva mare ha tancat la botiga amb la crisi, com molts autònoms”.

Part de la conversa va girar entorn de la seva vida privada, amb la cantant Malú, i va reclamar amb tota la raó el seu dret a la intimitat, per poder anar a la platja amb la família o amb la filla al metge sense que el persegueixin els fotògrafs. El final va ser una mica estrany, semblava una demostració de teletienda, no estava a l'altura dels grans reptes que segurament l'esperen. No se sap per què li van treure un robot social que canviava de cara i de veu, i després van posar la seva cara en una canya de cervesa negra, es movia en l'escuma com una icona pop. Rivera, per descomptat, viu en un món paral·lel, però és que se'l veu tan feliç.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >