_
_
_
_
_

Les cartes familiars de Carla Simón

La directora catalana, que va triomfar amb el seu debut ‘Estiu 1993’, porta a Sant Sebastià un intercanvi de missives audiovisuals amb la xilena Dominga Sotomayor

Un fotograma de 'Correspondència'.
Un fotograma de 'Correspondència'.

Per a una cineasta tan aferrada a la seva família, a Carla Simón (Barcelona, 34 anys) no li ha importat indagar una mica més el seu passat, en el seu àlbum de fotos, per fer Correspondència, una iniciativa nascuda de TV3, la televisió catalana, en la qual ha intercanviat missives audiovisuals amb la xilena Dominga Sotomayor. En els seus 20 minuts hi ha espai perquè totes dues directores imaginin, deixin testimoni de les seves circumstàncies, experimentin, busquin la bellesa i baixin, de forma clara en el cas de Sotomayor, a l'infern de l'actualitat, que a Xile ha encadenat les protestes socials i l'horror de la pandèmia. “Suposo que totes dues estem investigant sobre el llegat. En el meu cas, la mort de la meva última àvia ha deixat la família amb només dues generacions. No hi ha nens, encara que escoltin la nostra història. Fa por veure com s'estan perdent històries”, explica Simón, en la presentació a Sant Sebastià, dins de la secció Zabaltegi, d'aquesta Correspondència. La peça ja ha passat per Visions du Réel i anirà al certamen de Nova York.

Más información
Carla Simón: “Fer una pel·lícula és un miracle en si mateix”
‘Escenario 0’: HBO trenca la quarta paret

Simón, que va guanyar, entre d'altres, el premi a millor opera prima a la Berlinale del 2017 i tres Goyas, entre els quals el de millor direcció novella, amb el seu primer llargmetratge, Estiu 1993, ha hagut de retardar el rodatge del seu segon llarg, Alcarràs, molt lligat a la recollida de préssecs, fins al juny del 2021. “És una situació estranya. Toca esperar, què hi farem”, diu amb certa timidesa.

A Correspondència arriba a reflexionar en veu alta sobre si es pot ser cineasta i mare. “Doncs també toca esperar en això”, subratlla amb una riallada. La covid-19 ha vingut a fer trontollar la vida de tots. “Soc molt calculadora, em planifico molt sempre. I de sobte la pandèmia ha arrasat. Fins a un dia abans del confinament ningú es podia imaginar tot el que passaria. És un canvi de plans brutal. Encara que alhora sé que faig pel·lis, que no salvo el món, bé, potser una mica sí, i això em va fer sentir malament per estar trista. És que la gent s'està morint”.

Per això, les seves pors van anar en una altra direcció: “Em preocupava si desapareixeria l'energia que m'impulsava a fer Alcarràs, perquè et fiques en altres històries, altres viatges i perds impuls. Aquest estiu vaig tornar, després del confinament, a Lleida, i vaig sentir que encara hi havia el mateix foc. Fins i tot ha augmentat”. Però això tampoc ha impedit que, confessa, hagi escrit el seu possible tercer llarg durant la quarantena. “Últimament penso en aquesta aspiració dels artistes de deixar empremta, una cosa que es pot, si vols, definir com a egoista”, apunta. “Vaig llegir que els nens que havien patit algun trauma en la seva infantesa, com la mort d'un pare [Simón va perdre els dos] són més creatius perquè han tingut una relació més propera amb la mort i necessiten deixar un llegat”.

Sotomayor i Simón (que acaba d'estrenar a HBO l'episodi Vania, de la sèrie Escenario 0) van rebre l'encàrrec amb la idea de parlar de la dona. “Jo vaig escollir la Dominga perquè vaig sentir que, encara que només l'havia conegut una vegada, hi havia alguna cosa en els seus llargs proper als meus interessos”, explica sobre la premissa inicial. “Després la vida ens ha portat per altres bandes”. En les cartes rodades hi ha jocs sobre ecos familiars, un desig d'arribar a l'espectador des del més emocional. “Estàvem parlant de la intimitat, i de sobte tot va explotar [Simón es refereix a les protestes a Xile]. Això et fa sentir petita i alhora subratlla que la teva vida està lligada a la política”, explica. “Al final el que és bonic d'un projecte com a aquest és que et mous amb una llibertat absoluta. Sense estar condicionada per les presses ni els diners, dedicada, per exemple, a poder acomiadar-me de la casa de la meva àvia o a esperar una hora perquè surti un raig de llum amb una càmera de súper-8”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Gregorio Belinchón
Es redactor de la sección de Cultura, especializado en cine. En el diario trabajó antes en Babelia, El Espectador y Tentaciones. Empezó en radios locales de Madrid, y ha colaborado en diversas publicaciones cinematográficas como Cinemanía o Academia. Es licenciado en Periodismo por la Universidad Complutense y Máster en Relaciones Internacionales.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_