Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona: vida intel·ligent al forat institucional

El Gallery Weekend de la capital catalana aposta per l’escena local i inclou més sales al seu programa, que intenta omplir el buit provocat per aquesta nova crisi

Una obra de la mostra 'Escrits per a la pell vident', d'Anna Dot.
Una obra de la mostra 'Escrits per a la pell vident', d'Anna Dot.

Hi ha un quadre de Pieter Brueghel el Vell, del 1568, que penja de les sales del Museu de Capodimonte de Nàpols, que podria resumir prou bé el que passa aquests dies en el context artístic de Barcelona: un apressant vertigen davant de la incertesa. Sis cecs caminen uns rere els altres seguint un guia, també cec. Ho fan pel curs insegur d'un pont que sembla que està a punt d'ensorrar-se i que, a més, té un bon pendent. L'últim de la cua no se n'adona del perill, però el primer ja ha caigut mentre els pals sobre els quals s'aguanten suren enmig de l'abisme.

La recreació d'aquests mateixos pals sura també a l'espai de Bombon Projects. Formen part de l'exposició d'Anna Dot, Escrits per a la pell vident, amb la qual aquesta galeria arrenca la temporada. No pot ser més oportuna en un moment en què no es veu ni se sap res. Una mostra que malgrat parlar de cegueses i ballestes, il·lumina el que ja passava a Barcelona abans que la pandèmia ho enfosquís tot. El forat és institucional: el Macba haurà de convocar un nou concurs per a la direcció perquè no ha renovat en el seu càrrec Ferran Barenblit, que deixarà el museu l'agost del 2021. La Virreina Centre de la Imatge també es quedarà sense Valentín Roma com a director a finals del 2020, i en aquest buit ja hi ha la Fundació Antoni Tàpies, l'Arts Santa Mònica i La Capella, després de l'anunci de jubilació d'Oriol Gual. L'àmbit econòmic és un altre pal més que ha portat institucions com la Fundació Joan Miró a obrir només els caps de setmana. El col·lapse sembla imminent: una política cultural feble, poc flexible, tancada en si mateixa i amb poca empatia amb un camp cultural que clama per un canvi de model urgent.

En aquest context, la tasca de les galeries és, com a poc, envejable. L'associació ArtBarcelona ha organitzat aquest any el seu conegut Gallery Weekend conscient de les pedres en el camí i, alhora, practicant un moviment de canell per girar aquest full encara per escriure. Pot semblar un moviment fútil, però el seu potencial és més radical del que ens podríem imaginar. És la força dels qui no dubten malgrat els dubtes, entre els quals hi ha els artistes. Eulàlia Rovira deixa a l'espai d'etHALL a l'Hospitalet de Llobregat una de les millors exposicions sota un títol també pertinent: Esmorteir l'esmorteït. La proximitat és relativa sobretot quan no hi arriba la vista, diu. M'ensenya una foto del 1847 d'un saló de ball sobre un cementiri impresa en un paper. Uns ballen mentre d'altres jeuen en aquesta fina línia que és el terra sota els nostres peus, sempre disposat a l'estabilitat de l'esfondrament. El d'etHALL té més presència que mai, amb una instal·lació amb grans bigues agafades del sostre amb cintes perquè no freguin el terra de la galeria. El sostre les subjecta amb tensió. Em recorda el Carrying de Pepe Espaliú, crosses que no es recolzen en res, i aquests pals d'Anna Dot que també suren. Dos pisos més amunt, Miguel Marina ocupa l'espai de la galeria Ana Mas recorrent a la història familiar i al paisatge de l'Alpujarra, on el relat i el record parlen d'un temps i una memòria tan elàstics com la idea de futur.

'Paisatge interior amb marina', de Mabel Palacín, a Àngels Barcelona.
'Paisatge interior amb marina', de Mabel Palacín, a Àngels Barcelona.

Hi ha moltes exposicions i enfocaments, amb més o menys soroll, però aquesta vegada em quedo amb les subtils, les que freguen el silenci, les que llisquen sense moure's del lloc. Entre aquestes, Mabel Palacín a Àngels Barcelona parlant de la idea de cos expandit i fragmentat. De la idea de llibertat associada a la imaginació que tant sembla que practicarem. La mirada daltònica de Miguel Fructuoso, María Sánchez i Miguel Ángel Torneo a Dilalica. Beatrice Gibson a NoguerasBlanchard preguntant-se si els nens, la música disco i la poesia poden arreglar la confusió del món. L'especulació costumista de Paco Chanivet a Espai Tactel.Toormix. Encara que, per sobre de tot, em quedo amb el museu imaginari que proposa Projecte SD, un lloc ple de profecies que il·luminen el camí.

Exposicions

Escrits per a la pell vident. Anna Dot. Bombon Projects. Barcelona. Fins al 31 d'octubre.

Esmorteir l’esmorteït. Eulàlia Rovira. etHall. L’Hospitalet de Llobregat. Fins al 31 de octubre.

Paisaje interior con Marina. Mabel Palacín. Àngels Barcelona. Fins al 27 de novembre.

Los Dalton. Miguel Fructuoso, María Sánchez i Miguel Ángel Torneo. Dilalica. Barcelona. Fins al 31 d'octubre.

The skin has gone. It is all nerve. Beatrice Gibson. NoguerasBlanchard. Barcelona. Fins al 30 de setembre.

Però no tinc temps per a aquesta merda ara mateix... Paco Chanivet i Guillermo Ros. Espai Tactel.Toormix. Barcelona. Fins al 7 de gener.

El museu imaginari. Projecte SD. Barcelona. Fins al 14 de novembre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >