Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

El mirall occità

Les últimes dades sobre la llengua d’oc confirmen el procés imparable de substitució lingüística

Indicadors en aranès a Bossóst.
Indicadors en aranès a Bossóst.

S’acaben de fer públiques les dades de l’enquesta territorialment més àmplia que s’ha fet fins ara sobre la llengua occitana, la qual, tot i que no ha pogut abastar tot el domini lingüístic històric de l’occità, s’ha estès en dues de les quatre regions en què es parla —Nova Aquitània i Occitània, falten Alvèrnia i Provença— i també a la Vall d’Aran. L’estudi ha estat finançat pels fons Feder europeus a traves del programa POCTEFA (de cooperació transfronterera Espanya-França-Andorra) i per l’euroregió Nova Aquitània-Euskadi-Navarra. De l’euroregió Pirineus-Mediterrània —la nostra, per entendre’ns— no n’hi ha notícia, tota una negligència dels nostres polítics sobre una llengua que és cooficial en territori català.

L’estudi no deixa gaires dubtes sobre la salut de la llengua formalment i fundacionalment més propera al català. L’occità es troba —ja s’hi trobava— en perill d’extinció segons els criteris de la Unesco, i d’acord amb els resultats de l’enquesta només un 7% de mitjana és capaç de parlar occità sense dificultat, o prou per mantenir una conversa senzilla, mentre que els que asseguren entendre’l ronden el 15%. Aquestes xifres, que ja són prou minses, signifiquen una davallada de 3-4 punts respecte de fa deu anys i situen el nombre de parlants del territori enquestat en uns 600.000. Res no sembla aturar el procés de substitució lingüística.

No cal dir que la cosa canvia a la Vall d’Aran —l’únic territori de parla occitana on la llengua és cooficial, mercès a l’Estatut d’autonomia de 2006— amb un esperançador 62%. Els resultats de l’enquesta subratllen de manera explícita les mesures preses a la Vall d’Aran com a exemple a seguir, tot destacant-ne “el plurilingüisme com a ADN”: d’una banda, el fet que l’occità sigui visible i audible arreu, i de l’altra, que es faci un ensenyament trilingüe precoç occità/català/espanyol, complementat amb altres llengües. De tota manera, per molt que a la Vall d’Aran la llengua hi tingui el reconeixement que mereix, la seva aportació en parlants no deixa de ser escadussera (2.600, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics).

No sembla però que hi hagi gaire preocupació per aquesta situació, ni tan sols a França mateix, i potser només des de Catalunya ens mirem aquestes dades de reüll, pel que podria passar. I, literalment, tot Europa hauria d’estar amoïnada. És Occitània, amb els trobadors, qui als segles XII i XIII trenca lingüísticament amb l’antiguitat clàssica, qui funda una tradició literària de nova planta que tindrà en l’ús de la llengua vulgar un flamant vehicle d’expressió a l’abast de tothom, i qui difondrà per a tot el món aleshores civilitzat una nova poètica que estrenarà un concepte que la distingirà de la tradició culta en llatí: l’autoria. Les noves modes literàries van travessar fàcilment les fronteres per arrelar en altres llengües romàniques, singularment el català, que va viure la seva esplendor literària més d’un segle després.

Però no és només quant a esplendor que anem després dels occitans. Els nous usos literaris en vulgar fan emergir les literatures en català, francès i italià, i més endavant en castellà, de manera que la llengua dels trobadors experimenta una decadència precoç a la qual nosaltres ens sumarem quan s’estreni la modernitat. Comença així un declivi que l’estat francès, primer amb l’absolutisme borbònic i després amb el liberalisme postrevolucionari, va entestar-se a accelerar amb l’anorreament de tot allò que no fos francès. Però altre cop mostrant el camí a la llengua catalana, la revifada cultural del segle XIX va esperonar la recuperació literària en llengua occitana, un moviment de renaixença —el Felibritge— que va rebre la recompensa del premi

Nobel per a Frederic Mistral. Diuen les males llengües que aquell any el Nobel havia de premiar també una cultura germana sota el nom d’Àngel Guimerà, però que alguna cosa va passar...

De vegades ha sigut més d’un segle, de vegades només unes dècades, però en diversos moments la llengua d’oc ha actuat de mirall retardant per al català. Tant en esplendor i en decadència com en revifada, l’occità ens ha mostrat el camí, i tot apunta que les dues llengües aniran en paral·lel: o bé les mesures normalitzadores d’aquí seran exemple allà, tal com pretenen amb els ulls posats a la Vall d’Aran, o bé viurem amb el retard preceptiu una substitució lingüística que no sembla tenir antídot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >